"Hem convertit els fills en éssers tirans"

Contra los hijos es va publicar per primera vegada a Mèxic, on el llibre de Lina Meruane (Santiago de Xile, 1970) es venia amb un preservatiu de regal. Era la manera graciosa que tenien els editors i l'autora d'advertir de les possibles conseqüències de la seva lectura: pensar que els fills són uns emperadors, i les mares, les seves esclaves. Així que millor abstenir-se de procrear. Random House publica ara a Espanya el provocador text de Meruane, novel·lista, assagista i professora a la Universitat de Nova York. El llibre, això sí, es ven sense condó.

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens

El seu assaig es titula Contra los hijos. Però es podria dir Contra el Estado, Contra los hombres ausentes, Contra la familia oContra los hijosContra el Estado, Contra los hombres ausentes, Contra la familia  Contra todosContra moltes coses, sí. Contra l'únic que no va aquest llibre és contra les mares, que sempre s'han sentit culpables i han sigut deixades de banda per l'Estat i per les seves parelles. A vegades també es barallen amb un altre tipus de mares. Tenen un conflicte important.

¿De debò que estan tan soles, les mares? Sí, i tant que ho estan. I molt. No és que estiguin aïllades de la gent sinó que estan soles perquè al seu voltant plana una gran culpa. Si se'ls acut queixar-se d'alguna cosa, llavors són acusades d'un delicte tan dur com de no estimar els seus fills.

Al llibre descriu com l'"àngel de la casa", terme de Virginia Woolf, ha tornat. Parla també de com Betty Friedman va analitzar les "heroiques mestresses de casa" que als anys 50 als EUA van renunciar a les seves aspiracions professionals i van tornar a unes cases de nines plenes d'electrodomèstics que van facilitar la seva vida. Ara som al 2018. ¿Hem tornat allà? És un pèndol històric. Hem anat des de moments de gran llibertat per a les dones, a les quals se les va requerir en l'espai públic i se'ls va oferir feina i una ciutadania activa perquè els homes es van retirar per anar a la guerra o a revolucions, a altres moments en què a les dones se les va fer tornar a casa amb el lema de l'amor matern, la criança i la procreació. En l'actualitat, amb altres discursos i altres idees, se les està tornant a cridar a la llar.

Hi ha dones que són mares i decideixen sol·licitar una excedència o una reducció de jornada.¿Són presoneres? ¿Estan renunciant al seu futur professional? No. Això és agafar-se un temps per dedicar-se al fill. La meva mare ho va fer amb mi i després va tornar a la seva feina. Jo això ho aplaudeixo. El que em sembla perillós és retornar a la llar i després no tornar-ne a sortir. I no només per voluntat pròpia sinó perquè, a vegades, les mares que treballen fora de casa ho porten molt malament per la falta d'ajuda. Hi ha empresaris fantàstics. I altres que no ho són tant.

Vostè és molt crítica amb la lactància materna. No, no. No estic en contra de la lactància. El que observo és que el discurs ha canviat d'una lactància raonable de mesos a lactàncies durant un, dos, tres o quatre anys. Això comporta per a la dona una enorme restricció d'horari.

Però si a elles els ve de gust ¿quin problema hi ha? No estic dient que les dones haurien de deixar de donar el pit. Però hi ha una tendència que empeny la dona a allargar la lactància i rebutjar el biberó, que va resultar alliberador per a les nostres mares i les nostres àvies. La llet de fórmula està sent molt rebutjada, com si fos un invent tòxic que se li dona als nens. Aquest discurs afavoreix que les mares estiguin molt més pendents i més enganxades als seus fills. No dic que sigui dolent o bo. No vull moralitzar ni criticar les mares. Només remarco com s'articulen determinats discursos perquè les dones passin més temps a casa o, directament, es quedin a casa. El discurs està anant a un terreny molt conservador en què col·laboren els mitjans de comunicació, el sistema educatiu, el discurs mèdic i el polític.

Descriu els fills com uns éssers despòtics, reis absoluts d'una casa en què la mare està entregadíssima i el pare gairebé sempre absent. Nens sobreestimulats, sobreprotegits i, fins i tot, violents. ¿No peca de pessimista? No considero que el meu llibre sigui pessimista. El pessimisme suposa sumar-se a un pensament conservador: res no pot canviar i així són les coses. Contra los hijos conté una alerta: com els nens han passat de tenir només deures a tenir ara només drets a casa. Els convertim en tirans. La idea del nen tirà i la síndrome de l'emperador és una generalització, però és una tendència.

¿Hauríem de canviar la manera d'educar per no criar nens odiosos? Hem de repensar l'estructura de la família, marcar espais de llibertat i posar límits. Sempre penso que l'única manera de viure en societat és que la nostra llibertat acaba on comença la de l'altre. Als nens se'ls ha d'educar igual: els seus drets acaben on comencen els dels seus pares. És un equilibri difícil perquè cada fill i cada circumstància és diferent. Però els fills no tenen dret a tot. Sembla, no obstant, que els pares han de procurar als seus fills l'èxit en tot, seguint les directrius del sistema capitalista. Hem de criar no només bons fills sinó bons ciutadans del futur.

Notícies relacionades

La guerra de las mares

"Si m'ho haguessis demanat t'hauria ajudat"

El seu llibre està ple d'humor i ironia, però llegint-lo és fàcil arribar a la conclusió que tenir fills és el pitjor que et pot passar. Tinc amigues no mares que m'han dit que les he convençut en la seva decisió de no procrear. I altres que m'han dit el contrari. Contra los hijos pot fer mal en alguns moments. Però també espero que faci riure. [Meruane explica en el llibre que va decidir fa temps no tenir fills].

Per acabar. Descriu les "supermares" com a dones sacrificades, infatigables, esposes i amants, mares capaces de donar el pit mentre treballen i persones exitoses en tot. No en conec cap. Doncs sí que existeixen. Al llibre descric diversos tipus de mares. Cap es correspon amb la realitat al 100%, és una manera d'estructurar la classificació. Les supermares són persones entregades sense temps per a elles mateixes, un model que enganxa molt bé amb la hiperproductivitat que ens imposa l'actual societat capitalista.