Carlos Elías: "La universitat prioritza més la lleialtat que el talent"

Llicenciat en Química i Periodisme, Carlos Elías és periodista i catedràtic de Periodisme de la Universitat Carles III (Madrid). Està especialitzat en Ciència, Tecnologia i Esfera Pública. Ha sigut professor visitant a Harvard i a la London School of Economics. Ha dirigit nou tesis doctorals i és autor dels assajos 'Telebasura y Periodismo', 'La razón estrangulada' i 'El selfi de Galileo'. Molt crític amb determinats aspectes del món universitari, en el qual està immers des de fa més de 15 anys, l’entrevistem per traçar un mapa de les tesis doctorals a Espanya arran del cas del president del Govern.

–¿S’ha llegit la tesi de Pedro Sánchez

–Sí, per sobre. Amb curiositat de periodista.

–¿Què li sembla?

–Que és una tesi d’una universitat privada espanyola [Camilo José Cela, a Madrid]. No té una gran qualitat, però com la majoria del tipus de tesis realitzades a les universitats privades de recent creació a Espanya. És una altra lliga. 

–¿Vol dir que la investigació de Sánchez no hauria passat el tall en un centre públic?

–Possiblement no. No soc economista, però sé que els departaments d’Economia de les universitats públiques tenen, en general, un nivell alt a Espanya. Potser hauria passat el tall, però amb menys nota [el treball va obtenir el 2012 la màxima qualificació, 'cum laude']. Economia és una ciència rigorosa. La més rigorosa de totes les ciències socials i es prestigia com a disciplina si desplega un aparell matemàtic potent que avali unes hipòtesis. En una universitat com la Carles III,  la Pompeu Fabra o l’Autònoma de Madrid o la de Barcelona aquesta tesi –sense un aparell matemàtic potent darrere– no s’hauria considerat una tesi en Economia.

–¿Què és un aparell matemàtic?

–Em refereixo que la metodologia i la mateixa tesi són només descriptives. Això està bé per a Comunicació, Ciències Polítiques o Dret, però no en Economia. La majoria dels últims premis Nobel en Economia són matemàtics o físics, això dona idea de la importància de les matemàtiques en aquest tipus de disciplines. Ara bé, que quedi clar,  una tesi doctoral no és ni el millor treball de la teva vida ni l’únic treball de la teva vida. És el teu primer treball d’investigació. No entenc quina necessitat hi ha de ser un brillant investigador per ser president del Govern.

–Però hi ha tesis doctorals que es converteixen en llibres de referència

. –Per descomptat. La tesi de Marie Curie va donar lloc al descobriment de dos elements de la taula periòdica i a dos premis Nobel. Hi ha tesis molt bones i tesis que no ho són. És un treball original de creació. I la creació és una mica difícil d’avaluar. Per això, als EUA les tesis no tenen qualificació.

–¿És cert que el 80% de les tesis obtenen un ‘cum laude’ a Espanya?

–Sí.

–Sona una mica estrany

. –Té explicació. D’una banda, dels alumnes matriculats en el doctorat molt pocs finalitzen la tesi. El procés cribra molt i és extenuant. Imprimeix caràcter. I, de l’altra, insisteixo: la tesi és un treball de creació. A Harvard, i a moltes universitats nord-americanes, la tesi és apta o no apta. 

–El doctorand està recolzat pel professor que dirigeix la tesi.

–És clar, la tesi no és només una obra del doctorand sinó també del seu director. Una vegada que el director et dona el plàcet entén que aquest treball és un treball de qualitat per als seus estàndards i els d’aquesta universitat. Si no, no ho avala. Es juga la seva reputació. De totes maneres, el que demostra el cas de Pedro Sánchez és que no és el mateix ser doctor en Economia per la universitat Camilo José Cela que per la Pompeu Fabra.

–Vostè ha dirigit nou tesis. ¿Quantes n’ha rebutjat?

–He rebutjat bastants candidats. Perquè no els veia gaire implicats o perquè no era un expert en la matèria.  Conec professors que els acullen tots perquè necessiten tesis dirigides per millorar el seu currículum. I això és un problema del sistema.

–¿Hi ha màfia a la universitat espanyola?

–És una institució que en el seu pensament és progressista, però el seu funcionament encara té empremtes franquistes en el sentit que es premia més la lleialtat que el talent.

–¿Parla de les públiques o les privades?

–De totes. 

–Seguint amb les tesis. ¿Qui elegeix el tribunal que examina el treball del doctorand?

–El director de tesi suggereix una sèrie de membres experts en la matèria. Però la comissió de doctorat ha d’aprovar aquest tribunal. Normalment han de tenir publicacions científiques d’impacte. Però depèn dels estàndards de cada universitat. 

–És a dir, es pot escollir un tribunal ‘amic’.

–Sí. Però a la universitat pública ha de tenir currículum.

–Ja, però és un tribunal 'amic'.

-Bé, hi pot haver tràfic d’influències, amistats, favors. Jo dono el vistiplau a una tesi i tu en passes una altra de meva. Però és jugar-te el prestigi...

–Amistats, favors... Sona malament.

–Una tesi no és una obra mestra. És un primer treball on s’aprèn a investigar. No s’ha de descobrir la cura del càncer. És una obra de creació d’autoria compartida. Si la tesi de Sánchez no és bona la culpa no és només seva" 

–¿Coneix algun cas en el qual el tribunal no hagi donat llum verda al doctorand i la seva tesi?

–Molt pocs. Insisteixo: si la tesi no té nivell és el mateix director el que no dona el seu plàcet.  

–¿S’utilitzen els sistemes com Turnitin per comprovar que no hi ha plagis?

–Sí, és una eina habitual a la universitat. De tota manera, m’agradaria assenyalar que el Turnitin no et diu el nivell de plagi sinó el de coincidència. Si tu cites els autors no hi ha problema.

–¿Quin és l’objectiu de fer una tesi?

–En Ciències millora molt les opcions laborals. Moltes empreses només contracten doctors. No obstant, en Ciències Socials, com Economia i Dret, una tesi no t’ajuda, en general, a aconseguir una feina millor. L’objectiu és intentar entrar a la universitat.

–Quan el doctorand es presenta davant del tribunal ¿com és aquest ‘examen’?

–No són com en els EUA, on són més durs. Aquí tot és més 'light’. En general, es lloa el doctorand i no se li pregunten gaires coses.

–Vaig pensar que sí, que se’l fregia a preguntes.

–Els membres del tribunal exposen totes les seves preguntes de cop i l’alumne contesta les que vulgui. Per a mi, un dels problemes que té el sistema espanyol és que la família del doctorand acudeix a la lectura de la tesi: avis, parelles, fills, nets...  En altres països això no passa. Tampoc comparteixo la norma no escrita que el doctorand ha de convidar el tribunal. Converteix un esdeveniment exclusivament acadèmic en un de social i familiar. 

Notícies relacionades

Cues per llegir la tesi de Pedro Sánchez

La Camilo José Cela confirma que l'avaluació de la tesi de Sánchez es va ajustar a la normativa

–¿Convidar a què?

–A menjar. Habitualment, en un bon restaurant. Hi va també la família, és com un casament (rialles). Això es fa després de la lectura de la tesi. És una regla no escrita, però difícil d’erradicar. Conec un cas que no li van atorgar la màxima qualificació i el doctorand no va aparèixer pel restaurant, així que el tribunal va pagar el menjar de la seva butxaca. Molt bé pel doctorand. També conec un altre cas d’un alumne que va sol·licitar un crèdit per pagar aquest menjar. Tremend.