Espanya compleix 40 anys sense el delicte d'homosexualitat

"There's nothing here but flesh and bone". En català: "Aquí no hi ha res més que carn i os". És un dels versos de la cançó 'Outside' de George Michael, que relata el seu arrest "per actes obscens" el 1998, quan tenia 34 anys, en uns banys públics de Beverly Hills. Un policia encobert li havia parat una trampa. El cantant, la carrera del qual va començar en els 80, es va veure llavors obligat a fer pública la seva homosexualitat.

A Espanya, durant la dictadura franquista, la llei de perillositat social empresonava qualsevol persona que fos sorpresa intentant establir contacte homosexual o en algun local freqüentat per gais. Igual com en els EUA, a Barcelona els urinaris públics eren llocs de ganxo per a la policia. Aquesta llei, que durant dècades va reprimir durament i sistemàticament el col·lectiu LGTBI i que suposava anys d’empresonament  i el posterior desterrament, va ser reformada el 26 de desembre del 1978 i va eliminar del seu articulat el delicte d’homosexualitat a Espanya. Avui es compleixen 40 anys d’aquell moment fonamental en la història del col·lectiu: s’obria la porta per sortir de l’armari de la clandestinitat.

"La llei de perillositat social va ser aprovada el 1954 i substituïa la de ganduls i facinerosos. El 1970 va passar a denominar-se llei de perillositat i rehabilitació social. És a dir, va incloure la paternalista idea que era possible curar l’homosexualitat i rehabilitar-nos", explica Jordi Samsó, president del Casal Lambda. El moviment gai, amb la creació clandestina del Front d’Allibertament Gai de Catalunya (FAGC) a Barcelona el 1971, va néixer com a resposta a aquesta norma. Anys després, la primera manifestació LGTBI d’Espanya, a la Rambla de Barcelona el juny de 1977, demanava la derogació de la llei de perillositat social, que va estar especialment activa en els 50 i 60.

Centres de rehabilitació social

Com relata Armand de Fluvià, fundador del FAGC i iniciador del moviment gai a Espanya i Catalunya, aquesta reforma va suposar que els homosexuals ja no eren considerats ni "anormals" ni "perillosos socials" ni "predelinqüents". "Passàvem a ser ciutadans iguals que els altres", diu Fluvià, que va començar en la lluita amagat sota el pseudònim Roger de Gaimon. A Huelva i Badajoz es trobaven els centres de rehabilitació social on tancaven homosexuals i 'transvestits’ (en aquell moment no existia la paraula ‘transsexual’) per curar-los amb capellans i psiquiatres.

"En els camps de concentració nazis hi havia escrit 'La feina us fa lliures’. Aquí la idea era que la feina ens feia 'normals’. Els que estaven allà tancats confeccionaven pilotes de futbol, sogues per a la marina de guerra i parquets". Fluvià va estar dues vegades en una presó franquista però no per homosexual, sinó com a pres polític per estar a favor d’una monarquia democràtica parlamentària.

"Els homosexuals vam ser els últims a sortir de les presons franquistes. Va passar el 1979", recorda Jordi Samsó. Gais i transsexuals no eren presos polítics, simplement 'maricons’. Per això la llei d’amnistia del 1977 no va incloure el col·lectiu LGTBI, que no va sortir de la presó fins al febrer del 1979, un mes després de l’aparició al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) de la reforma de la llei de perillositat social.

Quedava l’escàndol públic

L’eliminació del delicte d’homosexualitat va ser un gran pas, però encara quedava molt per fer. La llei de perillositat social no es va derogar completament fins al 1995 i el delicte d’escàndol públic contra les conductes provocadores (nudisme, exhibicionisme, 'voyeurisme' o homosexualitat) va ser vigent fins al 1988. Però mentrestant passaven coses. Per exemple, el 1987 una parella gai de Taradell (Barcelona) es va plantar al jutjat de Vic per casar-se. Hi va haver una manifestació de recolzament.

"Jo vaig ser allà. Hi havia més gent mirant-nos que en la mani. El fiscal va dir que, segons l’article 14 de la Constitució, el matrimoni homosexual no tindria per què ser inconstitucional, però que no hi havia precedents judicials en el dret comparat. Es va generar un debat", explica Eugeni Rodríguez, portaveu del FAGC i president de l’Observatori contra l’Homofòbia.

El 1986 es van crear els primers grups de Joves per l’Alliberament Gai (JAG), però Rodríguez recorda una anècdota que reflecteix la fràgil llibertat que encara es vivia durant els anys posteriors a la reforma de la perillositat social: "En una manifestació, dos nois es van fer un petó davant de la Direcció de Policia, a Barcelona, i els van detenir per escàndol públic. Dins de la mili hi havia un quadre mèdic d’exclusions i un d’ells era l’homosexualitat, que es va suprimir a finals dels 80". El 1991 la transsexual Sonia Rescalvo va ser brutalment assassinada al parc de la Ciutadella de Barcelona per un grup de neonazis.

Eren, a més, els anys en què va aparèixer el VIH/sida, que va agafar desprevingut tothom i que no feia sinó afegir un element més d’estigmatització  a un col·lectiu històricament discriminat. "El 1985 la Conselleria de Salut va començar a publicar tríptics informatius sobre la sida. Els primers anys eren de desorientació per a tothom. El VIH se'l coneixia com la 'malaltia de les tres hacs’: hemofílics, heroïnòmans i homosexuals", rememora Jordi Samsó. La medicació que convertiria en crònica la sida no apareixeria fins al 1998. Pel camí es va quedar molta gent.

"Contudencia legal i social"

Notícies relacionades

«Gais i transsexuals vam ser els últims a sortir de les presons franquistes»

Les lesbianes: tan invisibles, que es van deslliurar de la llei de perillositat social

El 2005 va ser un any clau en la història del col·lectiu: Espanya es converteix en el quart país del món a legalitzar el matrimoni. I nou anys després el Parlament de Catalunya aprova la llei 11/2014 per garantir els drets de la comunitat LGTBI i contra l’homofòbia, pionera a tot Espanya. Rodríguez, tot i així, lamenta que no se’n faci més ús. "Des del 2014 l’Observatori contra l’Homofòbia, de forma rigorosa, ha quantificat i denunciat 400 incidències, però la Generalitat només ha posat sis sancions. Les institucions han de ser conscients que no hem lluitat tant perquè després es banalitzin les agressions. Davant de la LGTBIfòbia, hi ha d’haver una resposta contudente en l’àmbit legal i social", diu.

El president de l’Observatori contra l’Homofòbia avança que aquest 2018 tancarà amb un lleuger augment de denúncies respecte a l’any passat i, entre les quals, pugen "moltíssim" les notificacions per transfòbia, que assoleixen la segona posició per darrere dels homes homosexuals i bisexuals. Rodríguez demana que la memòria de tots aquells anys de terror i lluita no desaparegui. El col·lectiu reclama una placa a la part baixa de la Rambla on va començar aquella primera manifestació LGTBI i una altra on abans hi havia l’antic Cine Niça, a la Sagrada Família: cap al 1977 es va celebrar el primer míting per demanar la derogació de la llei de perillositat social.