Nou llenguatge neomasclista

¿Què ens passa a vostè o a mi si mentim descaradament davant d’un jutge o insultem en públic a algú pel color de la seva pell? Que, sens dubte (i justament), som penalitzats. Perquè al món de la raó, les paraules són accions intencionades que provoquen conseqüències. Per aquest motiu, es persegueix judicialment l’insult racista (un acte d’agressió verbal) o el perjuri (mentir davant del jutge per eludir una condemna).

Al món de les emocions, no obstant, les paraules són jocs verbals, simulacions comunicatives en les quals s’eludeix la responsabilitat de les accions i, especialment, de les seves conseqüències.

En temps electorals, els partits polítics aprofiten aquell període d’impunitat discursiva per entregar-se a enginyosos jocs verbals sense més conseqüències pràctiques. Pocs ciutadans creuen el que els polítics prometen durant la campanya electoral, i pocs polítics esperen que els ciutadans es creguin les seves promeses electorals. La lògica del joc del llenguatge electoral és qui guanya més vots, no qui és el campió de l’honestedat i la coherència. ¿I aquesta manipulació surt gratis?

Propostes incoherents

Fem una anàlisi no tant polític com comunicatiu del partit ultra que vostè ja sap per mostrar la inconsistència del que està anomenant (i, per extensió, la incoherència de les seves propostes).

La primera estratègia retòrica que està fent servir la ultradreta és el paral·lelisme, que consisteix a crear nous termes i expressions-mirall altament contaminades de sentit negatiu: si els progressistes parlen de masclisme, els ultres hi oposen femellisme, en un intent de denigrar el feminisme identificant-lo amb la mateixa xacra que precisament intenta combatre. Utilitzen l’expressió gihadisme gihadismede gènereper infectar amb l’oprobi del terrorisme més irracional la defensa de la igualtat entre els homes i les dones. Fan servir la locució feminisme supremacista, un calc de supremacistes blancs (aquells que marginen, persegueixen i agredeixen persones de color) amb l’objectiu de presentar el moviment en favor de la igualtat com a racista, radical i violent, conceptualitzant-lo com una espècie de nou Ku Klux Klan.

Arguments fal·laços, amb desvergonyiment

La segona estratègia retòrica ultra és la fal·làcia ad gratiam, que podem traduir en aquest context com a argumentació per la cara, amb desvergonyiment. Aquest partit ultra que vostè sap exposa com un dels punts més importants del seu programa de futur govern «acabar ambl’efecte crida: suprimir els ajuts als immigrants il·legals». Com pot comprovar amb facilitat qualsevol ciutadà interessat, és un fet incontestable que al nostre país mai hi ha hagut ajuts públics directes als immigrants sense papers, però aquesta formació política de què parlem no desaprofitarà un bon argument ultra perquè sàpiga del cert que sigui mentida. Si cola, cola. En un hipotètic manual de comunicació ultra, potser es preveu que quan en un debat un dels seus representants sigui descobert en una mentida flagrant, i amb dades oficials es faci evident la falsedat de les seves paraules, immediatament es protegeixi dient: “Jo tinc altres dades alternatives no manipulades”, escampant en 360 graus l’ombra de la sospita conspiranoide i fent impossible qualsevol possibilitat de debat seriós. Semblant desvergonyiment comunicatiu ja l’han protagonitzat les últimes setmanes diversos representants ultres en diferents platós de televisió i emissores de ràdio.

Ús sistemàtic de la contradicció

No obstant, l’estratègia retòrica més peculiar d’aquest partit que vostè sap és l’ús sistemàtic de la contradicció, que fa impossible mantenir una simple conversa racional. Els seus inspiradors, els ultraconservadors nord-americans, invoquen la vida humana com el bé suprem per demanar la prohibició de l’avortament i, alhora, exigeixen endurir la pena de mort. ¿Advertiu i veieu la contradicció que comporta sostenir aquesta actitud incompatible amb la lògica? Ells, sens dubte, també, però no els importa. Aplicant el mateix patró, aquest partit hispà ultra del qual parlem, d’una banda, declara sacrosanta la Constitució, inviolable en la seva integritat (no importa que en el seu moment històric votessin, NOdesaprovant un text que consideraven comunista i maçònic), però alhora proposa mesures obertament anticonstitucionals, que únicament podrien emprendre’s canviant els grans articles i els consensos bàsics del text constitucional, com el desmantellament de l’Estat autonòmic.

Al costat d’aquest despropòsit, ja semblen contradiccions menors considerar que els tripartits són monstres de Frankenstein, aberracions de la natura, si els munten els progressistes; però són, no obstant, la garantia del canvi i de la llibertat quan els negocien els conservadors i els ultres, com hem sentit aquests dies de boca dels seus representants.

Notícies relacionades

A Espanya hi va haver el 2017 29.000 atacs masclistes davant 6.900 casos de violència estrictament «domèstica»

Vera Jourova: «Hem d'estar atents perquè el discurs polític no trivialitzi la violència contra la dona»

Paral·lelismes denigrants, fal·làcies descarades, contradicció sistemàtica... ¿Com pot la ciutadania protegir-se de l’agressió comunicativa de la retòrica ultra?

Aristòtil es va enfrontar a un problema similar en el seu temps. En els debats públics, els sofistes van prescindir dels fets reals, de les dades oficials, de les veritats consensuades i es van convertir en mestres de la fal·làcia i l’engany verbal, posant en marxa una maquinària de manipulació radical del discurs per abastar el seu únic objectiu: guanyar el debat. En la seva proposta contra els sofistes, Aristòtil va introduir en la seva immortal Retòrica el concepte d’ethos. Seràl’ètica professional dels mitjans de comunicació la que desmunti amb dades i fets les fal·làcies ultres. Serem els votants els que decidim que aquest partit ultra que vostè sap segueixi en la irrellevància del seu món emocional d’inquietants jocs de llenguatge o bé que s’estavelli contra el món racional en què calafrontar les conseqüències de les mateixes paraules.