Els menors que dormen en comissaries fa setmanes que estan sense dutxa ni atenció mèdica

Feia un mes que planejaven la fugida. Els germans Rashid, Yossef i Amine –de 14, 15 i 16 anys– escoltaven al seu pobled’Er-Rachida, una zona desèrtica de l’est del Marroc coneguda només pels dàtils, històries de la pròxima Espanya. I al comparar-les amb la que els esperava allà, van triar somiar. Van marxar després de la pregària de la matinada, sense dir res als seus pares, que a l’aixecar-se van descobrir que tres dels seus quatre fills s’havien esfumat. Van començar el viatge emportant-se un ampolla d’aigua i pa. Res més. Fins a Tànger van arribar demanant almoina per a l’autobús. I en aquell port, un pescador se’n va apiadar i els va deixar que es colessin al seu barco. Quan el pesquer vorejava Tarifa, els va anar a buscar a l’amagatall per avisar-los que era hora de saltar per la borda i seguir nedant fins a la costa espanyola. Va lligar a un salvavides el germà que no sabia nedar. Van acabar internats en un centre de menorsd’Algesires, del qual van fugir amb la idea de venir a Barcelona. Rashid, Yossef i Amine són tres dels menors desemparats que, com Achora (15 anys, Casablanca), Ilias (15 anys, Er-Rachidia) o Acraf (18 anys, Kenitra), dormen des de fa almenys 10 dies a la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella. Durant aquesttemps, cap s’ha dutxatni s’ha canviat de roba, i amb prou feines han provat una altra cosa que no siguin els bocates que la policia catalana serveix als presos sota custòdia als calabossos.

La crisi dels menors no acompanyats (‘menes’) ha desbordat la Direcció General de la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Durant el 2017, van arribar-ne 1.489. En el que portem del 2018, n’han vingut més de 2.000. La Generalitat afirma que tots els seus centres d’acolliment són plens i que no existeixen places per a cap més. Per això, mentre obre sis nous emplaçaments d’emergència, ha donat ordre als Mossos perquè cada vegada que acudeixi a ells un menor sense centre assignat l’acomodin a la sala d’espera de les seves comissaries. Segons ha comprovat EL PERIÓDICO aquest dilluns i aquest dimarts, allà acaba l’atenció que reben els nens que esperen el seu ingrés en el sistema de protecció per a desemparats. Ni el Govern de la Generalitat, ni tampocl’Ajuntament de Barcelona, els ha proporcionat cap tipus d’aliment, o sostre, o espai per arreglar-se, o una muda per canviar-se. Tampoc s’hi han apropat treballadors socials o traductors per preguntar què necessiten. Ni tan sols per esbrinar si necessiten un metge, com és el cas de Yossef, el mitjà dels tres germans, que sembla tenir angines i la mirada vidriosa per la febre.

Dia a la intempèrie

És migdia i els nois passen aquest dimarts a la cantonada dels carrers Estel i Tàpies, a escassos metres de la casa de la policia catalana, on entren només per dormir, al districte més canalla de Barcelona. Els tres germans no se separen. Cap d’ells parla espanyol ni francès, però una veïna del Raval, de nom Zarah, s’apropa per donar un cop de mà amb la traducció. Abans, no obstant, els deixa anar una tirallonga de consells: bàsicament, que no es deixin influir pels joves marroquins de la seva mateixa edat que sobreviuen gràcies a la petita delinqüència, que quan entrin en un centre no s’escapin i que obeeixin els educadors, que hi han de confiar. Si no ho fan, i se’n van cap als robatoris, l’haixix o la inhalació de cola, serà dolent tant per a ells com per a la imatge d’una comunitat marroquina amb la reputació en hores baixes, els adverteix. Minuts abans que Zarah, un altre compatriota menys afectuós els ha instat a tocar el dos immediatament de Barcelona i tornar al Marroc.

Amb la dona els nois es mostren distants, però al cap de poca estona agraeixen l’interès aliè. Expliquen que dormen malament, que passen gana i set. Que no es mouen dels jardins de Sant Pau del Camp per por de no saber tornar. No tenen queixa dels agents dels Mossos, que de la seva butxaca els paguen bosses de patates o begudes, però tampoc els esmenten massa per evitar-se problemes. Semblen resignats. O desorientats. Sensacions estranyes més fàcils de digerir que els viatges que van emprendre quan van decidir marxar de casa.

“Aneu a Barcelona”

Rashid, Yossef i Amine, desprésd’escapar-se del centre de menors d’Algesires, van topar amb un home marroquí resident a Espanya que els va deixar trucar a casa. D’aquesta manera, els pares van saber que els seus fills seguien vius, tot i que a l’altre costat de l’estret de Gibraltar, la muralla del primer món. Durant aquella conversa telefònica, el pare dels nois va pregar al seu compatriota, a qui no coneixia, que els donés diners per viatjar fins a Barcelona. I va prometre tornar-los, enviant-li el mateix import que els lliurés en mà dins d’un sobre de correu postal. Així ho va fer. Fa dues setmanes, els tres germans van arribar a Barcelona i es van posar a caminar per l’avinguda del Paral·lel com ho farien tres gats sense amo. Fins que van acabar a la comissaria dels Mossos.

Notícies relacionades

Els menors que dormen a la comissaria dels Mossos disfruten d'un dinar amb totes els atencions

El destí dels menors de les comissaries: acollida o bossa de cola

Achora, Ilias i Acraf pernocten al costat d’ells al terra de la comissaria de Ciutat Vella. Aquí s’han conegut. Achora és orfe i es va cansar de veure com el seu barri es buidava d’amics que fugien del Marroc amb rumb a Europa. Va creuar l’estret de Gibraltar gràcies alstraficants de droga. Hi va haver un narco que, després de comprovar que havia fet el viatge debades perquè aquell dia no hi havia haixix per emportar-se a Espanya, li va oferir creuar amagat en el buit que havia reservat a la seva llanxa pneumàtica per transportar ‘xocolata’. El pare d’Ilias és un llaurador que es va cansar de repetir al fill que saltar el continent podia costar-li la vida. Però va acabar acceptant que d’una manera o una altra, Ilias marxaria. Va demanar ajuda al poble per comprar-li un bitllet amb un bon ‘passador’ –els mafiosos a càrrec de les pasteres– que li va costar 1.500 euros. Achraf és el més gran del grup. Està a punt de complir els 18 anys. O això diu. Perquè com la resta, no porta cap tipus de documentació a sobre. Ell i Ilias són els únics que han arribat a Espanya pagant el bitllet d’una pastera. A Tarifa, Achraf va trobar una feina remunerada de tres dies i va invertir els diners en l’autobús fins a Barcelona. 

A l’Andalusia saturada d’immigrants, els magribins parlen de la capital catalana com un lloc en el qual sí que apareixeran les oportunitats que esperaven trobar quan trepitgessin terra europeu. Més ‘històries’ com les que escoltaven els tres germans que es van escapar de casa de matinada en un poble del desert marroquí. De moment, tampoc a Barcelona semblen ser de veritat.