Una hora d'intimitat amb el monstre a l'habitació del Gabriel

Dimecres 7 de març vaig rebre una trucada a les 14.30 del migdia en què un company m’alertava que alguns mitjans audiovisuals publicaven que la madrastra del nen Gabriel s’havia ensorrat i havia confessat haver-lo assassinat a una patrulla de la Guàrdia Civil que es disposava a endur-se-la detinguda. En tres minuts em vaig desplaçar de Las Negras a la casa familiar de l’àvia del nen, Puri Carmen, on vaig trobar una Ana endormiscada al sofà i amb dolors al maluc i al turmell per la seva suposada caiguda al recollir la samarreta del nen. «Diuen que estàs detinguda», li vaig dir. «Doncs mira, he anat al metge, m’ha receptat ibuprofèn i tranquil·litzants i aquí estic», vam intercanviar en una ràpida conversa.

No l’havien detingut, però la relliscada mediàtica no sortia del no res. Tres dies abans, tot Espanya va començar a sospitar d’ella quan va trobar una peça que milers de rastrejadors no havien sigut capaços de trobar. Dos dies després de la troballa, va començar a arribar a alguns mitjans, entre els quals al nostre investigador Luis Rendueles, que l’operatiu policial albergava «dubtes» sobre el paper d’Ana en la desaparició del nen. Dubtes que en alguna publicació van passar a ser sospites, i en altres, dos dies després, una falsa detenció. Aprofitant l’interès que mostrava per conèixer qualsevol dada que algú pogués oferir-li de la investigació vaig poder accedir a l’habitació de Gabriel on ella estava ajaguda encara adolorida i suposadament dopada.

L'argumentari

Vaig intentar tranquil·litzar-la, per evitar que s’alertés en el cas que realment en fos l’autora. Li vaig dir que em constava que només eren dubtes, res més. Al capdavall això era el que sabíem i anàvem a publicar. Vaig aprofitar el moment, em vaig asseure al costat del seu llit i amb la intimitat que oferia aquell entorn i en to de complicitat, em vaig disposar a escoltar com argumentava ella la troballa de la samarreta. «He passat tot el dia amb Ángel [el pare del nen i parella d’Ana Julia], Manel. És impossible que l’hagi posat jo. A la tarda, Ángel em va preguntar, com solia fer cada dia, ‘on em portaràs avui a buscar Gabriel’».

La peça trobada

Cada matí participaven junts en el rastreig, integrats en l’operatiu de recerca, però a les tardes ho feien pel seu compte. Tampoc va admetre que en el moment de la troballa s’haguessin separat ni que fos uns metres, com  després s’ha sabut. «Quan vaig veure la samarreta, em vaig tornar boja. Em vaig tirar pel terraplè, la vaig agafar, la vaig masegar i la vaig olorar, i vaig comprovar que portava la mateixa colònia que jo li havia posat al matí. Encara que em vaig fer mal al maluc i al turmell al caure, vaig agafar un pal i vaig començar a desbrossar sense parar per sota d’on l’havia trobat perquè creia que allà hi hauria el cos del pobret nen». Fins que Ángel la va obligar a pujar i va començar a donar «puntades al cotxe, mentre patia un atac d’angoixa». Els  minuts es van fer eterns, segons la seva versió, perquè després d’avisar el centre de comandament situat a Las Negras les forces de seguretat es van equivocar de camí i van anar pel camí que porta a la cala de San Pedro per la costa, no per la depuradora.

El seu relat anava acompanyat d’una rica expressivitat gestual, un somriure dolgut, cansada i contínues protestes. «Manel, tu saps que és impossible que jo li fes mal al nen. Soc la seva madrastra (una  expressió que a Espanya té una connotació negativa, però no al seu país d’origen, la República Dominicana)». «El vesteixo molts dies, el porto al col·legi, el recullo, li faig el menjar, com l’havia de raptar jo…», protestava.

Víctima propiciatoria

¿Però llavors qui podia ser l’assassí? Ella havia escollit una víctima propiciatòria: Sergio, la seva última parella abans d’Ángel, amb qui havia protagonitzat una ruptura violenta. L’acusava d’haver-se quedat amb totes les seves coses en resposta a la seva negativa de donar-li la meitat del bar de copes Black que tots dos havien creat però que només estava al seu nom. «Ell no va treballar mai al bar. Només jo. I ja es va emportar la seva part amb els diners que agafava en metàl·lic de la caixa», argumentava.

–«¿Veus Sergio capaç de raptar  un nen o matar-lo?».

–Sí. Ell odia els nens.

–I en aquell moment va augmentar el to de confidencialitat. «T’explicaré coses molt íntimes», va avançar. Després ni eren íntimes ni reals. Era una altra farsa per engalipar l’interlocutor, que en aquest cas era jo. En aquest punt va fer entrar a l’habitació l’única filla que ha sobreviscut al monstre. A Judith la va cridar perquè corroborés la seva tesi que Sergio podia ser un assassí. «Ja veuràs com Judith hi està d’acord, ella ja m’advertia». I la noia de 24 anys va entrar a l’habitació i va respondre amb desvergonyiment que «no». «Jo sempre t’havia dit que era molt masclista i que no et convenia però que fos capaç de segrestar un nen, no ho crec», va dir la noia.

Una cosa i la contrària

I allà Ana Julia va revelar un tret de la seva personalitat. Era capaç d’afirmar una cosa i la contrària en  segons. S’ho va pensar millor i va dir que no. La mateixa manera de procedir que va generar desconfiança en els investigadors. Vaig sortir de l’habitació  relativament convençut de la seva innocència. Després altres  s’encarregarien de fer-me veure els seus enganys, però hi havia alguna cosa que despertava la meva desconfiança. La necessitat, més que de convèncer, de seduir. Una cosa que a un innocent no li faria cap falta. 

Notícies relacionades

El pare del Gabriel: "Potser m'ha salvat la vida a mi"

El crim de Gabriel Cruz | Últimes notícies en directe

 

Divendres, quan tot començava a apuntar cap a ella i era la guàrdia civil qui havia de confirmar si era ella la que s'havia emportat el nen, li vaig transmetre que les nostres fonts ens indicaven que estava completament descartada com a sospitosa. Que no fes cas del que es publicava. Aquesta vegada l'enganyada seria ella. En aquells moments encara esperàvem que el tingués viu en algun lloc. Que, com havia dit, no podria ser capaç de fer-li mal a un nen tan innocent del qual molts dies s'havia ocupat.