D'Itàlia a Barcelona per ser pares per reproducció assistida

És la quarta vegada que els italians Marc i Laura visitenBarcelona. Però és la primera que ho fan per convertir-se en pares. O com a mínim per intentar-ho. Ells no han vingut fins a la capital catalana perquè el seu país, Itàlia, els prohibeixi sotmetre’s a tractaments de reproducció, com passa en el cas de les parelles homosexuals, sinó “per no perdre temps”, explica la dona.

El Marc i la Laura no es diuen així, però prefereixen mantenir l’anonimat. Aquesta setmana han fet la seva primera visita al Centre Dexeus Dona, que els va recomanar una amiga seva que exerceix de metge a Itàlia i que es va quedar embarassada gràcies al tractament d’aquesta clínica. “De seguida ens han dit quant durarà el procés, els percentatges d’èxit... Aquesta és la serietat que segur que no hauríem trobat a Itàlia”, lamenta el Marc. Explica, no obstant, que ni tan sols van fer un intent al seu país. “Vam venir directament aquí per assegurar el tret. La nostra amiga ens va dir: ‘No perdeu temps’. I això ens va convèncer”, assenyala.

Senten la pressió del pas del temps i del seu rellotge biològic, diuen ells. Ell té 54 anys i ella, 43. Feia dos anys que intentaven concebre un nadó, però “en vista de l’edat”, van decidir no esperar més i recórrer a tractaments de reproducció assistida.

El Marc sap que “no és un camí fàcil”, sobretot perquè com més grans són els progenitors, més difícil és que el tractament sigui efectiu. Asseguren estar preparats per a una “eventual desil·lusió”. “L’esperança és l’últim que es perd”, opina la Laura, que diu que s’aferra a “l’experiència del centre”. I, si no, sempre “es pot confiar en Déu”, afegeix entre rialles.

El seu ni de bon tros és un cas aïllat a les clíniques de reproducció assistida de Catalunya. Només en aquest centre, a Dexeus Dona, del 20% de pacients estrangeres que atenen, la meitat són italianes. En molts casos, dones soles o lesbianes a qui el país els veta la il·lusió de ser mares. “A Itàlia tenim una influència molt forta de l’Església”, reconeixen.

Moltes pacients arriben nervioses, tot i que també molt il·lusionades. Ells dos estan serens. “Si funciona, bé; i, si no, tranquils. Intentem mantenir la racionalitat”, asseguren. A tots dos se’ls veu l’emoció a la cara. "Ser mare ha de ser una sensació tan bonica... cal sentir-ho", confessa gairebé xiuxiuejant la Laura.

Notícies relacionades

La gran ajuda de la 'tata' Conchi a pacients d'un centre de reproducció assistida

Barcelona, capital del turisme de reproducció assistida

¿I què significa per a ells convertir-se en pares en un país estranger? “A Barcelona ens sentim com a casa”. Viuen a Palerm, a l’illa de Sicília, i afirmen que molts racons de Barcelona, com la Rambla i el Gòtic, tenen un aire a la seva ciutat. “En realitat no notem que ens en anem molt lluny. Ens agrada molt Barcelona. Potser té alguna cosa a veure la presència del mar, no ho sé, la sensació d’infinit que se sent al mirar-lo. Segur que ajuda", asseguren tots dos.

Han vingut a convertir-se en pares a la capital catalana. Però també tenen línies vermelles molt clares. Avui dia, les possibilitats dels tractaments de fertilitat són molt àmplies: poden aconseguir semen i òvuls de la parella, amb material del pare i òvuls de donant, amb material de la mare i semen de donant o tot procedent de donació. Ells, no obstant, volen tenir un fill “completament” seu, sense donació. “Per a nosaltres és molt important aquest sentiment d’unió”, reconeix la Laura, que diu que si el tractament finalment no funciona, adoptaran un nen. I en una decisió tan important com la paternitat i la maternitat, diu, "el més important és estar units com a parella". Després –afegeix–, ja vindrà la resta.