Andalusia, primera parada del somni europeu

«Els nois arriben amb la lliçó ben apresa: volen posar-se a treballar de seguida i busquen anar-se’n a Catalunya, el País Basc, Astúries o França». Les associacions que treballen amb menors estrangers no acompanyats, els coneguts com mena, ho tenen clar. Qui es llança a l’aigua per creuar el Mediterrani ho fa empès per la necessitat i buscant el seu projecte vital, i encara que la seva primera parada és Andalusia, es tracta simplement de la primera escala del seu camí. Les organitzacions coincideixen també: mai havien viscut un estiu com aquest, que ha col·lapsat els serveis socials.

Les dades de la Creu Roja són aclaparadores. Fins a l’octubre han atès gairebé 15.000 immigrants en l’anomenada frontera sud (Andalusia, Ceuta i Melilla). Unes xifres que no es veien des del 2006, i que els experts atribueixen al bloqueig de la ruta pel Mediterrani central després que Turquia rebutgés seguir acollint migrants i la UE comencés a formar els guardacostes libis, però també a l’augment de la inestabilitat al nord del Marroc i de la fam i els conflictes en altres països africans. Entre els rescatats, crida l’atenció el nombre de menors, que des de començament d’any ja estan molt a prop dels 3.000. I amb el bon temps el degoteig no ha cessat durant el principi de la tardor: ahir mateix es va localitzar una embarcació a Tarifa amb 10 menors a bord.

 La situació ha desbordat els serveis andalusos en províncies com Cadis o Granada, tradicionalment considerades zones calentes. Al juliol, el govern andalús va haver d’actuar davant d’una situació d’emergència i alliberar 1,4 milions d’euros per habilitar centres temporals i ampliar 100 places, una xifra que va anar creixent amb el pas de les setmanes perquè «no es dóna l’abast», explica Nicolás Torres, responsable de les Unitats d’Acollida Temporal (Uate) de la Fundació Samu. Ells s’encarreguen de portar a terme una acollida immediata d’urgència per a aquests menors, a vegades fins i tot en càmpings davant la falta d’espai físic, com va passar aquest estiu a Tarifa durant un parell de dies.

Havien de ser solucions puntuals, una estada temporal a l’espera d’una plaça en un centre de menors. Però els temps s’allarguen davant la saturació dels centres habituals. Així que cal acostumar-s’hi i oferir els mateixos serveis que als centres residencials: escolarització, regularitzar la paperassa, protocols sanitaris, activitats d’oci o ensenyament d’espanyol… També atenció psicològica, perquè al trauma del viatge en pastera sumen el desarrelament o les penúries passades fins a arribar a les costes espanyoles.

En la seva majoria, al voltant del 65%, són xavals magribins, i la resta la componen joves subsaharians. El gruix dels nois que arriben tenen entre 15 i 18 anys. Els centres on estan reclosos els nois, perquè les noies que ho intenten es compten amb els dits d’una mà, funcionen sota la fórmula d’acolliment en residència de règim obert. És a dir, no tenen cap trava a l’hora d’entrar o sortir perquè no han comès cap delicte, i encara que solen moure’s amb monitors, no són pocs els que aprofiten la mínima ocasió per fugar-se.

A zones amb més opcions

"Tenen el seu propi projecte vital, que no sempre coincideix amb el que se’ls ofereix als centres», lamenta José Miguel Morales, secretari general d’Andalucía Acoge, «perquè bàsicament són espais per guardar-los, no on senten oportunitats de desenvolupament, i toquen el dos a vegades fins i tot sense esperar a tenir la documentació». Es traslladen allà on tenen coneguts, un referent familiar o allà on les famílies han pagat a les màfies perquè creuen que tindran més opcions i recursos.

Notícies relacionades

Els menors estrangers desborden un sistema de protecció ja col·lapsat

Les pasteres desborden Andalusia

"Andalusia és el primer tram del camí, no és nou que vagin a Catalunya, on hi ha més densitat d’immigrants i a més, estan més a prop d’altres països europeus", indica Morales. Torres apunta a més que "no volen quedar-se a la costa perquè pensen que a l’estar més a prop del Marroc, serà més fàcil repatriar-los, desconeixen que al ser menors no es pot fer".

Enfront de les preocupacions pròpies de la seva edat, ells carreguen una pesada motxilla a l’esquena. «La majoria suporta molta càrrega, i acaben pitjor de com van arribar, angoixats, amb ansietat i problemes de conducta perquè la família demana diners des del minut u, pensen que aquí com qui diu els bitllets es recullen pel carrer», explica Torres. «I s’ha de fer una feina pedagògica amb tots dos per explicar-los que no, que per llei no pot començar a treballar fins a la majoria d’edat i que primer el noi de 15 anys s’ha de formar, no arriba i comença a treballar, com pensa la família». ".