"Mama, ¿l'alzheimer es contagia?"

Quan l’Hugo va néixer fa vuit anys, la seva àvia Bernardina ja en feia dos que estava diagnosticada d’alzheimer.  La dona, ara de 71 anys, en tenia llavors només 61. El nen la recorda sempre així, amb la malaltia. Quan li pregunten què li passa a la iaia, ho explica d’una manera molt senzilla: "S’oblida de les coses. De vegades em diu Iker". L’Iker és el cosí de l’Hugo.

La mare de l’Hugo i filla de la Bernardina, la Mercedes, és qui s’ocupa de l’àvia, que viu amb ells a casa. "Ella no sap que soc la seva filla, em diu ‘la noia aquella’”, explica la Mercedes, que forma part activa de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Barcelona (Afab) des de fa anys. Explica que ni l’Hugo ni la seva germana, l’Ana, de tres anys, tenen una visió gaire romàntica de la situació que es viu de portes endins, sinó més aviat al contrari. I ho expressen sense embuts, com nens que són.

"El que a l’Hugo el fa sentir malament és veure com estic jo. Moltes vegades no puc estar amb els meus fills perquè m’he de quedar amb la meva mare. Aquest estiu no he pogut marxar ni un cap de setmana amb ells i el Sergio [la seva parella i pare dels nens], perquè havia d’estar amb ella. No la podem portar enlloc", assegura la Mercedes. A tot estirar, de vegades se l’emporta al súper a fer la compra.

L’Hugo també lamenta que la seva mare es perdi els seus progressos. La Mercedes no ha pogut veure com aquest any el petit va aprendre a bussejar. El curs passat només va poder acudir a una de les carreres esportives en què va participar l’Hugo, que fa atletisme en un club. "I va ser just la carrera que l’Hugo va guanyar", matisa el Sergio a l’instant.

No es reconeix al mirall

A la Bernardina van trigar a diagnosticar-li l’alzheimer: la dona, que encara no havia fet els 65 llavors, feia anys que tenia una depressió,a la qual els metges atribuïen la seva decadència. Explica la seva filla que a la Bernardina li va costar acceptar la malaltia quan encara era conscient que la tenia. Però com els passa a tots els pacients, l’alzheimer, ja sigui més ràpid o més a poc a poc, avança implacable. Avui la Bernardina no es reconeix a ella mateixa al mirall: s’hi mira i parla amb si mateixa creient que és una altra persona. També es passa part del dia al rebedor dempeus, esperant a anar-se’n a "casa" seva. La família ha optat per posar-li una cadira perquè almenys s’assegui.

L’Hugo, igual com la seva germana, ha crescut amb l’alzheimer molt a prop, malgrat que no pronuncia mai aquesta paraula, sinó que es refereix a aquest mal com "la malaltia de l’àvia". "Mama, ¿això es contagia?", ha arribat a preguntar l’Hugo a la Mercedes. "¿I per què no té remei?", insisteix el petit.

Notícies relacionades

L'alzheimer, una malaltia infradiagnosticada

"El més dur de l'alzheimer serà quan la meva àvia no em reconegui"

Durant la jornada laboral, la Bernardina acudeix a un centre de dia d’Afab. Els seus nets s’avenen a ella, tot i que han après a esquivar certes situacions. "Quan la meva mare està nerviosa, ells l’eviten", explica la Mercedes. "És veritat que de vegades els costa relacionar-se amb la iaia. No obstant, al començament, quan l’Hugo tenia dos anys reien moltíssim", recorda la Mercedes.

Tot ha canviat molt des d’aleshores, però la família no ha perdut el bon humor ni el bon to. "Quan la iaia no és a casa, l’Hugo és el primer a dir que la troba a faltar", apunta Sergio.