«Gais i transsexuals vam ser els últims a sortir de les presons franquistes»

Va estar dues vegades a la presó (on va ser violat) per militar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i per ser sospitós de subversió mentre feia la mili. Jordi Petit (Barcelona, 1954) va ser un delsprimers activistes LGTBI d’Espanya i un històric de la lluita pels drets civils. La seva feina des de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya (1986-2014), va contribuir el 1994 a incloure les parelles homosexuals en la llei d’arrendaments urbans i el 1998, a promulgar la primera llei de parelles de fet a tot Espanya. Petit, que va rebre la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona per la seva feina, coneix bé la llei franquista de perillositat i rehabilitació social, denominada popularment com la de ‘ganduls i facinerosos’, que va ser utilitzada per reprimir homosexuals i transsexuals (o ‘transvestits’, com se’ls anomenava en l’època) mitjançant l’empresonament i el posterior desterrament. Avui es compleixen 40 anys de la reforma d’aquesta norma que va suposar l’eliminació del delicte d’homosexualitat.

–¿Com va ser aquell moment?

–Màgic i molt esperat, perquè fins aleshores no existíem. Els últims presos del franquisme a sortir de les presons vam ser els homosexuals i els transsexuals. La reforma de la llei de perillositat social va aparèixer al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) de l’11 de gener del 1979 i un mes més tard van sortir els presos homosexuals, que no van rebre cap compensació econòmica fins al Govern de Zapatero. Molts ja no vivien. La llei no es va derogar per complet fins al 1995.

–¿I per què van ser els últims a ser excarcerats?

–Perquè la Transició va tenir moltes limitacions. Els presos polítics havien sortit abans de les eleccions del 77, però moltes altres coses no van canviar. Tampoc va ser una condició per als acords de la Transició tocar la llei de perillositat social. Potser es va cometre l’error de no haver participat en òrgans d’oposició democràtica com l’Assemblea de Catalunya però, en qualsevol cas, no va ser possible abans. La Transició no va donar tant de si com hauríem volgut i, per això, vam sortir dos anys llargs més tard.

–¿Com es va aconseguir aquesta victòria?

–Hi va haver dos nivells d’actuació. D’una banda, les primeres manifestacions de Barcelona en el 77, afegides als manifestos, articles de premsa i a una notable simpatia de l’opinió pública. Tot això va crear una força que, en aquell moment, va liderar el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), coordinat per Armand de Fluvià. Però, d’altra banda, en paral·lel i de manera més pràctica, tres diputats van fer de pont amb el Congrés dels Diputats. Van ser Josep Maria Riera del PSUC, Rudolf Guerra del PSC i Pablo Castellanos del PSOE. Ells, als passadissos de les Corts, insistien a Adolfo Suárez en la idea que la democràcia espanyola no es podria homologar a les altres si existia aquesta llei tan rància i si els homosexuals eren a la presó. I que això, a més de ser intolerable en democràcia, podia ser fins i tot un element de boicot turístic.

–Després de la supressió del delicte d’homosexualitat, ¿quin va ser el següent pas?

–La batalla per legalitzar les associacions i els locals homosexuals. El 1980, Josep Maria Riera i Rudolf Guerra, de nou, i Juan María Bandrés del Partido Socialista d’Euskadi-Euskadiko Ezkerra (PSE-EE) van insistir a Suárez i al ministre de l’Interior en la legalització del FAGC, que finalment es va produir el juliol del 80. A aquests diputats els devem més del que pensem.

–¿Com era ser homosexual a la Barcelona franquista?

–Per més cosmopolita que fos Barcelona, per a un nen de l’època ser gai era un infern. Els adolescents més espavilats sabien on lligar de manera clandestina: els ‘drugstores’ del passeig de Gràcia o les casetes de bany de la platja de Sant Sebastià, on de vegades hi havia batudes. La Barcelona franquista potser va ser tolerant amb els homosexuals de la ‘Gauche Divine’ per ser d’origen benestant. Ells feien la seva vida bohèmia al Bocaccio i La Cova del Drac, al carrer de Tuset. Però ser gai no deixava de ser un gravíssim problema per als altres adolescents i nens, perquè no teníem cap referència ni informació.

–¿Què va viure vostè?

–Recordo que de petit, quan visitava les cases d’amics dels meus pares o familiars, me n’anava a la biblioteca a mirar els diccionaris i, quan veia la descripció de l’homosexualitat, sortia aterrit. Jo vaig patir ‘bullying’ als Salesians del carrer de Rocafort per part dels companys i per culpa d’una incursió de l’Opus Dei, que em va induir a l’automortificació per expiar el meu pecat d’homosexualitat i per educar la meva voluntat a través d’un cilici que jo em posava al braç. Buscava la meva salvació com a homosexual perquè no m’acceptava. Així, la primera victòria del moviment LGTBI en els seus inicis, abans que sortir de la llei de perillositat social, va ser començar a autoacceptar-se i deixar enrere l’‘autohomofòbia’.

–L’aparició del VIH/sida en els 80 va obligar el moviment a donar un canvi de rumb. ¿Per què?

–És així. Amb la derogació de la llei i la legalització, els fronts d’alliberament es van buidar i es van omplir les pistes de ball. Va ser molt lògic: la gent mai havia tingut tanta llibertat. Moltes entitats nascudes ell 77 es van dissoldre el 80. Però llavors va arribar la sida, que va suposar una crisi tremenda en les associacions que quedaven. Unes apostaven pel voluntariat de la prevenció de la sida de la mà de les institucions; un altre sector volia fer la revolució sense col·laborar amb les institucions perquè considerava que calia enderrocar-les. En aquell debat ni uns ni altres sabíem tot el terrible que ens queia al damunt. Jo pertanyo a una generació desapareguda. Moltíssims dels meus amics i amants van morir.

–L’any 1998 també va ser important per al moviment.

–Sí, aquest va ser un any de canvi d’humor en el col·lectiu. Apareix la revista ‘Zero’, arriba Boris Izaguirre a Espanya, hi va haver els ‘Gay Games’ a Amsterdam i apareix la medicació que fa crònica la sida. La gent va deixar de morir-se...

–... I el 2005 Espanya aprova la llei del matrimoni homosexual.

–Va ser una conquesta que gairebé no ens crèiem, però de vegades en la política hi ha un joc similar al del billar. Durant els vuit anys del mandat d’Aznar vaig ser cridat, de forma discreta, dues vegades a la Moncloa per parlar amb els seus assessors. En el primer mandat, vam demanar una llei de parelles de fet, però en el segon, quan ja s’havien començat a aprovar les lleis del matrimoni a Bèlgica, Holanda i Dinamarca, vam exigir el matrimoni tal qual. L’assessor va dir que ni parlar-ne. Les manifestacions a favor de la llei de parelles i després del matrimoni a l’Orgull Gai de Madrid –que no de Barcelona– de seguida es van tornar multitudinàries. L’oposició de llavors, IU i el PSOE, es va comprometre amb les nostres reivindicacions i Zapatero ho va fer possible.

Notícies relacionades

Espanya compleix 40 anys sense el delicte d'homosexualitat

«Les transsexuals no teníem cap altra sortida que la prostitució"

–¿Què queda per aconseguir?

–Les lleis no signifiquen que la societat canviï de manera automàtica. Ha augmentat la visibilitat, però també les agressions i l’homofòbia. El gran repte és ser tan visibles, que arribem a ser indiferents. També donar més i millor atenció a les persones grans LGTBI, acompanyar els refugiats LGTBI –que són rebutjats per la resta de migrants– i integrar a l’escola des de primària l’educació igualitària. Ara estem davant d’un fenomen que és l’avantguarda del moviment actual: les famílies homoparentals. Són activistes les 24 hores del dia: van amb les criatures a l’escola, pel barri, a visitar les seves famílies. I això és un element transformador importantíssim perquè expandeix una cosa fonamental: l’afecte, l’amor. No hi ha arma més eficient que el fet d’estimar-se.