"El treball precari crea persones indefenses"

–¿La desigualtat social i la precarietat es manifesten en la salut?

–El 75% de la salut de les persones depèn de les condicions de vida i de treball. L’entorn físic i l’àmbit socioeconòmic. El domicili. Com està configurat el barri on vius. Si tens accés a una alimentació saludable: hi ha zones on és difícil trobar una fruiteria bona i barata, per exemple.

–¿Hi influeix el sistema sanitari?

–La sanitat pública només contribueix a la salut de la població, com a màxim, en un 25%. És molt important tenir-ne, però la seva intervenció és escassa.

–¿Aquestes circumstàncies defineixen l’esperança de vida?

–Sí. L’esperança de vida està definida, en primer lloc, per la desigualtat que marca la socialització en funció de si ets home o dona. La prevalença de precarietat és superior en les dones: tenim unes condicions de vida més dolentes, a tot el món, i molt menys poder que els homes. I la salut depèn de les condicions de vida i de treball.

–¿Les dones tenen més mala salut?

–Es produeix una paradoxa: les dones tenen una vida més llarga que els homes, però pateixen més trastorns crònics i més incapacitats. Sobretot problemes musculoesquelètics, ansietat i depressió. Són problemes que no maten, però que no deixen viure. En realitat, no és que nosaltres visquem més, és que ells viuen menys que nosaltres.

–¿Com?

–Des del moment que naixem, els valors, les actituds i les conductes que ens transmeten, en la família, en l’escola o en els mitjans de comunicació, són diferents entre sexes. La societat configura que és correcte que els homes arrisquin més que les dones. Que ells mantinguin una conducció temerària i tinguin treballs més arriscats.

–¿I?

–Els homes tenen més accidents de tota mena. Les característiques de la masculinitat o de la feminitat són fàcilment identificables. La sensibilitat i la cura dels altres són molt femenins. L’ambició i el poder són masculins. Els homes no han de plorar i nosaltres no podem ser ambicioses. Aquesta socialització també és negativa per a ells.

–¿I això explica que visquin menys?

–Sí. Tot això explica la mortalitat prematura en els homes, a Barcelona, a Espanya i a tot Europa. Les morts per violència són més freqüents entre ells, igual que el consum de drogues. I, en general, arriben més tard que les dones a la consulta del metge. A canvi, tenen més poder.

–¿Com ha incidit en tot això la crisi econòmica?

–La crisi va incrementar l’atur laboral i va afectar directament i de forma important la salut mental i la cardiovascular. La crisi ha afectat especialment aquella persona que és el principal suport econòmic en la família. L’impacte ha sigut superior en els homes. Elles han quedat en situació de total vulnerabilitat: han sortit al mercat laboral, necessiten diners i hi ha poca feina, així que les exploten.

–¿Diria que després de 10 anys de crisi hi ha una bossa de problemes de salut mental no identificats?

–Ha augmentat la incidència de l’ansietat i la depressió, i també el consum dels fàrmacs amb què es tracten. Però no han crescut les xifres de suïcidis.

–¿La precarietat i l’atur també afecten la salut física?

–La incidència de les principals malalties és superior entre les persones amb pocs recursos, les que tenen treballs precaris o les que estan en atur laboral. Pateixen més càncers, diabetis, problemes cardiovasculars –infart de miocardi i ictus– i dolors musculoesquelètics.

–¿Per què pateixen més càncers?

–Si soc una cambrera de planta d’hotel, amb fills petits, i tinc un contracte laboral temporal, difícilment faré valer els meus drets. Viuré en la impredictibilitat i, no cal dir-ho, tant se val si fumo 15 cigarrets cada dia o si no em preparo la millor dieta del món. Cuidaré poc el que menjo, no faré exercici i, en general, protegiré poc la meva salut. El càncer augmenta davant de tot aquest cúmul de circumstàncies.

–¿Aquesta incidència superior la detecten a Barcelona?

–És clar. Hi ha més càncers, diabetis i infart als barris menys afavorits de la ciutat, i n’hi ha menys a les zones de Pedralbes o Sarrià. Tot empitjora quan es té un contracte laboral a temps parcial.

–¿Per què?

–Les persones que els assumeixen reuneixen les condicions per emmalaltir. Els empresaris les utilitzen per ajustar la seva demanda de feina, flexibilitzen el treball al seu gust. La llei els ho permet. Són el pitjor. El treball a temps parcial crea persones indefenses, afectades pel que es coneix com  a resignació apresa. La indefensió és total, no hi ha possibilitat d’aconseguir càrrecs de responsabilitat i cotitzen menys. A Espanya, això ho pateixen el 24% de les dones i el 4% dels homes.

–¿Resignació apresa?

–Sí, es va descriure aquest concepte després d’un experiment amb ratetes que van col·locar en una gàbia que tenia una porta. Cada cop que la rateta s’acostava a la porta, amb intenció de sortir, rebia una descàrrega elèctrica. Al cap d’un temps, després d’intentar-ho infinitat de vegades, van deixar oberta la porta de la gàbia i la rateta no va escapar. Havia après a viure resignada. Això explica que les coses estiguin com estan.

Notícies relacionades

Espanya segueix a la cua d'Europa en igualtat

Espanya, paradís de la desigualtat social

–¿Els ciutadans no són conscients de la seva situació?

–No sé si són conscients de per què han arribat fins aquí. Sí que són conscients que estan fatal.