Vigílies veganes o per què els escorxadors no tenen finestres

La meva primera vigília vegana. Sí, existeix una cosa així. A Espanya, des de fa només un any. En altres latituds, des de fa 10. La idea va néixer a Toronto. La primera vegada que es participa, la sorpresa és fins i tot més gran que la que s’experimenta la primera vegada que se’n a parlar. Pot ser que vostès, que llegeixen aquestes dues paraules juntes per primera vegada, vigília vegana, ara se sentin així, sorpresos. Ho estarien més si n’haguessin presenciat una. La cosa consisteix que un grup de vegans militants, o sigui, aquells que fins i tot substitueixen l’ou de la truita de patates per farina de cigró, es reuneixen a les portes d’un escorxador per acompanyar xais, porcs, vaques i gallines en aquells últims instants de les seves respectives vides, minuts abans de ser escorxats. Els acaricien, els xiuxiuegen paraules amables a l’orella, els donen de beure a morro en ampolles de plàstic... Pot ser que sigui la primera vegada en les seves vides que coneixen el costat amable dels humans. El comiat de vegades desencadena una catarsi. Després de dir adeu a un ramat de bens, dues noies s’abracen i ploren desconsolades durant diversos minuts. Per aquí, a això se li diu vigília vegana, o vigília de tal o tal espècie de bestiar, però en el món anglosaxó, on va néixer aquesta varietat d’activisme, no s’estan per tonteries. ‘Slaughterhouse vigil’. Les vigílies de l’escorxador, n’hi diuen.

Una advertència abans de seguir. El fàcil seria convertir aquesta crònica en unes rialles de carnívor, retratar els vegans de les vigílies com una variant excèntrica dels abraçaarbres, vaja, sorprendre el lector amb el més estrany de l’experiència, que no és poc, aquestes carícies al clatell d’una ovella terroritzada, aquest mirar els ulls de l’animal i anunciar, per acabar el repàs, que hi ha una segona part d’aquesta història, de pròxima publicació, que consisteix en la visita a un santuari, on animals rescatats de les granges conviuen en un ambient de camaraderia que desafia les lleis de la naturalesa. L’advertència és que això, que ve a continuació, es posarà desagradable. Per alguna cosa els escorxadors no tenen finestres.

Les ovelles tremolen

Les vigílies són pacífiques. Això cal remarcar-ho. Els activistes no barren el pas als camions com si fossin bandolers. Hi ha un pacte no escrit entre els organitzadors de la trobada, els vigilants de l’escorxador i bona part dels transportistes perquè res es torci. El camió s’atura a les portes del recinte. En el cas aquí narrat, això és dins de Mercabarna, la gran botiga de quatre milions d’habitants. La majoria dels camioners que arriben ja saben de què va tot. Durant cinc o 10 minuts, els vegans s’acosten a la caixa del camió com si fos el monòlit de ‘2001’. Uns fan fotos i d’altres abeuren el bestiar. Les ovelles tremolen, “Les porten molt assedegades perquè diuen que així la carn té més bon gust”, explica Óscar López, coordinador de la vigília.  Va participar en la primera celebrada a Espanya, el novembre del 2017. Des d’aleshores, cada mes se’n convoquen unes quantes.

Una vegada que el camió reprèn la marxa, a la zona de descàrrega els activistes ja no hi poden accedir. El que hem dit abans; hi ha qui plora, i hi ha qui té l’amabilitat d’explicar als quatre carnívors que hem anat fins allà, de nit i amb un fred que pela, el perquè de tota aquesta extravagància. El propòsit immediat –diuen– és reconfortar als animals, ser l’equivalent carcerari del seu últim sopar abans que es converteixin precisament en això, en un sopar, però, a mitjà i llarg termini el pla és omplir el buit narratiu que hi ha entre que l’animal camina i aquell instant final que és presentat en lluminoses safates al supermercat, meravellosament tallat, sense pistes clares del bestiar que temps enrere  va ser i sense detalls sobre que cruel que va ser el seu sacrifici, una cosa que podria incomodar el consumidor.

“Som aquí per ser testimonis”, explica un dels activistes a les portes de l’escorxador de Mercabarna. Així sembla que és. Ell i tots els altres van amb la càmera a la mà per testimoniar que el moment és molt animal, per descomptat en el sentit negatiu del terme. Estan allà lliurant una batalla. La indústria alimentària, potser per prevenir, fa mesos que ha començat a modular el seu discurs publicitari. Als anuncis de televisió hi apareixen grangers que canten a l’orella de les seves vaques. A la polleria es venen ous de gallines “criades en llibertat”. ¡Quina redefinició del lliure albir! López, tota una veganipèdia amb potes, explica per què això és un disbarat. Una gallina realment lliure posaria entre 10 i 15 ous a l’any. En viuria 15. Les gallines ponedores no sobreviuen més de dos anys. Abans de bufar les dues espelmes hauran posat entre 400 i 600 ous. De vegades se’ls embussen els ous i es moren. Això és la versió avícola de ‘El conte de la serventa’. La versió porcina no és millor. En algunes granges, l’edat de les truges no s’expressa en anys sinó en el nombre de parts anuals.

Les vigílies espanyoles, malgrat l’afany dels qui hi participen per viralitzar-les a les xarxes socials, amb prou feines arriben als carnívors. El relat no salta la tanca. L’animalista és una societat endogàmica. La seva sort és que a Netflix i Youtube està disponible i amb fama creixent un catàleg cinematogràfic i documental que no deixa indiferent. Val la pena citar tres exemples, en rigorós ordre de soportabilitat, perquè, queden vostès avisats per endavant, l’últim és pretesa i brutalment pertorbador, una cosa així com una ‘snuff movie’ vegana, on la tesi de partida semblarà naïf, ja que sosté que els animals són les altres nacions de la Terra, amb les quals cal aprendre a conviure, però de sobte l’espectador es veu immers en una insorportable successió d’imatges cruels captades amb càmeres ocultes.

'OKJA', UN CARAMEL ENVERINAT

La primera parada obligada de tot aquell que pretengui comprendre les raons dels col·lectius vegans i animalistes (que, com en els diagrames de Ben Euler, tenen grans zones comunes) és ‘Okja’, una aclamada pel·lícula de ficció d’aparença dolça, gairebé infantil, que narra la relació d’amistat entre una grangera de la Corea del Sud més rural amb un supergarrí, o sigui, una modificació genètica del porc convencional concebuda per acabar amb la gana al món. El cor d’aquest caramel cinematogràfic és, no obstant, molt amarg. Els espectadors, de la mà de la trama, acaben de forma inesperada i dolorosa a l’interior d’un escorxador. Allà, l’únic element de ficció són els supergarrins, grans com un hipopòtam, un èxit genètic amb finalitats comercials. Les tècniques de sacrifici i especejament són les que utilitza la veritable indústria càrnia. ‘Okja’, protagonitzada per Tilda Swinton, és la millor operació de comandos que podria concebre l’exèrcit vegà. Un atac sorpresa i per la rereguarda.

'COWSPIRACY', ON FINS I TOT GREENPECE REP

Després hi ha ‘Cowspiracy’, un documental que exposa la principal prova de càrrec dels animalista, és a dir, que la ramaderia intensiva està matant el planeta més que la contaminació dels combustibles fòssils. El director i narrador, Kip Andersen, resumeix bé aquesta tesi en un frase. Cada hamburguesa que se serveix al client en un ‘fast food’ ha requerit el consum de 2.500 litres d’aigua. ‘Cowspiracy’ té els seus defensors entusiastes, tot i que l’estil Michael Moore de Andersen, ‘enfant terrible’ disposat a posar al mateix sac a McDonald’s i a Greenpeace, de vegades genera dubtes.

'EARTHLINGS', UN BANY DE SANG DE REALITAT

‘Cowspiracy’, en qualsevol cas, és l’estació en la qual còmodament poden baixar els qui no s’atreveixin amb la següent i última parada, ‘'Earthlings, un documental punyent, voluntàriament punyent‘'Earthlings. Narrat amb veu monocord per l’actor Joaquin Phoenix i muntat sobretot a partir d’escenes rodades amb càmera oculta, és un duríssim al·legat animalista que detalla l’inconfessable de la indústria avícola, porcina i bovina, però també que insana que arribar a ser la relació entre humans i la resta d’animals en sectors com la indústria pelletera, les botigues d’animals domèstics i els circs. El 1949, Georges Franjul va rodar, sense saber-ho, el primer documental vegà de la història, ‘Le sang des bêtes’. El sacrifici d’un cavall captiu amb una pistola d’èmbol (sí, la mateixa arma que fa servir Javier Bardem en No es país para viejos) sembla una criaturada davant la successió d’horrors que mostra ‘Earthlings’. És una suma d’imatges de molt difícil digestió, la brutal cosificació dels animals (les gàbies de gestació, el despicat dels pollastres per evitar el canibalisme a la granja, l’humiliant escornat dels vedells, l’electrocució anal, l’escorxament amb el bestiar encara viu, el mètode ‘kosher’ de sacrifici animal...), però, per damunt de tot, toca l’ànima la brutalització de molts dels que hi treballen, com en una versió real i sense fi d’experiments de la presó de Stanford.

Notícies relacionades

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

El que hem dit al principi. La primera vigília vegana sorprèn, però no només per l’estrany de ser allà, a les portes d’un escorxador, per acariciar ovelles, sinó per tot allò que es descobreix quan s’estira del fil. N’hi ha més, però és matèria per a un altre capítol. Només un espòiler. De tant en tant, els animalistes aconsegueixen rescatar algun animal al corredor de la mort. Van als santuaris. Dies després de la vigília, en visitem un. Només els diré que he vist gallines amb jersei.

Continuarà.