Ni bojos, ni crits, ni rialles

«És possible viure i ser feliç tenint TOC [Trastorn Obsessivocompulsiu]. És una part de mi de la qual ja no m’avergonyeixo», revela Damián Alcolea, actor, professor de teatre i divulgador contra l’estigma de la malaltia mental. Parla sense embuts dels anys en què caminava com Jack Nicholson a Millor... impossible, evitant trepitjar les ratlles del paviment, o es rentava les mans amb lleixiu fins a sagnar.

Explica les seves obsessions –«estava convençut que una cosa horrible li passaria a la meva família»– i les seves compulsions, conductes repetitives, per visibilitzar la patologia i ajudar altres persones a seguir els seus passos. «Ignorar-ho, no parlar-ne, condueix a l’aïllament». El teatre, com el cine i els mitjans, ha de servir per acabar amb l’estigmatització d’aquest i altres trastorns, però l’assignatura pendent, afirma Alcolea, és «tractar-ho amb profunditat i sense banalitzar-ho». No és el més habitual.

Frivolitat de Pablo Motos

Fa un any, Alcolea va carregar contra Pablo Motos per la frivolitat amb què  es va tractar la seva malaltia a El hormiguero arran de l’estrena de la pel·lícula Toc-Toc. «Es confon amb una còmica excentricitat, amb els excessos o un d’aquells comportaments catalogats com d’estar boig. No veuen el dolor i patiment que hi ha al darrere, és una cosa molt seriosa. Si es tractés de càncer, ningú s’imagina rient d’aquesta manera». No ha vist la comèdia, però sí la versió teatral. «Vaig triar riure, passar una bona estona, però s’ha quedat en la part superficial».

L’actor lamenta que mitjans i ficció no «furguin més» en la problemàtica i fins i tot promoguin els estereotips del boig cridant, fora de si o provocant riure. Va passar amb l’espectacle Manicomio, d’El Circo de los Horrores, que va ser denunciat per «denigrar» els malalts mentals.

Una obra que ha furgat en el patiment de la malaltia mental és l’elogiada Psicosis de las 4.48, monòleg en què la dramaturga Sarah Kane va bolcar tota la seva desesperació abans de suïcidar-se, als 28 anys. L’interpreta Anna Alarcón, per a qui el que més commou és «el dolor de l’ànima i la incapacitat per sortir d’una foscor on no hi ha respostes ni sortida».

L’actriu pensa que darrere de cada malaltia mental hi ha una «ferida molt bèstia» i destaca la «bellesa i la profunditat d’una obra en què Kane es transcendeix a si mateixa». En els col·loquis després de la funció, Alarcón va constatar la «gran necessitat de la gent de posar llum a les zones fosques; d’afrontar sense vergonya tabús i pors com el suïcidi».

Alliberar fantasmes

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Alcolea a après a afrontar aquestes pors amb el seu treball actoral. «Paradoxalment, encara que t’has de posar en la pell d’un altre, t’ajuda a connectar amb tu mateix, amb els teus sentiments». A tots, prossegueix l’autor de Tocados (Plataforma Editorial), ens costa afrontar el dolor, les pors. «L’escena t’ensenya a alliberar tots els teus fantasmes, aquelles emocions que no hem de témer perquè són necessàries: les positives i les negatives».

Testimoni dels beneficis de l’art dramàtic per a la salut mental, assegura que la màgia que es desplega sobre l’escenari porta l’intèrpret al moment present i a «aparcar les obsessions». I després hi ha els terapèutics aplaudiments. «La gratificació del públic, entre el qual hi ha amics i familiars, et valida moltíssim. Penses: ¡He fet una cosa gran!»