L'hostessa que es va gelar al Godó: "Si parles, no tornes a treballar"

Les van contractar pel seu somriure, però el que va passar a la posteritat van ser les seves llàgrimes. "Arribava un moment en què era impossible reprimir-les. Pel fred, la humitat, la pluja, la impotència... A algunes noies fins i tot els va arribar a sortir sang del nas", recorda Raquel Muñoz, que l'últim primer de maig va decidir trencar amb l'omertà que regeix el món de les hostesses i denunciar la situació que van viure les paraigüeres en l'últim torneig Comte de Godó. "La meva mare em veia a la tele tremolant i es posava a plorar. Veia les grades amb tot el públic amb anoracs de plomes, i a nosaltres, xopes, assegudes sota la pluja, amb els peus congelats i irònicament amb un paraigua, tancat, a la mà", prossegueix la noia, que llavors tenia només 23 anys però una valentia que va resultar força revolucionària.    

"Aquells 10 dies van ser una verdadera tortura. I, per rematar la jornada, que podia acabar a les onze de la nit, depenent del que durés l'últim partit, després de 10 hores a la intempèrie, ens queia una bronca per haver plorat davant de la càmera. Ens pagaven per somriure, no per plorar", prossegueix el seu relat Muñoz aquest dimecres, poques hores després de saber-se la notícia de l'eliminació de la figura de les hostesses a la fórmula 1.

Dues hores després de denunciar a la ràdio pública la situació viscuda en el famós torneig, com es podia esperar, la noia va rebre una trucada de l'agència per a la qual treballava. "'És molt greu el que has fet. Això no es pot tolerar i tindrà conseqüències', em van comunicar. Jo abans de prendre la decisió sabia que no tornaria a treballar d'hostessa, però ja m'era igual. Havia arribat a la conclusió que hi havia certes coses per les quals no passaria. Per ètica, per dignitat, per salut. L'actitud que volen de nosaltres és la de ninots. Que no parlem, que només somriguem", resumeix la fins llavors hostessa, que, tot i comptar amb infinitat de suports de portes endins, des del moment en què va decidir fer el pas va estar sola. "La resta van tenir por -confirma-. Parlar és no tornar a treballar".

"Vaig veure clar el masclisme que hi havia al darrere"

Però Muñoz es va afartar de ser considerada només una cara bonica i va decidir usar aquesta mateixa cara per posar sobre la taula una situació que considerava totalment denigrant. Se li va ficar entre cella i cella que la por havia de canviar de bàndol. Que eren les empreses les que havien de témer no tenir les seves treballadores en unes condicions mínimes. "Em vaig adonar que la imatge de la noia guapa mullant-se, aguantant el paraigua al tennista vestida d'estiu tot i estar a menys de tres graus no tenia cap sentit. Vaig veure clar el masclisme que hi havia al darrere. A Madrid, per exemple, qui fa la figura de paraigüer", assenyala. 

"Ets un objecte. Hi ha una nevera gegant amb el nom de la marca i hi ets tu. Ets un suport publicitari més. Volen que somriguis i callis. Ja està. A la resta de treballadors del torneig els van fer un canvi de vestuari per adaptar-lo a les condicions meteorològiques menys a nosaltres, que vam haver de lluitar pels nostres drets dia a dia. Primer perquè ens deixessin posar mitges, i al principi s'hi negaven per considerar-les poc esportives, i després, una jaqueteta de punt sobre les espatlles, que ens podíem posar només quan no estiguéssim a tret de càmera, i únicament durant el partit", explica.

"Ets mercaderia"

"Després, per passejar per la zona vip [entre partit i partit la seva missió era lluir el paraigua somrient entre els famosos] no la podíem portar", explica la periodista, que va començar a treballar d'hostessa amb 20 anys per tenir uns ingressos mentre estudiava la carrera. 

Després de queixar-se molt, els últims dies els van donar una caçadora, també amb l'ordre de no posar-se-la del tot. Només cobrir-se les espatlles. "Una nit una companya i jo ens la vam posar del tot, no fent cas de les directrius, i ens va caure una altra bronca monumental. Per a ells ets mercaderia. Un dia es van posar dues noies malaltes per les condicions en què treballàvem, les van substituir per unes altres noies i la marca ni se'n va adonar. Com que ens contracten a totes pràcticament iguals...", continua.

El paper dels esportistes

Notícies relacionades

L'ocàs de l'hostessa 'florero'

El Mundial de MotoGP fa una defensa aferrissada de les hostesses

La periodista té clar per on passa la solució: "Els jugadors haurien de fer un pas. Si ells diuen que no volen paraigüera, les marques, que són les que manen, sí que els faran cas. Els tennistes no van donar la cara per nosaltres". Més enllà de l'anunci fet per la fórmula 1, i molt lentament, sí que es van notant alguns canvis. "Després de denunciar, em van buscar agències que em volien contractar perquè la meva imatge estava en aquell moment relacionada amb uns valors moderns", revela. No va acceptar les ofertes. 

Després de la seva denúncia, la Inspecció de Treball va aixecar una acta d'"infracció molt greu" contra l'empresa Schweppes i l'agència Tote Vignau per assetjament discriminatori per raó de sexe.