Erasmus de 80 anys

Ell a Verona... 

Com qualsevol estudiant que aquests dies se’n va d’Erasmus tot el segon quadrimestre, Miguel Castillo confessa que està «una mica nerviós» i pendent de l’allotjament. La gran diferència és que ell té 80 anys, molta més experiència, tres filles, molts nets, una segona dona i alguna xacra.

«Un professor em va dir: ‘Tu que ets tan inquiet, ¿per què no te’n vas d’erasmus?’. I jo li vaig contestar: ‘Home, però a la meva edat…’. Em va dir que el que era realment important era que em trobés bé i sí que em trobo bé, i tant!, i això que tinc quatre bypass, que em van operar fa cinc anys del cor», explica restant-hi importància. «Vaig pensar que és una aventura i vaig acceptar», comenta divertit.

I explica la primera de les moltes anècdotes que ja ha viscut abans fins i tot d’agafar l’avió. «Ens van fer una prova de nivell d’idioma i va ser graciós, perquè la senyoreta bidell quan anava a entrar em va dir: ‘Sisplau, els familiars s’esperen fora’ i jo li vaig dir: ‘No, a fora hi tinc els meus nets, qui s’examina soc jo’», recorda. L’examen el va passar sense dificultats. «En italià em defenso», afirma.

Estudiant de tercer d'Història a València,  acabarà el curs a Verona. Se n’hi anirà amb la seva segona dona (va enviudar de la primera) i, com qualsevol erasmus, té cua per rebre visites, tot i que canviarà el perfil clàssic. «Tinc una llista amb tota la gent que vol venir, les primeres, les meves filles amb els nets. I també amics. Hauré de marcar dates», assegura. Serà quan trobin apartament, perquè de moment se n’aniran a un hotel. Va ser l’única petició de la seva dona, «la companya ideal», apunta, per no veure’s vivint en un col·legi major on ell no tindria cap mena de problema a instal·lar-se.

Encara que els quadruplica l’edat, aquest exnotari es troba molt còmode amb els seus companys de classe. «L’altre dia estàvem esperant l’autobús a la Gran Via i un amb rastes, com va ara la joventut, em diu: ‘¡Avi!’ i se m’abraça i la meva dona diu: ‘¡Compte!’, i jo li vaig dir: ‘Tranquil·la, que és un company de classe’. És un xaval fenomenal que reparteix pizzes de deu a dues de la matinada i de vegades fa becaines a classe i l’he de despertar». 

«Estic molt a gust amb ells. Alguns em demanen que assessori els seus pares per fer testament, altres em pregunten què em sembla la seva nòvia… Amb afecte molts em diuen ‘avi’», diu amb orgull. Amb ells va a sopars o dinars i es passen apunts. «Jo aquest semestre he tingut alts i baixos i he fallat a algunes classes, però tenia apunts a dojo», afirma.

Erasmus futbolista a la Barcelona dels 60

Per a Castillo anar-se’n a estudiar a fora no és nou. Ho va fer a finals dels anys 50 per fer Dret a Barcelona, on va arribar després d’un any de treballar al camp amb el seu pare després d’haver suspès totes les assignatures de primer a València. Ell, que havia sigut premi extraordinari de Batxillerat. «Vaig ser fanfarró», admet amb humilitat.

«Allò va ser gairebé una aventura més gran que això d’ara perquè tenia menys mitjans i encara que no ho sembli, més desconeixement, però vaig tenir molta sort amb els companys», recorda. «N’hi havia que anaven a treure’s el títol i altres anàvem a estudiar. Ells s’aprofitaven dels nostres apunts i nosaltres, de menjar a casa seva o d’anar al Liceu amb roba seva. Cadascú hi posava el que tenia, ningú t’humiliava», diu.

Castillo es mantenia fent classes particulars però també com a extrem esquerre semiprofessional a l’històric Fabra i Coats, un dels antecessors del Barça B. «T’oferien un sou molt petit o una feina a la fàbrica i jo vaig agafar el sou per poder estudiar. Deien que podia haver sigut molt bo, que tenia molta categoria, però que em faltaven ganes».

Castillo també es va involucrar en una ciutat que començava a bullir d’activisme polític. Tres dies va estar tancat a la universitat vella i ja a la nova va firmar («tontament», aclareix) un manifest demanant la dimissió del rector, entre altres amb Jordi Solé Turá, un dels pares de la Constitució. Les conseqüències d’allò el van animar a deixar la política i a fer-se notari.

«Ho recordo amb enyorança. Allà la facultat de Dret sempre ha sigut famosa per revolucionària i la d’Història de València també en té fama. Les manifestacions surten de la seva porta i acaben a la Delegació de Govern i sempre em diuen: ‘Avi, ¿vens a la manifestació?’ i jo els dic: ‘Vaig al final des de casa, que ho tinc més a prop’». Sempre els diu «que és una activitat bona, però que no es deixin manipular» i deixa caure que «un 90% dels cops tenen raó».

El record de la Callas

Per a aquest estudiant, Verona no serà nova. «Hi vaig anar deu fer quaranta anys llargs a sentir la famosa Maria Callas», recorda. A més a més de les seves classes («procuraré anar-hi, però segur que hi hauràs alguna pelada», confessa), la música i el turisme centraran la seva activitat aquests cinc mesos. Perquè en el futbol ja no s’hi veu, tot i que ha tingut ofertes. «Quan van enviar el meu informe al servei internacional d’allà, em van trucar i em van dir: ‘L’Hellas Verona va el penúltim de la Lliga, ¿ens podria ajudar?’ i jo els deia: ‘¿S’han fixat en la meva edat?, com a molt puc anar amb el banderí per la banda’», explica jocós.

Hi va disposat sobretot a seguir fent amics. «Hi vaig amb ganes de conèixer gent. No menyspreo guanyar diners, però és més important per a mi notar el carinyo on vaig».

… i ella a Tarragona

La italiana Gloria Coco acaba de viure a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona l’experiència Erasmus que espera al valencià Miguel Castillo al seu país i ho ha fet també amb 79 anys. En fa dos que va començar a estudiar Treball Social i ja novament a Roma explica encantada com la van acollir. «Els meus companys m’adoraven. Sempre em trucaven per prendre cafè, per anar a la discoteca o d’excursió –recorda–. Al principi em preguntaven com és que me n’havia anat d’erasmus amb la meva edat, però jo els deia que no s’havia de pensar en l’edat. Això és només un paper que posa quan has nascut, ja està. Jo soc molt jove d’esperit. En el que sempre estic pensant és en el següent que faré».

Diu que Tarragona li ha semblat «una petita Roma» amb totes les seves restes arqueològiques i la seva rambla i el Mediterrani, i afirma contenta que ha fet molts amics. «Gairebé tots els diumenges anava a dinar a casa d’una amiga i unes vegades ella feia plats espanyols o catalans i altres jo feia menjar italià», explica, llepant-se encara els dits amb la crema catalana o els cargols. També alaba el nivell tecnològic de la Rovira i Virgili. «Aquí a Itàlia estem encara estudiant amb llibres i allà amb ordinadors», compara.

Va voler que en el transcurs dels sis mesos que va passar a Tarragona la immersió fos tan real que gairebé ni trucava als seus amics i familiars italians i procurava anar sempre amb estudiants espanyols. «És que a més a més he pogut fer un curs de català. Em va agradar molt i vaig treure un 88 de 100 a l’examen», explica orgullosa. Per això recomana a Miguel Castillo que s’ajunti «amb italians», així segur que aprendrà molt bé l’idioma, apunta.

Atleta i actriu abans que estudiant

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Aquesta última experiència de Coco ha sigut simplement una més en una vida plena de canvis. «Quan tenia 17 o 18 anys era atleta, corria els 400 metres i havia de participar en els Jocs Olímpics de Roma el 1960, però em vaig trencar el genoll –explica–. També he sigut actriu, tot i que vaig començar tard, quan tenia 45 anys. He fet cine i també novel·les. No soc gaire coneguda però si hagués començat abans sens dubte seria una estrella», afirma convençuda. Però, és clar, no hauria pogut fer moltes altres coses, com per exemple un curs de socorrisme. «La vida no ha de ser monòtona, m’agrada fer coses molt diferents, no sempre el mateix. Aprendre coses noves et dona energia», afirma.

Tot i les seves moltes vides també va tenir temps de tenir una filla «meravellosa» i ara té tres nets. «Però viuen a Torí. Jo ho vaig fer tot per la meva filla, però ara la meva vida és meva», reafirma.