Tretze famílies denuncien cada dia agressions dels seus fills a Espanya

Quan un fill aixeca la mà contra el seu pare, l'equilibri natural de la família es fa miques. Socialment segueix sent molt difícil d'acceptar. Per això, de la violència filioparental -la que exerceixen els menors contra els seus progenitors- gairebé no se'n parla. Però la realitat és que aquest problema fa anys que està creixent "exponencialment", adverteix Toni Cano, psicòleg especialitzat en violència juvenil. 

Segons un informe de la Fundació Amigó -elaborat a partir de dades de la Fiscalia General de l'Estat-, cada dia a Espanya hi ha 13 famílies que presenten una denúncia contra els seus fills per aquest motiu. Tot i que el mateix treball estima que els pares que s'atreveixen a fer un pas tan dràstic representen com a molt el 15% dels que pateixen el problema. És a dir, la majoria no es dirigeix a la policia, i les 13 famílies diàries, per moltes que semblin, són només una part petita de la dimensió real del problema. Una fotografia més encertada de la realitat, segons la bibliografia científica, mostra que un de cada 10 menors d'edat maltracta els seus progenitors. 

Arantxa Herrador, directora de l'associació Arrels, que va atendre gairebé 100 famílies que pateixen aquesta violència domèstica el 2017, subratlla que els pares fustigats pels fills "se senten molt sols". Perquè la societat no solament no disposa de recursos suficients per ajudar-los, sinó que, a més, gosa jutjar-los severament quan demanen ajuda i expliquen públicament l'infern que s'ha desencadenat a casa seva. La frase "això s'arregla amb un parell d'hòsties ben donades" cau a plom sobre els pares incapaços de controlar els seus fills, explica Herrador. Però la realitat és que, en una situació de violència filioparental, "les dues hòsties no serveixen de res". 

Fenomen multicausal

Toni Cano, un dels especialistes que acumulen més experiència a Catalunya tractant casos de violència filioparental que han arribat als jutjats, reconeix que els professionals estan "desconcertats" davant l'augment de casos. Any rere any, a més, els agressors que atén són més joves i creix alarmantment la presència de nenes maltractadores. Tot i que el patró més comú encara és el d'un agressor noi que pega a la mare. 

Vicente Garrido és professor de Criminologia i autor de Los hijos tiranos: El síndrome del emperador, un llibre de referència per a l'estudi de la violència filioparental. Per tractar d'explicar què està passant a Espanya enumera diverses causes. "Les famílies han perdut capacitat educadora", explica, per "factors externs", com una societat de consum que exacerba els desitjos hedonistes dels menors, i "interns", com la proliferació de famílies monoparentals, o integrades amb pares més absents, que priven de models estables que puguin seguir els fills.

El problema pot esclatar en qualsevol família, sense importar el seu origen o estrat social. A través de la seva experiència, Cano ha observat que, amb relativa freqüència, alguns menors tenen un problema de drogues, gairebé sempre vinculat al cànnabis, o pateixen algun trastorn psicològic. Però s'afanya a subratllar que també hi ha un altre grup de menors que ni consumeixen ni pateixen cap patologia. 

L'adolescència "és complicada per si mateixa", recorda Herrador, i a aquesta edat fan el salt "a l'institut". És una etapa turbulenta en què molts pateixen. Perquè no saben "gestionar les emocions", perquè tenen una "baixa tolerància a la frustració" o perquè els pot tocar viure per primera vegada situacions molt desagradables, com ser objecte de bullying per part dels seus nous companys de classe, per exemple.

Garrido planteja també una distinció posant el focus en els progenitors. Divideix els menors entre els que s'han criat amb figures paternes que han sigut models de conducta negatius -perquè han sigut violents, per exemple- i els que compten amb pares que els han educat correctament però que no han sabut reaccionar adequadament quan s'ha deteriorat el vincle emocional familiar en la preadolescència. En els dos perfils hi ha un element comú en els menors: "La dificultat per generar metes realistes i un ànim en general variable i negatiu".

Per variades que siguin les causes, tots els menors tenen en comú que abans han sigut incapaços de lidiar amb el escenari hostil en què s'havia convertit la seva vida, o de comunicar-se per demanar ajuda, i "han acabat explotant a casa". Però tant Cano com Herrador criden l'atenció sobre una cosa important. Quan això passa, quan apareix la violència filioparental, no ha d'oblidar-se que la responsabilitat s'ha de repartir entre fills i pares, i la solució també passa per un treball que els impliqui a tots. Perquè, malgrat que cap d'ells ho hagi sabut fer millor per evitar-ho, "tots estan actuant malament i tots estan patint". És llavors quan la deriva ha conduït a un carreró sense sortida, quan potser no queda cap altra opció que denunciar el fill.

El penediment 

El psicòleg juvenil Jordi Maurici, que atén casos no judicialitzats de violència filioparental, manté que gairebé totes les agressions es produeixen en moments de "pèrdua de control" per part del fill, per "problemes d'autoregulació emocional" i a una "escalada de tensió amb els pares". Durant aquests episodis, sovint associats a "trastorns de control dels impulsos", el fill, en lloc d'agredir la mare, també es podria haver trencat la mà "donant un cop de puny contra la paret", raona Maurici.

Notícies relacionades

"Quan un noi li diu 'fill de puta' al seu pare, s'ha d'actuar"

"No em podia creure que els meus pares m'haguessin denunciat"

Els experts coincideixen que els casos en què els menors no experimenten cap remordiment després de pegar als seus pares són pocs. Però amb independència de si en prenen o no consciència després de perdre els nervis, quan es converteixen en una amenaça, s'han de posar límits externs i anar al Servei d'Urgències o fins i tot avisar la policia, aconsella Maurici. Però això últim és un pas "que, lògicament, els costa molt de fer, perquè és el seu fill".

Hi ha alguna cosa antinatural en un fill que agredeix un pare. Però el pare que es veu obligat a trucar als Mossos també sent per dins que està fent alguna cosa malament, i dolorosa.