Els menors que dormen a la comissaria dels Mossos disfruten d'un dinar amb totes els atencions

Mohamed Ahamri va arribar a Barcelona fa 12 anys després d’un viatge de 27 dies des de Tarifa. A peu. Abans havia creuat l’estret en una llanxa pneumàtica. Ara està completament integrat a la ciutat. Per això, quan l’atzar el fa coincidir amb els xavals marroquins que viuen a la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella, el seu cor es trenca en dos. I per això, quan els veu menjar com si no hi hagués un demà en un bar pròxim, decideix pagar ell el compte. “És el mínim que puc fer”.

Tot això passa eldimarts al migdia alRestaurant Rincón del Raval, on serveixen tota mena de menjar halal. Després d’una llarga xerrada amb un grup de set menors que passen el dia als voltants de l’edifici policial, sorgeix la idea d’anar a prendre un bocata a un local pròxim. El correcte seria que algú de serveis socials s’acostés a l’hora dels àpats amb alguna cosa per menjar. I ja seria massa si els preguntessin com estan o si els fa falta roba o alguna medicina. Però no. Això no ha passat cap delsdeu dies que porten dormint a la sala d’espera dels Mossos. Una vegada realitzada la comanda, el Mohamed s’acosta i diu que no ha pogut evitar escoltar la conversa. I que per això, sense que els nois se n’assabentin, ha volgut fer-se càrrec de la factura. Els saluda, xerra amb ells, però en cap moment els diu que és ell qui ha pagat.

Adeu sense comiat

“Em ve tot a la memòria quan els veig així, amb la mirada perduda. Jo vaig passar pel mateix i és una cosa que no es pot oblidar mai”.El Mohamed vivia a Fes i als 26 anys va decidir deixar-ho tot i marxar a Espanya. Com sol passar en aquests casos, ho va fer sense dir res als seus pares. “Ningú deixaria que el seu fill es jugués la seva vida al mar, per això l’única opció és anar-te’n sense acomiadar-te, per molt dur que sigui”. En el seu cas, tenia clar que volia arribar a Barcelona, ja que aquí tenia uns parents. El van portar en una llanxa pneumàtica de Tànger Tarifa, on va iniciar un viatge de gairebé un mes fins a la capital catalana. Va haver de caminar uns 1.200 quilòmetres, amb l’amenaça constant que la policia aparegués en qualsevol moment i el portessin de tornada al Marroc. Per això caminaven molt de nit. “Pujàvem a un arbre i seguíem la llum de les ciutats”.

Notícies relacionades

Els menors que dormen en comissaries fa setmanes que estan sense dutxa ni atenció mèdica

El clima i el gènere

Va menjar herba a la muntanya per poder sobreviure, però també va assaborir la generositat dels éssers humans a molts petits pobles, on li donaven menjar i fins i tot, en una ocasió, el van convidar a banyar-se. Quan va arribar a Barcelona, va passar diverses nits dormint al carrer fins que va poder comunicar-se amb els seus oncles. Allà va començar a canviar la seva vida. Va estudiar castellà i va començar a formar-se per poder aconseguir una ocupació. En el seu cas, la restauració. Ara treballa en un restaurant de Fira de Barcelona. Està casat amb una jove catalana des de fa quatre anys i se'l veu feliç. Per això coincidir amb els menors immigrants no acompanyats (‘menes’) li ha remogut l’estómac i l’ha fet “recordar moments molt durs de la joventut”.“Gairebé em poso a plorar”, admet.

Abdila és un altre dels marroquins que sovinteja aquest amable local del Raval. Xerra una bona estona amb els nois i els aconsella allunyar-se de les males companyies. El seu cas és diferent. Va arribar fa 23 anys amb el seu pare, que venia a Barcelona amb un contracte de treball. Però això no treu que destil·li empatia. Mentre explica el seu cas, els set de la comissaria riuen per primera vegada en tot el matí. El propietari del restaurant ha afegit, sense cap cost, macarrons i refrescos, i estan encantats amb l’àpat i amb el tracte rebut. No estan acostumats que algú els faci cas en aquesta ciutat.