Les escoles d'adults surten al rescat del fracàs escolar

Quan estudiava segon de l’ESO, el Rafa va començar a faltar a classe. El curs següent, ja a tercer, hi va deixar d’anar definitivament i quan va fer els 16 anys va dir adeu als estudis. Fins que uns mesos després, després d’un estiu en què va veure que així no arribaria enlloc, va decidir reenganxar-se. En lloc de tornar a un institut convencional, el Rafa es va matricular en una escola d’adults. El seu cas no és estrany: són centenars els adolescents de 16 i 17 anys que segueixen estudis en centres inicialment ideats per formar adults. «Només en la xarxa que coordina la Diputació de Barcelona, formada per 64 escoles de diferents municipis, ens trobem que el 21% dels alumnes estan en la franja de 16 a 24 anys, cosa que és un indicador de com l’edat dels estudiants s’ha reduït notablement en els últims anys», constata Neus Gómez, tècnica assessora de la Gerència d’Educació de la corporació barcelonina.

El sistema educatiu, tal com està dissenyat actualment, no disposa de prou mecanismes per atendre aquests joves, que, segons denuncien ells mateixos, en molts casos han sigut gairebé convidats a deixar l’institut, bé per problemes de conducta o bé perquè ja han esgotat les possibilitats de repetir curs. «Són persones que formen part d’aquell aproximadament 18% de la població escolar catalana que abandona els estudis sense esperar a obtenir el títol obligatori, el de l’ESO, o que, si se l’han tret, opten per no seguir endavant i es queden amb els estudis bàsics», assenyala Rafael Homet, diputat delegat de l’àrea d’Educació a la diputació barcelonina.

«Alguns arriben aquí després d’haver intentat posar-se a treballar, però gairebé tots admeten que de seguida es van adonar que sense una formació addicional no n’aconseguirien», explica Neus Ramia, directora de l’escola de formació permanent Can Lletres de Llinars del Vallès (Vallès Oriental). Allà va preparar el jove Rafa les proves d’accés als graus mitjans de formació professional. «I les vaig aprovar», explica amb satisfacció el noi, que aquest any estudia un cicle de Màrqueting i Comerç en un institut públic de Barcelona. «Ha sigut la meva segona oportunitat i estic satisfet d’haver-la sabut aprofitar», confessa el Rafa, que fa uns dies va estar explicant la seva experiència als estudiants que, com ell va fer l’any passat, preparen aquest curs els exàmens.

«Un de cada tres alumnes del curs preparatori de les proves d’accés a la FP i al certificat de l’ESO són menors de 18 anys», detalla Homet. «El que estem detectant a les escoles d’adults és una mostra que l’escola actual té forats, esquerdes per les quals es cola un alumnat que té difícil encaix en el sistema educatiu convencional», reflexiona Homet. Entre aquests estudiants hi ha, a més a més dels que com el Rafa han abandonat prematurament els estudis, «xavals que han decidit començar el batxillerat, però que cauen en el primer trimestre, habitualment perquè hi han arribat sense haver rebut una bona orientació», assenyala.

NOVES OPORTUNITATS 

«Preferim parlar de les escoles d’adults com a escoles de noves oportunitats, perquè no volem que se les etiqueti com a centres de formació només per a gent gran, immigrants o estudiants fracassats; són escoles de desenvolupament personal que formen al llarg de la vida, que serveixen per millorar les competències i habilitats dels seus alumnes», subratlla Neus Gómez. I molt important, insisteix la tècnica de la Diputació de Barcelona, «són també espais d’orientació per ajudar els estudiants cap al seu encaix laboral».

En realitat, el que d’un temps ençà estan fent les escoles d’adults amb els joves que han abandonat el sistema educatiu formal és assumir unes funcions que, en teoria, haurien d’exercir les de noves oportunitats, els centres inicialment ideats per donar una sortida professional (moltes vegades també personal) als milers de joves que a Espanya ni estudien ni treballen, els popularment coneguts com a ninis.

El problema és que aquests centres encara són escassos (a la ciutat de Barcelona, per exemple, no n’hi ha cap), entre altres raons perquè és una figura que no ha estat recollida en cap normativa fins fa tot just uns mesos. A la formació que fins ara han impartit li ha faltat l’homologació oficial i, com que no estaven regularitzades, han depès en la majoria dels casos d’aportacions econòmiques poc estables.

EL DECRET DE LA INCLUSIVA 

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

El decret de l’escola inclusiva, aprovat per la Generalitat el 17 d’octubre passat, ha obert una escletxa per a la seva normalització, ja que «parla d’aquestes escoles i les descriu com centres per a alumnes amb bagatges personals complicats», assenyala Homet. «Als alumnes que han acabat l’ESO però no han obtingut el títol se’ls han d’oferir propostes de continuïtat per aconseguir el graduat o un títol professionalitzador bàsic, i amb aquest objectiu es creen els centres de nova oportunitat», recull el decret.

Una de les virtuts d’aquests centres, destacava recentment Begonya Gasch, directora del Llindar, una famosa escola de segona oportunitat de Cornellà, és que «la formació que es presta als joves és individualitzada, fora dels currículums reglats convencionals», una cosa molt semblant és el que han estat fent en els últims temps les escoles municipals d’adults de la xarxa de la Diputació de Barcelona, subratllen tant Neus Gómez com Neus Ramia.