Amics grans, amics petits

La Puri viu en una residència per a la tercera edat. Cada dijous, baixa a l’entrada acompanyada de deu avis més i el seu terapeuta ocupacional. Travessen un passadís i, de sobte, les parets són una explosió de color i estan adornades amb dibuixos infantils. La terapeuta, Eva del Toro, pregunta als residents: “¿sabeu on som?” Alguns responen que sí, com la Puri. Altres no ho saben, no ho recorden. I això que venen cada setmana. De sobte un crida: “Els nens, els nens”. I tots es posen contents. Efectivament, han vingut a veure els nens. Els canvia la cara. Passen del desconcert o l’apatia al somriure furtiu. Els nens, els nens. La porta de la classe s’obre. Van entrant a poc a poc. Els nadons (d’uns dos anys) els miren. I els que millor parlen els assenyalen dient: “Els amics grans, amics grans”. Cadascú agafa de la mà un nadó. Hi ha gent gran que no recorden els noms. “Noa, Noa. Es diu Noa. És que els nens d’ara tenen noms molt moderns, ¿veritat?”, recorda la terapeuta a un resident una mica despistat.

Comença l’excursió. Fa sol i els amics petits i grans es disposen a fer un volt pels voltants de la residència-guarderia. Les monitores infantils i les terapeutes ocupacionals estan acostumades a tanta innocència i tendresa desfermades. Però qui ho veu per primera vegada no pot evitar llàgrimes d’emoció.

Som a la residència Orpea de Meco (Madrid), un centre pioner que porta més de 10 anys incorporant en el seu dia a dia les activitats intergeneracionals de manera professional. “Fem un treball selectiu per veure quins grans poden fer les activitats amb els petits. Tots tenen deteriorament cognitiu. És una experiència meravellosa perquè tornen a ser el que eren: adults responsables. Restauren aquest rol, se senten els protagonistes. Ells decideixen, ells gestionen”, explica Eva del Toro.

Cada ancià ha donat la mà al seu amic petit. Van passejant. Observant. Parlant. Cada un com pot. Ha arribat la tardor i les fulles dels arbres comencen a caure. “A la tardor les fulles cauen”, comenta la Puri, que va ser mestra (i se li nota). Els nens caminen a poc a poc. No s’enyoren. No ploren.

Hem arribat a una zona de descans, amb cadires i taules. És hora de llegir un conte. Cada ancià agafa el seu amic petit i l’asseu als genolls. Les monitores reparteixen llibres.  “Mira, un gat. ¿Com fa el gat? El gat fa meu”, explica la Puri a la seva amiga petita mentre passa les pàgines del conte. Al seu costat, la Carmen, que no ha complert els 70 anys i és el més jove del grup, diu a l’Andrea que el sol surt al matí i que quan arriba la nit apareix la lluna. El moment és tendre, preciós, sincer.

“Una de les meves pacients, la Juana, a qui tots anomenem Cani, va tenir un ingrés molt difícil a la residència. Més que difícil, terrorífic. No sabia on era i ho va passar realment malament. L’activitat amb els nens ha suposat un canvi immens i ara està completament integrada”, explica Del Toro, fermament convençuda dels beneficis d’aquest tipus de teràpies professionalitzades, que són, segons la seva opinió, un “xut d’adrenalina” per als grans. Els petits també en surten beneficiats. “Aprenen habilitats socials, saben que cal saludar i acomiadar-se. Aprenen valors. I milloren el seu vocabulari”, recalca la monitora d’educació infantil, Mari Carmen Blanco.

Comença a refrescar i s’apropa l’hora de dinar dels més petits. Toca aixecar-se i tornar al centre. La Puri agafa la seva nena de la mà i li canta la cançó del Barquito chiquitito.

El grup entra a la guarderia. El Martín, ajudat per un bastó, no deixa anar la mà de l’Einar. “Jo sé el que és criar un nen. Jo vaig criar dos bessons”, comenta.

Notícies relacionades

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

El pacte de Bakú deixa un regust agredolç malgrat els avenços

Toca acomiadar-se. Fins a un altre dia. Una altra activitat. Potser hi ha una festa d’aniversari. O potser fan gimnàstica junts. Depèn. “La filosofia intergeneracional, de la qual estem fermament convençuts, serveix per a moltes coses. Entre elles, perquè cap avi se senti malalt, ni no vàlid. Simplement se senten persones. I ja”, reconeix Ricardo Buchó, director de comunicació d’Orpea. “Amb grans i petits treballem molts aspectes. Funcionals, emocionals, cognitius i sensorials. Però són activitats serioses. No pot ser una capa de vernís i ja. És una filosofia de treball molt profunda”, afegeix Del Toro.

Els amics grans s’acomiaden dels amics petits cantant Adiós con el corazón. Llancen petons. “Fins aviat, estimats”, els diuen. La seva cara reflecteix felicitat. Molta pau. I infinita normalitat.