"Els suïcides no volen morir, només deixar de patir"

Elena Alisa va perdre el seu fill, de 20 anys, el 2013. El Markel es va suïcidar de forma completament inesperada per a la seva família. No tenia trastorns mentals. Era un noi "normal" i estimat pel seu entorn. En una ocasió va verbalitzar el seu desig de treure’s la vida, però la seva família, "com que el suïcidi està silenciat i no hi ha informació", no va saber interpretar els senyals. Per a Alisa, perdre així el seu fill va ser "com una bomba, que et mata per dins i no et deixa ni respirar", fins al punt que ella també es va plantejar treure’s la vida. Es responsabilitzava de la mort del seu fill. Ara, sense gairebé ajuda, sent que ha sortit del pou. Ha muntat una associació per auxiliar altres persones i dona la benvinguda a la intenció de la ministra de Sanitat, Carmen Montón, de posar en marxa el  primer pla integral primer pla integralde prevenció del suïcidi a Espanya.

"Ja era hora", es desfoga Alisa. També les societats mèdiques i els especialistes saluden el projecte de Montón, però avisen que el problema és d’una magnitud tan gran que fa falta dotar el pla de mitjans econòmics i humans, en definitiva, invertir molts diners si es volen obtenir resultats palpables.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS), ja el 2014, va recomanar a les autoritats sanitàries donar prioritat alta a la prevenció del suïcidi, que causa entorn de 800.000 morts a l’any i afecta països tant rics com pobres. A Espanya, és la primera causa de mort per factors externs i les xifres s’han multiplicat en els últims anys. Així, si el 1989 van morir 5.940 persones per accident de trànsit i 2.987 per suïcidi, el 2015 els primers van ser 1.880, mentre que els segons van ascendir a 3.602. Sense comptar els que intenten suïcidar-se i no ho aconsegueixen, així com les seqüeles que deixa en els anomenats supervivents, l’entorn de les persones que es treuen la vida.

L’estigma i el tabú

Malgrat la dimensió del problema, segons l’OMS,l’estigma i el tabú entorn del suïcidi persisteixen de forma generalitzada. De fet, a 20 països és considerat un crim i només 28 estats compten amb estratègies nacionals de prevenció, que a Espanya apliquen algunes comunitats autònomes però, fins ara, sense un pla director i una coordinació comuna. Ni tan sols hi ha assignatures específiques per atendre aquesta xacra a les facultats de Psicologia.

Però Montón vol donar la volta a aquesta situació, a imatge i semblança del projecte que va impulsar a la Comunitat Valenciana, en la seva etapa com a consellera, fa un any. Segons va detallar recentment en el Congrés, el programa inclourà aspectes assistencials, circuits de detecció precoç, atenció preferent, intervencions per part dels professionals, així com accions de sensibilització i conscienciació social.

En aquest últim àmbit, la ministra va considerar que informar sobre el suïcidi ajuda a "prevenir-lo, evita el tabú i l’estigma als supervivents i permet millorar el tractament d’un problema que afecta tantes famílies". Per això, va avançar que crearà un "marc" perquè els mitjans de comunicació, que en alguns casos continuen silenciant el problema, n’informin però sense sensacionalisme, tal com també va fer a València.

Els especialistes coincideixen que les campanyes d’informació, perquè la societat sigui conscient del vast problema de salut pública, són essencials; així com que el Govern posi el tema a la seva agenda i adopti mesures transversals. Tot això a fi que les persones en risc sàpiguen on anar, així com el seu entorn, segons demanda la Confederació Salut Mental Espanya. Per la seva part, el president de la Societat Espanyola de Psiquiatria, Julio Bobes, posa el focus que convé millorar la formació delsmetges de família perquè sàpiguen detectar els senyals de possibles conductes suïcides i derivin el pacient a temps, a més d’iniciatives destinades alsmalalts mentals per si mateix, més proclius que altres al suïcidi.

Morts evitables

Notícies relacionades

Baixen lleugerament els suïcidis a Espanya

Els experts demanen plans per aturar el suïcidi entre les dones maltractades

Javier Jiménez, president de la RedAipis, afegeix que per aturar el problema cal comptar amb estadístiques més precises, ja que les "xifres proporcionades per l’INE són inferiors a les registrades als centres anatòmics forenses", ja que moltes morts es consideren accidentals. Mentrestant Alisa, la mare que va perdre el seu fill, després de patir tants anys en solitud i conèixer altres casos a través de l’associació, reclama que s’ofereixi auxili proactiu als supervivents, a mésd’ajuts econòmics  en els casos que es requereixin.

"Els suïcides no volen morir, només deixar de patir", coincideixen tots els experts. Per això, l’àmbit mèdic opina que amb l’ajuda adequada i polítiques similars a les posades en marxa contra la violència de gènere o els accidents de trànsit, que en primer lloc van aconseguir que la societat es conscienciés del problema, es podria reduir considerablement unes morts "evitables", així com millorar l’assistència i ajuda als supervivents que s’enfronten a una situació tan extremament difícil.