"A vegades fins i tot em prenc un cafè si em ve de gust"

Als 10 anys, María Arnedo (Los Guájares, Granada. 1948), ja treballava al camp. «De sol a sol», puntualitza. «D’escola en vaig fer poca», es lamenta. Només per omplir tres cartilles de cal·ligrafia i llegir amb dificultat. «De gran em vaig entestar a aprendre a llegir. Començava una frase però quan arribava al final, ja no recordava el que havia llegit al principi. I torna a començar», relata. María va sembrar, va lligar, va netejar i va tallar clavells quan no aixecava tres pams de terra. I va recollir olives, ametlles... Recorda que tot era «molt cansat». La infància li va passar en un ¡ai!

Als 14 anys, després de la mort del pare, la seva mare li va anunciar un matí: «María, prepara’t que ens en anem a Barcelona». Al compartiment del tren, la mare no parava de plorar i un matrimoni que es veu que no tenia fills va voler adoptar-la. María va rebutjar la proposició: «Tinc germans i el que sigui seu serà meu. Hem nascut germans i així morirem», explica que els va respondre.

Quan va néixer el seu tercer fill, dels cinc que ha tingut, va deixar de treballar a les cases per dedicar-se a cuidar-los, com han fet i segueixen fent moltes dones sacrificant la seva vida laboral en el present i també en el futur. «D’aquí m’ha vingut tot, de no cotitzar», explica. «El meu marit, ¡al cel sigui!, era molt gelós i no em deixava treballar fora de casa», aclareix girant la vista enrere. I farta d’estar més que farta, es va separar de la seva parella, després de 47 anys de matrimoni. «La decisió la vaig prendre jo», aclareix.

Pagar l’excursió a terminis

María expressa un lament en veu alta: «No m’imaginava una vellesa així. No pensava que em veuria sola i sense diners». Amb prou feines percep 500 euros mensuals. «I tinc la sort de tenir casa», diu. On no arriba la seva economia, arriba Creu Roja. «Em dona menjar. També tinc una assistenta social que ve a dutxar-me tres vegades per setmana. Ara, encara que em fa mal el braç i els ossos, li estic fent una bufanda perquè s’ho mereix», explica.

María desgrana el que són les seves estretors diàries. «He anat d’excursió a Bernidorm. El viatge em va costar 168 euros i vaig poder fer-lo perquè el vaig pagar en cinc terminis. A vegades fins i tot em prenc un cafè si em ve de gust», es justifica. 

Notícies relacionades

Josefa i Victòria: compartir pis per obligació

Jubilats indignats

Aquesta pensionista, amb mala salut i més de mitja dotzena d’operacions, algunes fins i tot repetides, pren vuit pastilles diàries de tots els colors i mides. Impressiona veure-les distribuïdes per dies en un gran pastiller de plàstic. A l’única que ha renunciat és a la del ferro. La que prenia no li anava bé. «La que em va bé no me la puc pagar perquè costa uns 20 euros i a la caixa només hi ha 10 ampolles. I una cada dia són molts diners». reconeix mentre fa comptes. 

María somia amb poder arreglar el pis on viu a la localitat de Castelldefels, arreglar el terra, les portes, la pintura de les parets... enumera. També amb fer un viatge. ¿A on? A Almeria, respon. «M’han dit que allà hi ha unes coves molt boniques i un lloc on fan pel·lícules de cine», explica il·lusionada. María, per si en quedés algun dubte conclou: «No he tingut sort. He tingut mala vida».