El complicat puzle de la conciliació en vacances

‘Verano 70’, ‘40 grados a la sombra’, ‘El cálido verano del señor Rodríguez’ i fins i tot ‘Verano Azul’ despertaran en algunes persones les ganes de sacsejar el televisor per treure-li la caspa a la mínima que treu el nas un fotograma de qualsevol d’aquests títols, però les vicissituds de moltes famílies per aquestes dates no disten gaire del que reflectien aquelles icones del cinema espanyol. O són pitjors. A l’octubre es compliran 10 anys de la desfeta borsària que va confirmar una crisi econòmica mundial els efectes de la qual continuen vigents; una dècada de retallades que s’han carregat molts drets i que ha assolit tant l’ocupació com el temps lliure. La conciliació de la vida familiar i laboral en aquests mesos de vacances estivals s’ha convertit en un complicat puzle de peces monocromes.

La secretària d’Igualtat i FP d’UGT  Catalunya, Eva Gajardo, ho resumeix en una frase: “Les dificultats per poder conciliar família, vacances i feina són cada vegada més grans per culpa de l’increment de la temporalitat i la precarietat de l’ocupació”. No tothom té la sort de poder quadrar els dies de festa, si és que en té, però és que la problemàtica va acumulant noves arestes. Per començar, com evidencia una de les conclusions principals de la recent ‘Enquesta de condicions de vida’ de l’Institut Nacional d’Estadística, una de cada tres famílies no pot anar de vacances ni una setmana a l’any.

Superherois domèstics

Ja que els sous són més baixos en molts sectors, els perjudicis no només afecten si aquest any es pot sortir de viatge o si caldrà quedar-se a casa. També colpegen de ple a la intendència diària, ja que molts pares i mares han de disfressar-se de superherois per arribar a tot arreu al no poder costejar-se les activitats estiuenques dels fills. 

Per acabar-ho d’adobar, sosté Gajardo, les activitats per a nens organitzades pel sector públic “són molt menors en aquesta època de l’any”, així que les famílies han d’engrandir l’esvoranc de la butxaca per ‘col·locar’ la prole mentre els grans treballen. En algunes cases s’ha convertit en una desafortunada tradició que el pare i la mare no coincideixin en vacances per repartir-se els dies que s’han de fer càrrec dels nens mentre la parella treballa. Sí, esclar, a les pel·lícules del cinema espanyol dels 60 i els 70 ja vèiem el ‘Rodríguez’ de torn sol a la ciutat mentre la dona i els fills estiuejaven a la costa. Tampoc no coincidien gaire, però aquella situació es venia com a molt suportable per als protagonistes. Ara també hi haurà casos així, però en molts d’altres la dona té una feina, no com en les vetustes pel·lícules, i no hi ha diners perquè un porti els nens a la platja mentre l’altre treballa. Toca quedar-se a casa. 

També hi ha qui envia els nens al poble amb els avis, com es feia antigament, però actualment, i tant o més que abans, hi ha avis que treballen o que han de quedar-se a la ciutat formant part del complicat sudoku domèstic, com tantes altres vegades... sense esmentar els trencaclosques afegits que han de resoldre les famílies monoparentals.

Sense xarxa pública

Tot això, segons els experts, evidencia el problema subjacent: no hi ha una xarxa social pública prou forta, almenys a gaires localitats. “A Gijón o Albacete aquest debat no existeix” perquè l’Administració es fa càrrec del cost econòmic dels ‘casals’ dels petits després d’acabar el curs, subratlla Vicent Borràs, professor del departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT). “El problema no és de conciliació, és de subvenció”, sentencia aquest expert.

“Fixar les prioritats polítiques” és clau si es volen millorar les circumstàncies actuals, prossegueix Borràs, que aporta exemples de famílies que utilitzen l’enginy mentre les institucions continuen sense posar-se les piles: els pares de cinc alumnes es posen d’acord perquè cada un faci festa de la feina un dia a la setmana i faci de cangur del seu fill i dels quatre companys de classe. L’endemà ho farà un altre, i així successivament fins a cobrir la setmana.

Notícies relacionades

¿Tenen les persones amb fills preferència per elegir quan fan vacances?

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Fent jocs de mans o renunciant a unes vacances normals, les famílies van esquivant obstacles, i no només les que tenen menors a casa. Perquè tant el sociòleg del QUIT com Alba García, secretària de l’àrea de dones, diversitat i polítiques LGTBI de CCOO Catalunya, subratllen amb èmfasi que tantes o més dificultats passen els que tenen persones grans a càrrec. Perquè si ja és difícil localitzar una oferta assequible per a nens en aquestes dates, més ho és trobar ‘casals’ per a la gent de més edat que donin una mica d’aire als fills cuidadors sense deixar-se el sou en l’intent. “No hi ha res d’oferta municipal en aquest àmbit”, critica García. I menys, a l’agost, cosa que li serveix per redoblar el retret: “Sorprèn que es pensi que estem en una lògica de fa 40 anys, com si a l’agost tothom estigués de vacances”, com en aquelles pel·lícules de López Vázquez i Ozores.

“Ara tot és més versàtil. Tant, que hi ha feines en què et poden trucar avui per treballar avui mateix”, afirma García. Perquè moltes empreses tampoc fan contractes complets de substitució estiuenca i a tot estirar només posen algun pegat. Això passa molt al sector dels serveis, just el que té una temporalitat més gran i horaris més irregulars. ¿I qui treballa majoritàriament en aquestes àrees? Els joves i les dones, a més doblement afectats perquè, a sobre, no acostumen a tenir llocs de feina superiors per dir qui i quan fa vacances.