#MeToo: escac global al masclisme

Un monosíl lab va canviar la història dels Estats Units l'1 de desembre de 1955. Aquell matí, una cosidora negra es va negar a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús de Montgomery (Alabama) i va transformar el país. Un simple 'no' va fer tremolar els fonaments d'una estructura racista perfectament definida a la nació més complexa de la Terra. Abans havia sigut l'infern i després va arribar una lluita que dura massa temps. Però aquell episodi va ser un punt d'inflexió. La policia va detenir Rosa Parks -la llei estipulava que els negres havien de cedir el seient als blancs- i els ciutadans negres van inaugurar una protesta sense precedents: un boicot al sistema d'autobusos que va arruïnar la companyia en 381 dies. La vaga va acabar amb la decisió del Tribunal Suprem d'abolir les lleis racistes que separaven blancs i negres als espais públics del sud dels EUA. "No sabia el que podia passar, però n'estava farta. Tenia 42 anys i no suportava més abusos", va matisar Parks anys després.

Les periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey tampoc sabien què podia passar el 5 d'octubre quan es va publicar el seu reportatge titulat 'Harvey Weinstein va pagar durant dècades per ocultar els seus abusos sexuals' al diari 'The New York Times'. Però sí que sabien que cada paràgraf era una bala contra els òrgans vitals del productor de cine més poderós del món. Malgrat la consistència del text i els testimonis era impossible determinar l'abast de les seves influències o el nombre de boques que podria seguir tapant amb bitllets de dòlar i ampolles de Möet. Però no hi va haver clemència per al depredador sexual més salvatge de la història del cine. 

L'actriu Rose McGowan -que apareixia al text com una de les seves víctimes- va subscriure cada paraula del text i el patrimoni de Weinstein no va poder cobrir les seves 'gestes'. McGowan va ser la primera però no l'única. El text va provocar un efecte dòmino sense precedents, desenes de víctimes de Weinstein van entonar el #MeToo -jo també- i el #TimesUp -s'ha acabat el temps- i no hi va haver clemència per a l'home que decora els títols de crèdits de les pel·lícules més importants de Hollywood dels últims 40 anys. Una vegada més, les paraules canviarien la història. O, més aviat, l'estan canviant. 

L'equació sexe, poder i diners és gairebé infal·lible. Però Weinstein va oblidar la variable de la indignació femenina en una situació que encara és de flagrant desigualtat malgrat la conquista de la sexualitat i la maternitat i de l'assalt a la universitat i el món laboral, últims episodis de la llarga revolució feminista iniciada fa un segle per les sufragistes. La cascada d'acusacions va culminar amb la seva destitució en la seva empresa i la seva caiguda en desgràcia va funcionar com a ressort per fer esclatar un sistema d'abusos sistemàtics a l'epicentre de Hollywood amb testimonis d'actrius tan poderoses com Angeline Jolie, Gwyneth Paltrow, Cara Delavigne o Mira Sorvino.

Les rèpliques del sisme es van sentir a tot Occident. I el crit sectorial es va convertir en el ressò de milions de dones anònimes contra el masclisme, l'abús de poder i la discriminació. "L'interès del moviment #MeToo és que ha elevat l'assetjament de problema individual -on la víctima havia d'escapolir-se com pogués- a problema estructural o polític. Un canvi en el discurs que trasllada la responsabilitat de la víctima a l'assetjador i envia un missatge a les dones: cap home té dret de cuixa, no tens per què tolerar-ho", explica Laura Nuño, directora de la càtedra de Gènere a la Universitat Rei Joan Carles. "Sembla que, per fi, el culpable és culpable i la víctima deixa de ser culpable per ser víctima".

 

És inevitable preguntar-se per què ara sí sense caure en l'escepticisme. És legítim dubtar sobre si aquesta revolució és estètica o històrica. Les dades de l'ONU revelen que un home assassina una dona cada 10 minuts; el salari mitjà brut de les dones és un 16,3% inferior al dels homes a Europa, segons la Comissió Europea, i, l'últim estudi de l'Organització Mundial de la Salut, conclou que una de cada tres dones ha patit violència sexual en algun moment de la seva vida. Però és indubtable que hi ha elements per creure-hi.

El concepte feminisme ha sacsejat -per fi- el llast de l'anacronisme i és reivindicat tant per homes com per dones, després d'una època en què fins i tot moltes d'elles el consideraven una etapa superada; la recerca de la paraula 'feminisme' s'ha incrementat en més del 70% el 2017, segons el diccionari nord-americà 'Merrin-Webstet' i, el més important, la societat reclama una agenda política a l'altura de les circumstàncies -i dels ciutadans-.

"Potser el moviment feminista no es manté en aquest punt tan àlgid, però ha assegut precedents. Fa mesos era impossible pensar en fer caure una persona amb tant poder i ha passat. S'ha demostrat que és possible. I a Espanya hi ha una bona base històrica: som pioners en lleis contra la violència de gènere i sobre l'avortament, i el dret a la igualtat salarial està recollida en l'article 35 de la Constitució". El periodista Javier Gallego lamenta que l'esquerra estigui desapareguda en combat però creu que una societat amb consciència aconseguirà canviar el paradigma i l'agenda política. 

Notícies relacionades

"Si parem, es para el món"

Meritxell Jané: "Continuo viva 16 anys després de la detecció del tumor"

A Espanya encara no s'ha assenyalat cap intocable. L'escàndol Weinstein no ha tingut rèplica amb noms propis en cap sector artístic o empresarial. La coincidència temporal amb el cas de 'La manada', l'esfereïdor episodi en què cinc joves estan sent jutjats per la violació en grup d'una jove durant les festes dels Sanfermines del 2016, ha rebaixat el fenomen #MeToo a cop de titular. La gravetat dels fets ha provocat que Espanya hagi focalitzat la ràbia en aquest cas sense deixar de mirar de reüll cap a la meca del cine.

"El #MeToo nacional ha sigut el cas de 'La manada'. L'intent de criminalització de la víctima per part de la defensa dels imputats ha enfurismat una societat farta i demostrat que els ciutadans anem davant de l'agenda política. El canvi s'està produint", assegura la periodista i escriptora Lucía Litjmaer. Potser les paraules '#MeToo', '#TimeUp' o ‘Nosaltres som 'La manada’ tornaran a canviar la història.