La casa que protegeix el menor i accelera el judici en cas d'abusos sexuals

A la Barnahus (en català, 'casa dels nens') de Linköping, Suècia, hi ha dibuixos penjant de moltes de les seves parets. "Així, quan venen altres nens s'adonen que no estan sols", explica Anna Petersson, treballadora social del centre, ple de joguines. En aquesta casa són atesos els menors d'edat víctimes de maltractament i/o abusos sexuals, i així, entre altres coses, se’ls evita haver de declarar en una comissaria: ho fan dins de la Barnahus, en un entorn amigable i respectuós amb les seves necessitats.

La particularitat d'aquest model, que va néixer per primera vegada el 1980 a Alabama (EUA) i va arribar el 1998 a Islàndia ("barnahus" és, de fet, islandès), és que actua com una unitat centralitzada en la qual treballadors socials, psicòlegs, metges, policies i jutges treballen junts sota un mateix sostre. Suècia és el país europeu que més 'cases dels nens' reuneix: la primera, la de Linköping, es va inaugurar el 2005 i actualment al país n’hi ha més de 30. La d'Estocolm, la més gran, atén uns mil casos per any.

Per a l'oenagé Save the Children, la creació d'aquests espais a Catalunya seria una solució per fer front al "llarg i dolorós" procés judicial que viuen les víctimes d'abusos sexuals. I, també, una manera de fer efectiva la llei 14/2010 segons la qual el Govern de la Generalitat té l'obligació de crear estructures per a aquests menors. A Catalunya, on el 2017 hi va haver un total de 549 denúncies per abusos sexuals a nens, el 70% dels casos no arriben a judici per falta de proves: el fet que el menor hagi de repetir tantes vegades el mateix davant pares, professors, Mossos d'Esquadra i jutge el porta a perdre matisos en el seu relat original. I també, en paraules de l'oenagé, a una "victimització secundària" a l’haver de reviure l'abús a través de múltiples declaracions. Totes aquestes idees les recull Save the Children al'informe 'Sota el mateix sostre', publicat aquest dimarts i en el qual demana importar a Catalunya el 'model Barnahus'.

"Aquest model redueix el temps del procés legal i el nen pateix menys. Però el realment interessant és que els diferents departaments treballen junts. A Catalunya, en aquestes 'cases dels nens' començaríem tractant els abusos sexuals, però a poc a poc aniríem atenent tots els tipus de violència", destaca Emilie Rivas, responsable de Polítiques d'Infància de Save the Children Catalunya, amb la mirada posada en la llei de violència contra la infància, que arribarà al Congrés dels Diputats en el primer semestre del 2019. Actualment, a Catalunya els processos judicials duren una mitjana de tres anys des que el cas es denuncia fins que hi ha una sentència. En el 'model Barnahus', el procés judicial dura tres mesos.

Treball integral

"A Suècia no vam tenir un gran cas que ens portés a crear aquestes estructures. Simplement des dels anys 80 estaven molt concernits sobre la violència infantil", relata Anna Petersson. A la Barnahus de Linköping atenen uns 300 casos per any. La major part succeeixen dins de la família. De vegades els abusos sexuals o la violència són només una sospita, i és allà on els mestres de l'escola juguen un paper essencial. Quan un professor té la sospita que un nen està vivint una situació de violència o abusos a casa, el porta, acompanyat d'un treballador social, a la Barnahus, sense que els pares ho sàpiguen. "Els pares són interrogats a la comissaria, no aquí", assenyala Petersson.

Alguns dels casos que s'han tractat recentment a Linköping són, per exemple, el d'una nena de 6 anys que se sospita que li van practicar una mutilació genital. O el de dos germans la mare dels quals els cremava amb ganivets que prèviament havia escalfat al forn. O el d'una adolescent de 14 anys el padrastre de la qual la tocava per sota dels seus pantis. A Suècia, la majoria de casos atesos en aquestes 'cases dels nens' són per violència física.

Christia Sangrud, formada en desenvolupament infantil i en medicina forense, és la policia que interroga els menors dins de la Barnahus de Linköping. Ho fa des d'una sala amb dues butaques i algunes joguines, un aspecte molt allunyat del d'una comissaria. "Mai els faig preguntes directes. Començo preguntant-los: '¿Què tal a casa?', '¿Com reacciona la teva mare quan s'enfada?'" explica Sangrud.

En aquesta mateixa sala on es duu a terme l'interrogatori hi ha càmeres que graven la declaració de la víctima. A l'altre costat, sense que el menor ho vegi, hi ha el jutge que segueix la declaració. Així es configura l'anomenada prova preconstituïda, que s'utilitza per als menors de 15 anys: la prova es constitueix abans del judici i evita que el nen assisteixi al judici. A més, d'aquesta manera, el menor només declara una vegada.

"Hi ha nens que són massa petits per parlar o explicar la seva història. Però si el metge constata que existeixen lesions, pot ser un motiu per imputar el presumpte autor", diu la policia. Dins de la Barnahus (on els nens són atesos durant el dia, però no pernocten) hi ha un consultori mèdic on el menor és explorat.

"Les persones que a Catalunya realitzen la prova preconstituïda no sempre tenen formació en infància", apunta Emilie Rivas. A Catalunya, només en un de cada tres casos s'aplica la prova preconstituïda: la majoria de les vegades, els nens han de testificar en plenari. "Quan expliques la teva història diverses vegades, deixes d'anar amb compte amb els detalls", apunta Christia Sangrud. A Catalunya, després de denunciar, els menors arriben a explicar la seva història fins i tot quatre vegades més. Si a això se li suma les entrevistes amb els treballadors socials i psicòlegs del departament de Salut, la xifra pot ascendir a 10, la qual cosa, sumada al fet que els judicis poden durar anys, obstaculitza la recuperació dels menors.

El tabú dels abusos sexuals

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El 'cas Maristesla denúncia del qual va sacsejar la població catalana fa tres anys, va provar, una vegada més, que els abusos sexuals es perpetuen amagats entre nosaltres. Ho diuen les xifres: una de cada cinc persones a Catalunya ha patit algun tipus de violència sexual durant la infància. El 'cas Maristes' també va obligar la ciutadania a fer-se la següent pregunta: ¿Què ha fallat perquè durant més de 30 anys un professor, Joaquim Benítez, abusés dels seus alumnes sense que ningú ho denunciés?

Save the Children denuncia que l'objectiu principal del sistema judicial espanyol no és la protecció del menor, sinó l'enjudiciament d'un presumpte fet delictiu. En territori català hi ha les oficines d'atenció a les víctimes del delicte (OAVD) i els equips d'assessorament tècnic penal (EATP), però per a l'oenagé no són suficients per atendre el volum de casos i no sempre estan adaptats a les necessitats específiques dels menors. "És possible, necessari i urgent crear aquestes 'cases dels nens' a Catalunya. Podem fer-ho i creiem que és la millor manera per donar resposta a aquesta problemàtica", diu Emilie Rivas.