Residències de gent gran amb guarderia: els beneficis de conviure amb avis

Els que ja han viscut amb els que ho tenen tot per viure. Els que són al final del camí amb els que comencen a caminar-lo. La convivència entre ancians i joves (inclosos nens i nadons) és una realitat que comença a obrir-se pas a Espanya. I amb força. Residències per a la tercera edat amb guarderia inclosa; campaments d’estiu per a nois que comparteixen tallers amb avis; estudiants de secundària que visiten cada setmana un centre de grans; edificis on s’allotgen avis i joves...

La filosofia intergeneracional és una disciplina professional que està en expansió i, alhora, en fase de descobriment. “És molt més que una simple idea simpàtica. És un valor social”, assegura un dels experts més grans en la matèria, Mariano Sánchez, professor de Sociologia de la Universitat de Granada i responsable d’una càtedra per estudiar i compartir coneixements sobre projectes intergeneracionals. La càtedra s’ha pogut crear gràcies a l’acord entre la universitat i Macrosad, una xarxa andalusa especialitzada en la cura de majors i petits. De la mà de Macrosad acaba d’obrir les seves portes a Albolote (Granada) una residència per a la tercera edat amb guarderia inclosa perquè nadons i ancians comparteixin activitats.

175 projectes a tot Espanya

El 2006, Sánchez es va proposar fer un mapa de les activitats intergeneracionals de tot Espanya. Va localitzar 175 projectes amb major o menor envergadura. “Les activitats soltes de convivència estan augmentant molt. El que està creixent menys són els espais intergeneracionals de convivència”, explica.

Els projectes intergeneracionals sempre haurien de ser voluntaris. I, per descomptat, a càrrec de professionals formats. És una disciplina seriosa. En el cas de la convivència entre gent gran i nens de fins a tres anys, els monitors han de saber com és el cap i el cos de la tercera edat (amb deteriorament cognitiu en moltes ocasions) i també conèixer molt bé la infància. El responsable de la càtedra de Granada reconeix que encara fa falta molta pedagogia sobre aquest tema. El personal que duu a terme les activitats ha de rebre formació. “No es poden fer experiments”,conclou Sánchez, que fa 20 anys que investiga aquest tipus d’activitats.

Beneficis per a grans i petits

A l’hora d’explicar els beneficis, Sánchez assegura que els més petits interioritzen un concepte positiu de l’envelliment i aprenen a relacionar-se, unacosa fonamental en el seu desenvolupament. “No tenen por d’entrar en contacte amb altres persones, anar més enllà de les seves pròpies famílies”, remarca. També aprenen que el temps de la vida és una cosa a la qual cal parara atenció i que hi ha moltes maneres d’envellir. Mentrestant, les persones d’edat avançada senten que no tenen per què desconnectar-se del món. “És una raó per viure la vida, una responsabilitat, una persona que en depèn en un moment donat”, continua.

Fórmules variades

La fórmules de convivència són molt variades. Les més ‘extremes’ –i millors– són les residències per a la tercera edat amb guarderia inclosa, com la d’Albolote (Granada). També n’hi ha una altra de la xarxa Orpea a Meco (Madrid) i dos a Galícia, que acaben de construir-se gràcies a la Fundació d’Amancio Ortega, amo de l’imperi Inditex. La xarxa de residències Amavir organitza a Navarra campaments d’estiu que inclouen tallers conjunts per a nois i ancians. A Lleida, el centre residencial Joviar inclou activitats intergeneracionals, mentre que a Alacant s’han construït edificis d’apartaments per a gent gran i joves emancipats. Finalment, a Oviedo hi ha residències on conviuen universitaris i avis.

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens

Nois d’institut, a la residència

De la màd’Adopta un avi –una associació sense ànim de lucre que fomenta les relacions entre els joves i la tercera edat i que va ser fundada per Alberto Cabanes– hi ha diverses iniciatives a tot Espanya.L’institut les Muses, a Madrid, organitza visites setmanals dels alumnes a una residència per a gent gran que és al mateix barri. L’any passat es va implantar la iniciativa per primera vegada. S’hi van apuntar 16 alumnes. Aquest any, el número ha arribat a 50.

“Els nois van sempre de dos en dos per estar amb un avi en concret. Aprenen a ser generosos, explicar coses i entendre’s. Els joves valoren més la seva pròpia salut, reben una visió de la vida diferent. I sobretot, es passen dues hores sense estar pendents de les xarxes socials”, explica José Antonio Méndez, professor de Geografia i Història a les Muses. “El projecte ha calat molt entre els joves. I els professors estem encantats. Si alguna vegada treballo en un altre institut penso exportar la idea”, afegeix. Entre els alumnes que s’han apuntat n’hi ha amb un expedient acadèmic bo. I altres que treuen notes regulars i dolentes. Però tots viuen amb emoció la trobada dels divendres a la residència. “Estan tan encantats que venen a veure els avis fins i tot a l’estiu”, comenta el professor, que destaca que els grans els esperen amb ànsia. “Se senten importants i útils”,recalca.

Residència per a gent gran i guarderia 

Com dèiem, els casos més ‘extrems’ –i millors– són els espais de convivència. Per exemple, la residència Orpea, a Meco (Madrid), té una guarderia al mateix edifici. La senyora Puri és una de les residents. Cada dijous, baixa a l’entrada acompanyada de deu avis més i el seu terapeuta ocupacional. Travessen un passadís i, de sobte, les parets són una explosió de color i estan adornades amb dibuixos infantils. La porta està tancada. La terapeuta, Eva del Toro, pregunta als residents: “¿sabeu on som?” Alguns responen que sí, com la Puri. Altres no ho saben, no ho recorden. I això que venen cada setmana. De sobte un crida: “Els nens, els nens”.I tots es posen contents. Efectivament, han vingut a veure els nens de la guarderia. Al veure els petits, als grans els canvia la cara. Passen del desconcert o l’apatia al somriure furtiu. Els nens, els nens. La porta de la classe s’obre. Van entrant a poc a poc. Els nadons (d’uns dos anys) els miren. I els que millor parlen els assenyalen dient: “Els amics grans, amics grans”. Cadascú agafa de la mà un nadó. Hi ha gent gran que no recorden els noms. “Noa, Noa. Es diu Noa. És que els nens d’ara tenen noms molt moderns, ¿veritat?”, recorda la terapeuta a un resident una mica despistat.

Comença l’excursió. Fa sol i els amics petits i grans es disposen a fer un volt pels voltants de la residència-guarderia. Les monitores infantils i les terapeutes ocupacionals estan acostumades a tanta innocència i tendresa desfermades. Però qui ho veu per primera vegada no pot evitar llàgrimes d’emoció.

Se senten protagonistes

Centre pioner a Espanya, fa més de 10 anys que la residència Orpea de Meco incorpora en el seu dia a dia les activitats intergeneracionals de manera professional. “Fem un treball selectiu per veure quins grans poden fer les activitats amb els petits. Tots tenen deteriorament cognitiu. És una experiència meravellosa perquè tornen a ser el que eren: adults responsables. Restauren aquest rol, se senten els protagonistes. Ells decideixen, ells gestionen”, explica Eva del Toro.

Cada ancià ha donat la mà al seu amic petit. Van passejant. Observant. Parlant. Cada un com pot. Ha arribat la tardor i les fulles dels arbres comencen a caure. “A la tardor les fulles cauen”, comenta la Puri, que va ser mestra (i se li nota). Els nens caminen a poc a poc. No s’enyoren. No ploren.

Hem arribat a una zona de descans, amb cadires i taules. És hora de llegir un conte. Cada ancià agafa el seu amic petit i l’asseu als genolls. Les monitores reparteixen llibres.  “Mira, un gat. ¿Com fa el gat? El gat fa mèu”,explica Puri a la seva amiga petita mentre passa les pàgines del conte. Al seu costat, la Carmen, que no ha complert els 70 anys i és el més jove del grup, diu a l’Andrea que el sol surt al matí i que quan arriba la nit apareix la lluna. El moment és tendre, preciós, sincer.

Un canvi immens

“Una de les meves pacients, la Juana, a qui tots anomenem Cani, va tenir un ingrés molt difícil a la residència. Més que difícil, terrorífic. No sabia on era i ho va passar realment malament. L’activitat amb els nens ha suposat un canvi immens i ara està completament integrada”, explica Del Toro, fermament convençuda dels beneficis d’aquest tipus de teràpies professionalitzades, que són, segons la seva opinió, un “xut d’adrenalina” per als grans. Els petits també en surten beneficiats. “Aprenen habilitats socials, saben que cal saludar i acomiadar-se. Aprenen valors. I milloren el vocabulari”, recalca la professora d’educació infantil de la guarderia, Mari Carmen Blanco.

Comença a refrescar i s’apropa l’hora de dinar dels més petits. Toca aixecar-se i tornar al centre. Puri agafa la seva nena de la mà i li canta la cançó del Barquito chiquitito.

El grup entra a la guarderia. El Martín, ajudat per un bastó, no deixa anar la mà de l’Einar. “Jo sé el que és criar un nen. Jo vaig criar dos bessons”, comenta.

Notícies relacionades

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

El pacte de Bakú deixa un regust agredolç malgrat els avenços

Toca acomiadar-se. Fins a un altre dia. Una altra activitat. Potser hi ha una festa d’aniversari. O potser faran gimnàstica junts. Depèn. “La filosofia intergeneracional, de la qual estem fermament convençuts, serveix per a moltes coses. Entre elles, perquè cap avi se senti malalt, ni no vàlid. Simplement se senten persones. I ja”, reconeix Ricardo Buchó, director de comunicació d’Orpea. “Amb grans i petits treballem molts aspectes. Funcionals, emocionals, cognitius i sensorials. Però són activitats serioses. No pot ser una capa de vernís i ja. És una filosofia de treball molt profunda”, afegeix Del Toro.

Els amics grans s’acomiaden dels amics petits cantant ‘Adiós con el corazón’. Llancen petons. “Fins aviat, estimats”,els diuen. La seva cara reflecteix felicitat. Molta pau. I infinita normalitat.