«La pobresa infantil costa a un país el 4% del seu PIB»

Aquesta informació es va publicar el dia 07/09/2018. El contingut fa referència a aquesta data.

Que un de cada tres nens a Espanya estigui en risc d’exclusió socialsignifica que, d’aquí a no gaires anys, una part important de la població es trobarà en clar desavantatge respecte a la resta. Les desigualtats seran encara més acusades que ara. Tindrem, alerten els experts, una generació en què un terç de la gent s’haurà criat sense poder disfrutar d’activitats culturals i de lleure educatiu, sense tenir opció de viatjar o aprendre idiomes, sense un ordinador a casa i amb pitjors condicions físiques (per una mala nutrició o per la dificultat de les seves famílies per pagar dentistes o unes ulleres). “La pobresa infantil és un problema de les famílies, clar, però també és, cada vegada més, un problema d’Estat”, reflexiona María Luisa Carcedo (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, 1953), nomenada al juny passat la primera alta Comissionada contra la Pobresa Infantil que hi ha a Espanya.

La seva no és una cartera a l’ús. “La meva tasca consisteix a coordinar polítiques, treballar amb els diferents ministeris, amb les comunitats autònomes, amb els ajuntaments i amb les entitats socials per proposar als diferents ministeris accions encaminades a protegir els nens que viuen en famílies més vulnerables”, explica.

Té vostè un equip petit, de tot just cinc persones, per a una tasca tan ambiciosa...

Som cinc i, amb mi, sis, però de moment amb aquesta plantilla és suficient. La nostra missió és sobretot detectar necessitats i buscar quines solucions es poden adoptar per a cada problema. Moltes vegades aquestes solucions ja existeixen i ja s’estan aplicant, però falta donar-les a conèixer i fer-les extensives a altres comunitats. A més, permeti’m que li digui: si fóssim un equip de 200 persones, ens criticarien per excés. Prefereixo anar pas a pas...

El cert és que fins ara la pobresa infantil semblava un problema menor que no preocupava l’Estat i del qual s’encarregaven directament els mestres a les escoles, els pediatres als ambulatoris o, a tot estirar, algun ajuntament. 

Quan a Espanya es va edificar l’Estat del benestar, fa ja unes dècades, es van crear unes estructures molt centrades en, per exemple, les pensions o els drets dels assalariats o, més endavant, els de les dones. Però és veritat que les polítiques d’infantesa van quedar en un segon terme. A més, des d’aleshores, han aparegut el que els experts denominen nous riscos socials: hi ha nous models de família amb més mares que crien soles els seus fills, han augmentat els fenòmens migratoris i hi ha una esperança més gran de vida, que fa que l’Estat hagi d’invertir més en la gent gran.

¿La pobresa infantil és possiblement la conseqüència més indesitjada de l’última crisis?

Per descomptat, la situació de pobresa infantil es va aguditzar de forma molt important en els anys de crisis, fonamentalment perquè es va aguditzar la desigualtat, que van pagar les famílies amb rendes més baixes i les famílies que tenien fills. Aquestes últimes famílies viuen en una situació de risc d’exclusió per sobre de la mitjana de les llars sense fills i de la mitjana de la població en general. Durant la crisi han augmentat de forma alarmant els nens en risc de pobresa i això té unes conseqüències tremendes per als nens, però té també uns riscos enormes per al país.

¿I quins són els riscos per al país? ¿Quina generació hi haurà d’aquí a uns anys?

Aquest és el problema, per descomptat. La pobresa infantil minva la cohesió social i això és, per si mateix, una injustícia. Però també hi ha raons econòmiques... Miri, els americans, que gairebé ho mesuren tot, han calculat que la pobresa infantil costa a un país més del 4% del producte interior brut (PIB); en cost sanitari, en pèrdua de salut, en seguretat ciutadana, en polítiques d’atur. Però és que un país que té tanta pobresa infantil està menyspreant també una part important dels recursos humans, al coartar a aquestes persones les possibilitats de coneixement, de formació i de talent, que es podrien aprofitar per al conjunt de la societat.

¿I això no ho sabien ja les anteriors administraciones?

És clar que se sabia. De fet, hi va haver ajuts importants amb governs anteriors com els 2.500 euros per naixement o adopció d’un nen. Aquests ajuts estaven dirigits a aquestes famílies més vulnerables.

¿És vostè partidària de recuperar aquests 2.500 euros?

Haurien de recuperar-se ajuts en el disseny que sigui més eficaç per resoldre la situació de carència que tenen les famílies amb fills i les necessitats que tenen els nens en el seu esdevenir vital.

¿Amb una renda mínima garantida per a les famílies amb nens, per exemple?

Insisteix, no es tracta de crear una ajuda perquè sí, es tracta d’analitzar de forma detallada què passa amb aquests nens. Per exemple, una de les primeres mesures que hem impulsat, amb motiu de l’estiu, ha sigut la creació d’unes beques perquè els nens d’aquestes famílies amb menys recursos puguin participar en campaments inclusius, en què comparteixen activitats amb nens de famílies molt diferents, però que, si és el cas, tenen una ajuda per poder-hi assistir. Detectem que hi ha períodes de lleure, com les vacances, en què els nens van acumulant desavantatges, que després s’evidencien en la tornada a l’escola.

¿I ara que comença el curs, hi ha algun altre programa previst?

Deixi’m que li posi un exemple de les coses que fem: el Consell de Ministres acaba d’aprovar unes modificacions en les beques, fa dos o tres setmanes, en les quals s’incrementa en 10 milions d’euros la dotació econòmica i això beneficia sobretot les famílies més pobres. A més, la nota per poder optar a aquesta beca torna a ser de 5 punts, en lloc del 5,5 que havia fixat el PP. Les mesures per combatre la pobresa infantil són multidimensionals, no són només un recurs econòmic, que també ho és, sinó que cal combatre les desigualtats en salut, les desigualtats escolars. 

¿En quins altres àmbits treballen?

Treballem en detectar en quins moments es produeix el desavantatge per al nen i proposem mesurades per posar-hi remei. Per exemple, també ajuda a combatre la pobresa infantil el nou pla contra la precarietat laboral que acaba d’aprovar el Govern.

¿I es plantegen mesures més directes, com per exemple un carnet per a les famílies monoparentals que serveixi a tot Espanya?

No ens agrada la idea de crear un carnet per a poblacions de risc, però és cert que pràcticament la meitat de les famílies monoparentals, o més aviat ‘monomarentales’ perquè la majoria estan formades per dones, estan en aquesta situació. Nosaltres preferim atendre al nivell de rendes, perquè també hi ha dones soles amb nens que no tenen necessitats. Les que estan sota el llindar de la pobresa, aquesta meitat que diu l’Institut Nacional d’Estadística, sí que rebran més ajuts.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿Quin és el seu repte principal ara mateix?

Doncs miri, el nostre objectiu és que s’engeguin programes sostinguts en el temps, que es puguin generalitzar i sistematitzar, amb unes mínimes garanties que arribin a tota la població. La nostra tasca és posar les bones pràctiques a sobre de la taula i dissenyar quines s’han de reforçar i com es poden aplicar.