El somni de treballar en un súper

No hi ha manera de trobar-los. «Perdona, ¿els tomàquets?» El Marc aixeca el cap i somriu. Sembla que es disposa a indicar amb la mà, però s’incorpora i acompanya el client fins a la zona de verdures, a l’altre costat del comerç. «Aquí». I torna a la seva tasca, la neteja, perquè avui és dimarts i és el que toca. Encara que sigui una feina tan digna com qualsevol altra, ningú somia treballar en un supermercat. Però per a alguns pot ser l’oportunitat de la seva vida.

És dimarts, 31 de gener. Al Caprabo que la Fundació Ampans gestiona a Manresa estan de festa perquè avui és l’aniversari de la Remei i de la Meri. Hi ha pastetes a l’oficina. Una clienta que fa cura per pagar diu que ha rebut un «tracte molt amable, molt pròxim». A l’explicar-li que aquest súper està gestionat íntegrament per persones amb discapacitat, reflexiona un parell de segons. I diu que no se n’havia adonat, que no ha notat res. Un gallifante per als objectius del projecte, perquè el que es busca és la més absoluta de les normalitats. ¿Però esperava notar alguna cosa diferent? «No, vull dir que em sembla molt bé, que fins i tot són més atents que en altres supermercats».

Va obrir fa dos mesos i té les mateixes estones bones i dolentes que qualsevol altre negoci. Però n’hi ha prou amb un parell d’hores per adonar-se d’una cosa: aquí no hi ha competència per arribar a un lloc de direcció a base de trepitjar el proïsme. Només la Meri, que avui compleix 31 anys i és un terratrèmol, confessa que aquest súper l’hi queda petit. Ella vol volar. Li encantaria viure a Barcelona. «Vull treballar en un Caprabo de veritat, no en un de nines». El seu té de tot (més de 4.000 referències), però van fer les pràctiques en un altre de Manresa, immens, amb megafonia i passadissos eterns, i li va encantar el tràfec de camions descarregant i clients per tot arreu. «A mi em va la marxa». Tot arribarà.

La Meri, amb una discapacitat intel·lectual –«però molt poc», concreta ella–, és feliç de poder «portar entre tots el cor del súper». Estan aprenent a base de realitat. A descarregar el material, a col·locar el producte, a aconsellar, a vendre, a preparar el pa, a controlar la temperatura de les neveres, a tractar amb el client, a tenir-ho tot impecable, a somriure als desconeguts. A ser, en definitiva, bons professionals, el que aspira aconseguir qualsevol ésser humà. En el seu cas, no obstant, amb l’afegit de formar part d’un col·lectiu que mai ho ha tingut fàcil per incorporar-se al mercat laboral. I no era una lluita intranscendent: «Com més m’implico en les coses, millor estic», regala la Meritxell.

    

Al Marc li queden un parell de dies. No és que tiri la tovallola o no doni la talla. Al contrari. Se’l disputen. Se’n va a treballar a una bugaderia. Li agrada la idea perquè, diu, estarà «més tranquil». La Montse, formadora del centre ocupacional d’Ampans, l’envolta amb el braç dret. Ella és el bastó que cada vegada és menys necessari. Ve cada dia per acompanyar els treballadors, però la idea és que cada vegada aparegui menys perquè ells brillin més. Sosté que també hi ha «dies dolents» i que «no tot és tan bonic com sembla». Ho diu per les travetes que els dona la vida, les frustracions, les enrabiades. «Més que la qualitat del treball, el que valorem són competències transversals, com aprendre a ser ordenats o acceptar les normes. Interessa que s’integrin en la societat, i si hi interactuen de veritat, en un entorn real, l’avanç és molt més espectacular».

«MÉS LLOCS AIXÍ»

La Mercè és una clienta satisfeta. Creu que hi hauria d’haver «molts més llocs com aquest». Perquè a més de donar-los l’oportunitat de treballar, els empleats li semblen «més amables i atents» que els que troba en un altre súper qualsevol. «És com si et coneguessin de tota la vida, com si compressis entre abraçades». L’Eusebia, Sebi per als amics, anava al Caprabo gran del centre, però ara ve aquí perquè adora el tracte i el model de negoci. Ara, a més, està encantada perquè acaben de començar el repartiment a domicili.

    

.

El Sergio, amb una discapacitat intel·lectual, es defineix com a «noi multiusos». Té 25 anys i cada dia que passa és més conscient de la seva sort. «La meva mare em diu sempre que fa 30 anys no hauria tingut aquesta oportunitat, i que l’aprofiti». Està content amb l’ambient i espera poder quedar-s’hi molt temps. Ara s’està traient el carnet de conduir.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

El Jordi és un treballador de Caprabo de tota la vida. Era responsable d’un súper de Barcelona fins que l’empresa va demanar un voluntari per supervisar el nou i peculiar centre de Manresa. S’hi va presentar voluntari. Puja i baixa cada dia des de la gran ciutat. S’ha adonat que les persones amb discapacitat intel·lectual «es fixen molt més en les coses i són capaaces de fer-les millor que una persona sense cap tipus de limitació». Admet que s’hi ha implicat molt a nivell personal i aplaudeix la capacitat que tenen d’aprenentatge. Té previst quedar-s’hi quatre mesos més. «Després hauran de ser ells els que s’encarreguin de tot, perquè no han d’oblidar-se que això és la vida real, que és un negoci».

Hora de dinar. La Meri ha canviat de torn per celebrar el seu aniversari. Després ha quedat amb els amics. I demà, a treballar.