"El més dur de l'alzheimer serà quan la meva àvia no em reconegui"

A l’Alba Santigosa, de 17 anys, li sembla que la seva àvia Pilar, de 77 anys, té alzheimer "des de sempre". No és així: a la Pilar li van diagnosticar aquesta malaltia fa set anys, però l’adolescent recorda com quan, sent ella molt nena, la seva mare li explicava que "l’àvia no està bé". Pensaven que la Pilar tenia demència senil.demència senil. "Recordo que la meva àvia em cuidava, em portava al parc. D’anar amb ella al súper a comprar 'petit-suisses'. Però bé, bé, gairebé no la recordo", afirma l’Alba.

Ella sí que recorda molt bé el moment en què, de petita, intuïtivament va comprendre que alguna cosa no anava bé. "Va ser un Nadal fa anys, hi havia tota la família a casa meva. A la meva cosina petita li va caure el rotllo de paper higiènic a terra i no se’n va adonar. La meva àvia, de sobte, la va esbroncar molt fort, una cosa que no era pròpia d’ella. Li vaig dir a la meva mare: 'Mama, no ho entenc això, la iaia no és així'", explica. "L’alzheimer es manifesta molt abans que te'l diagnostiquin. Tot i que la meva àvia no és agressiva, està tranquil·la. Pot parlar molt, però és agradable amb la gent".

Aquesta estudiant de 2n de Batxillerat coneix bé aquesta malaltia no només perquè la té a casa, sinó perquè l’està investigant: el seu treball de recerca de final de curs tracta sobre l’alzheimer. "Jo vull estudiar el doble grau d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) i Turisme, però he escollit un tema científic per ella, per la meva àvia", relata l’Alba. Per a això es va posar en contacte amb la Fundació Pasqual Maragall, referent en la lluita contra l’alzheimer.

"Sempre necessita un referent"

En el cas de la Pilar, la malaltia s’ha anat desenvolupat molt lentament. "Reconeix tota la família. Només en dues ocasions puntuals es va oblidar dels noms de les meves cosines", diu l’Alba. Però en els dos últims anys, afegeix, la dona ha fet una davallada: "Pot caminar, però de vegades cau. No pot menjar sola perquè no sap fer servir la forquilla ni el ganivet. Mai té gana, només vol coses dolces. Tampoc és capaç d’aixecar-se sola del llit al matí. I cal ajudar-la a vestir-se perquè de vegades es posa els pantalons o les sabates del revés", continua explicant la neta.

Notícies relacionades

L'alzheimer, una malaltia infradiagnosticada

"Mama, ¿l'alzheimer es contagia?"

Mentre l’Alba parla amb EL PERIÓDICO en una habitació de la casa, la Pilar s’aixeca del sofà fins a tres vegades per buscar-la. "Sempre necessita un referent", explica la neta. "Iaia, ves a la sala, ara vinc amb tu", li diu. Interromp l’entrevista per acompanyar-la ella mateixa. "L’alzheimer és igual de dur per als nets que per als fills –prossegueix–. Perquè veus el mateix". Tot i així, l’Alba creu que el moment més dur encara ha d’arribar. "Serà quan no em reconegui. Tot i que estic preparada per a això: sé que passarà i que no tardarà".

Aquesta jove de 17 anys afirma que l’alzheimer és una malaltia "molt dura", tot i que creu que sobretot ho és per a la gent que envolta el malalt. "La meva àvia no pateix, no és conscient del que li passa. Aquesta malaltia és, en realitat, de la seva família". ¿I hi ha algun antídot per apaivagar, mínimament, aquest sofriment? "Quan desvaria, és millor prendre-t’ho amb humor que posar-te a plorar", diu l’Alba. En el moment d’aquesta entrevista, la Pilar ja no recordava que tan sols mitja hora abans li havien fet la foto que il·lustra aquest reportatge. "Però et pot recitar de memòria l’obra de teatre que va fer amb 14 anys", conclou la neta.