EL PERILL DE LES PSEUDOTERÀPIES
«El curandero li va dir a la meva mare que el càncer estava només en la seva imaginació»
Cristina Beraza va morir als 53 anys després d'abandonar la quimioteràpia i posar-se en mans d'un 'naturista'
La família ha interposat una denúncia per estafa i el cas és ja en mans d'un jutge d'Irun
undefined44711160 autor foto cedida por la familia pie cristina beraza enfe180820150008
Cristina Beraza va morir l’estiu passat. Tenia 53 anys i un càncer d’anus que li havia menjat tot el cos. Quan l’hi van diagnosticar, els metges de la sanitat pública basca van ser optimistes. “És un tipus de càncer no freqüent, però té uns índexs de recuperació molt bons”, la van animar. Va començar a tractar-se amb quimioteràpia. Incòmoda amb els laxants que li van receptar a l’hospital, va acudir a l’herboristeria “de tota la vida” del seu poble, Hondarribia (Guipúscoa), per comprar-ne altres de “més naturals” i “menys molestos”. La propietària li va recomanar que acudís a un curandero. “És un naturista que ha curat altres persones amb càncer. Si vols et demano hora amb ell”.La Cristina va acceptar. Va ser el principi del seu final.
Juan José G. R., natural de Còrdova i assentat a Euskadi, s’identificava com a expert en “medicina oriental”. Tenia un despatx on acudien els clients i passat un temps va instal·lar la seva ‘consulta’ en una herboristeria d’Hondarribia. El lloc on va acudir Cristina Beraza, que en aquell moment feia tres mesos que es tractava el càncer amb quimioteràpia en la sanitat pública. “Li va menjar el cap. Li va dir que si seguia amb la medicina tradicional acabaria en una caixa de pi”,explica a EL PERIÓDICO la seva filla Elena, de 22 anys, que fa uns mesos va armar de valor i, al costat de la seva tia i el seu germà, van interposar una denúncia per estafa davant de la Ertzaintza. El cas ja és a la taula d’un jutjat d’Irun. “No sé què decidirà el jutge. No sé ni si hi haurà judici. Però després de la mort de la mare em vaig assabentar que aquest senyor continuava tractant clients a l’herboristeria, així que l’he denunciat perquè no vull que ningú més pateixi el que va patir la mare. El meu objectiu és que ningú més es posi a les seves mans”, sentencia la jove.
Va abandonar la quimioteràpia
Quan a Cristina li van detectar el càncer, els metges li van assegurar que “era fàcil de curar”. “No el tenia estès. Només era un bony extern”, explica la filla. “Va iniciar el tractament a l’hospital, però portava molt malament la quimioteràpia. Als tres mesos va abandonar. Ho va deixar per complet. Va trucar a l’hospital i els va comunicar que hi renunciava. En aquell temps ja era en mans del curandero, que es va passar, literalment, tres dies a sobre d’ella per preguntar-li què li havien dit els metges”.
“El càncer està només en la teva imaginació”
El curandero recomanava a la Cristina no revelar la seva teràpia alternativa. “No parlis amb ningú d’això. No l’hi expliquis a ningú. No agafis el telèfon si et truquen i et pregunten”, li insistia. Juan José G. R. estirava a la llitera la Cristina i li palpava tot el cos. “Li deia que no estava malalta, que les cèl·lules cancerígenes eren només al seu cap, en la seva imaginació. Li va recomanar anar a un psicòleg”,narra la filla. “El meu pare mai va veure amb bons ulls el curandero. Jo vaig anar moltes vegades a la consulta amb la meva mare. No sé explicar-ho bé, però reconec que ens menjava el cap al 100%. Sortíem contentes i convençudes que es curaria. I això que ja començava a estar realment malament”.
Cada visita costava 120 euros. A més, el curandero receptava uns productes propis que es venien a l’herboristeria. “Cada vegada que anava em gastava uns 200 euros”,recorda la filla. La Cristina va anar empitjorant amb els mesos. Va arribar un moment en què amb prou feines podia sortir de casa. “La mare es passava tot el dia al sofà i el llit veient vídeos que ell li enviava per correu electrònic. Eren vídeos de curacions. Es va arribar a obsessionar i la meva tia li va dir que havia de parar ja de veure’ls”, relata Elena.
“Ens convencia que es curaria”
Amb la mobilitat molt reduïda per la malaltia, Cristina era incapaç d’acudir a l’herboristeria, així que Juan José G. R. es desplaçava al seu domicili per a visitar-la. “Has de patir per estar bé, per curar-te”,li deia. “Es passava dues hores amb nosaltres. Ens convencia que es curaria”.
La família de Cristina, propietària d’un negoci familiar a Hondarribia, va decidir rastrejar el nom del curandero a internet. Però no van trobar res. Efectivament, l’únic que es troba és una adreça postal a Còrdova i una identificació com a “comerç a la menuda de plantes i herbes d’herbolaris”.
Estès per tot el cos
L’estiu passat la Cristina va començar a empitjorar de manera alarmant. “Continuava sense voler saber res dels metges de la sanitat pública, així que la vam enganyar i li vam dir que li anaven a fer unes plaques a les cames perquè les tenia inflades. La van ingressar a l’hospital de Sant Sebastià i ens van dir que el càncer estava estès per tot el cos i que no hi havia possibilitat de supervivència. Vaig trucar a Juan José G. R. i li ho vaig explicar. Li vaig dir que com podia haver fet a la meva mare el que li va fer. Va quedar-se callat i vam penjar”,explica la seva filla.
Cristina va morir el juliol de 2017. Després de vèncer el pudor i la por, Elena, el seu germà i els seus oncles han posat ara una denúncia policial. Ho van fer fa uns tres mesos, quan es van assabentar que Juan José G. R. continuava atenent malalts a l’herboristeria. “Una amiga de la mare va trucar, es va fer passar per malalta de càncer i va demanar hora amb ell. Ja ho havíem parlat amb la policia, així que dos agents es van presentar de paisà a la ‘consulta’. Li van requisar l’ordinador, el van interrogar i també a la propietària de l’establiment”. L’Elena va entregar als agents els quaderns en què la seva mare va escriure totes les converses amb el demandat. Preguntada per aquest diari, la propietària de l’herboristeria va negar fer declaracions i es va limitar a contestar “això és un assumpte molt delicat i els periodistes podeu fer molt mal”.
Evitar altres possibles estafes
Trista, espantada i amb ràbia, Elena reconeix que, potser, la denúncia per estafa es quedi en paper mullat. Però la seva consciència li demanava actuar i fer públic el cas de la seva mare per evitar estafes a altres possibles malalts. “Tinc ganes d’anar a l’herboristeria i dir-li quatre coses a la propietària, però l’Ertzaintza m’ha recomanat que no ho faci. Que és millor esperar”, afirma. Fa un parell de dies, Elena es va trobar pel carrer amb una exempleada de l’establiment. “Em va confessar que a ella mai li havia agradat el curandero i que a la mare la veia cada vegada pitjor”. L’exempleada li va donar el condol. I tot l’ànim del món per a una lluita legal que no ha fet més que començar.
