Cristina Tardáguila: "Els periodistes hem de ser més ràpids que la mentida"

El periodisme no és només l’ofici de Cristina Tardáguila (Belo Horizonte, Brasil, 1980), sinó la seva vocació, la seva manera de viure i d’entendre el món. Va estudiar la carrera al seu país natal, va cursar un màster en periodisme d’agència a la universitat Rei Joan Carles (Madrid) i després un MBA. Mentre treballava a 'O Globo' –un dels diaris brasilers més importants– va conèixer el 'fact checking' i es va enamorar professionalment d’aquesta especialitat periodística, que consisteix a verificar les notícies i detectar les que són falses. Autora de dos llibres (un sobre un robatori d’art i un altre sobre les mentides explicades pels presidents brasilers des del 1920), Tardáguila va fundar el novembre de 2015 Lupa, una agència de notícies especialitzada en el rastreig de 'fake news' (notícies falses, contingut informatiu escombraries). Dijous a la tarda rebrà al Cercle de Belles Arts de Madrid el Premi de Periodisme EL PERIÓDICO.

¿Per què i com va fundar Lupa?

A finals del 2013 em va convidar la Fundació Nou Periodisme Iberoamericà per cobrir a Medellín la concessió d’uns premis. Allà vaig conèixer Chequeado, la plataforma de 'fact check' de l’Argentina. Se’m va posar la pell de gallina i vaig pensar com es podria aplicar tot això a les eleccions del Brasil del 2014. En el vol de tornada al meu país vaig escriure la base d’un projecte per aixecar Negro sobre Blanco, un blog al diari en el qual treballava, 'O Globo’.

¿Els seus caps van confiar en la proposta?

No massa. Em deien que què era això del 'fact checking' i van posar el blog en un racó de la web. Va existir durant els 90 dies previs a les eleccions i va ser un èxit brutal. Es va convertir en una columna en l’edició impresa i allà el van començar a valorar una mica. El 2015 va ser un any molt difícil per al diari en termes financers i em van dir que abandonés el blog.

¿Què va fer?

Sabia que no podia tornar a fer el ‘vell periòdic’. Així que me’n vaig anar i vaig crear una empresa. Més ben dit, una empreseta. Vaig buscar inversors i un antic cap meu, una persona amb molts diners i propietari d’una revista brasilera semblant al 'New Yorker', va confiar en el projecte. Lupa existeix des de novembre del 2015 a Rio de Janeiro. Érem una redacció amb quatre persones. Avui som 15 empleats i venem contingut a altres mitjans. 

2018, any electoral al Brasil, ha sigut molt convuls per a vostès.

Vam començar treballant amb Facebook, amb un projecte que encara no ha arribat a Espanya i que va aprovar Mark Zuckerberg després de la victòria de Donald Trump. Es tracta d’una plataforma que permet veure diàriament el que els usuaris d’aquesta xarxa social reporten com a suposadament fals. La visitem diàriament i veiem el que guanya rellevància, el nombre de vegades que els usuaris ho han compartit.

Però vostès van posar el focus a WhatsApp (propietat de Facebook), ¿no?

Sí, sí. Ens va cridar l’atenció. El seu sistema és fosc i no hi ha manera de monitorar-lo i revisar-lo. En la primera volta de les eleccions vam treballar molt amb Facebook. Però la gent que produïa falòrnies va entendre que els agents brasilers de 'fact checking' eren molt forts en aquesta xarxa social i van traslladar les escombraries a WhatsApp, que té 120 milions d’usuaris al Brasil [la població del país és de 200 milions]. A Lupa ens ajuntem amb professors de dues universitats que van aconseguir construir un sistema per rastrejar els xats públics. La seva investigació va demostrar que de 50 imatges només quatre eren certes.

¿L’ultradretà Jair Bolsonaro va guanyar les eleccions al Brasil gràcies (o per culpa) de WhatsApp?

És una mica arriscat dir-ho així. La decisió del vot té diversos factors: el que diu la teva família, el que sents al bar, el que veus a la tele... I ara, el que llegeixes al mòbil. Hi és molt present, d’acord, però atribuir la decisió del vot només a això em sembla una mica exagerat. Encara és aviat per afirmar-ho.

Les notícies falses i la postveritat

Sens dubte. Però cal distingir les 'fake news' del mal periodisme. Són dues coses diferents.

Defineixi 'fake news'.

És difícil. Diguem que el seu objectiu és la manipulació de l’opinió pública. I el que hi ha darrere pot ser un interès econòmic, polític, religiós... Com a periodistes, hem de ser més ràpids que la mentida.

Moltes vegades la pressa ens perjudica.

Ho sé. Els mitjans de comunicació han de tenir tres equips diferents: els que han de fer el minut a minut, els grups 'Spotlight' -amb temps per investigar- i els verificadors. No hi pot haver una redacció sense aquests tres grups. Però són seccions diferents. Cap directiu pot demanar que un mateix periodista ho faci tot.

Vostè va firmar un article a 'The New York Times' en què demanava mesures a WhatsApp. ¿Li van fer cas?

No [riu]. Va ser arran de la investigació que et comentava amb els professors universitaris. Decidim anar a l’altaveu més gran del món, ‘The New York Times’. Facebook té a São Paulo un edifici enorme amb milers de persones treballant, però ni una de sola de WhatsApp. 120 milions d’usuaris i cap representant al Brasil. No teníem amb qui parlar. El que proposàvem a l’article era reduir el soroll. Reduir la mida de les llistes de transmissió perquè un mateix missatge es pot enviar fins i tot a 256 persones, que al seu torn l’envien a unes altres 256 i així arribes a milers d’usuaris en minuts. Vam proposar que en els dies previs a les eleccions es reduís aquesta xifra. També suggeríem que els grups tinguessin un límit de membres. Finalment, aconseguim contactar amb WhatsApp, però ens van dir que no hi havia temps de posar en marxa mesures així. Com a bons verificadors que som comprovem que a l’Índia sí que es va fer una cosa semblant.

WhatsApp s’està convertint en un problema seriós.

És un problema i serà un problema en totes les eleccions de tots els països que l’utilitzen. Ja sigui Espanya, l’Índia o Nigèria. Els països han de fer pressió perquè WhatsApp s’acosti als tribunals de justícia electoral, la premsa, els verificadors...

No hem parlat del grau de responsabilitat del ciutadà, que malparla de la premsa i moltes vegades ni la llegeix.

Doncs hi té molta responsabilitat, perquè ha d’entendre que el que comparteix pot matar. I ho hem vist a l’Índia i el Brasil. El que es comparteix pot fer molt mal, potser no immediatament però sí al llarg termini. L’odi a les xarxes va i torna. Si tu escampes odi, potser l’odi torna a tu. Qualsevol decisió en la vida -l’escola dels teus fills, el menjar que menges, el camí pel qual tornes a casa després de treballar- està basada en la informació. Tu necessites informació de qualitat per prendre decisions de qualitat. ¿Quin és el professional que dedica la vida a elaborar periodisme de qualitat?

Els periodistes.

Els periodistes. I n’hi ha de dolents, sí. Igual que hi ha metges dolents o mals professors. La gent hauria d’escollir bons reporters i fiar-se’n. Que hi acudeixin per informar-se. El ciutadà ha de reconèixer aquesta feina.

No disfrutem de prestigi social, especialment.

Ho sé. A mi em sembla que molts informadors i molts programes de televisió són escombraria. Però n’hi ha altres que m’encanten. El periodista seriós ha de lluitar contra creences, gustos i desitjos. ¿Com ho fa? Mostrant dades i fets.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Vostè, que defensa el periodisme rigorós, està rebent amenaces de la ultradreta i la ultraesquerra.

Sí, em diuen antidemocràtica perquè no accepto el resultat de les urnes. Revisar el Govern és ara ser antidemòcrata. Vaja, que el 'fact check' és censurar el discurs públic. Una bogeria. M’amenacen i em diuen que no veuré el pròxim president. Al Brasil hi ha una llista 153 periodistes amenaçats en la qual hi soc jo i uns altres cinc reporters del meu equip. Espero que siguin amenaces només digitals i no es materialitzin.