La cruel «supervivència» al suïcidi d'un fill

“Sobreviure és quedar-te. Sobreviure no és viure amb la pena de perdre un ésser estimat. Sobreviure és viure perquè no tens altre remei, tot i que no vulguis fer-ho”. Julián i Pili són un matrimoni de Barcelona que fa gairebé cinc van perdre el seu fill de 19 anys. Sergi va decidir anar-se’n i amb ell es va emportarl’ànima  dels seus pares.

El matrimoni fa tot el possible per seguir cap a davant, però des d’aquell moment no ets el mateix. “Perdre un fill és el dolor més profund que un pot sentir. Et fa mal el pit. Et fa mal el cor i no et pots ni moure. Vas coix de per de vida”, afegeix.

“Deixes de viure per sobreviure la resta de la teva vida”, afirma Pili. Mai pots arribar a entendre per què el teu fill va decidir anar-se’n, és antinatural: “Ho tenia tot, estudiava, tenia nòvia, s’havia tret el carnet de conduir i era molt maco”. Però Sergi no pensava en tot això, no veia res.

El sentit de la vida es transforma, i es desfà per als qui es queden. “La vida perd sentit. No tornes a ser tu. No rius, no plores igual, ni vius igual”, exposa Julián, i afegeix que les respostes mai arriben i que la culpabilitat t’envaeix des del primer moment, i per sempre.

Tots dos coincideixen que els sentiments són contradictoris i evolucionen. D’entrada, la culpabilitat t’envaeix, i tot el que ha passat, tot el que has dit, tot el que has fet provoca un sentiment de culpa. “Si li hagués dit això, o si hagués fet allò..., podríem haver fet tantes coses”. Costa molt arribar a afirmar: “Ho vam fer el millor que sabíem, i ho vam fer per ell”.

Demanar ajuda

Després del suïcido de Sergi els pares van conèixer l’associació‘Supervivents’.Es van assabentar que a Catalunya hi ha diferents unitats psiquiàtriques especialitzades en suïcidis. I que també hi havia gent pròxima que havia patit una pèrdua per aquesta raó. Però això no ho sap gairebé ningú, i la gent no està preparadaper afrontar aquesta qüestió, afegeixen. “S’ha de normalitzar, s’ha de parlar del tema. Jo hauria pogut fer més. Podem salvar molta gent”, afirma Julián.

L’associació‘Supervivents’és la que, després de la pèrdua del seu fill, més els ha ajudat. En aquesta entitat es reuneixen familiars que han perdut un ésser estimat a causa d’un suïcidi. Allà Julián i Pili van seguir, per separat, una teràpia. “Aprens a trobar-te a tu mateix, a poder entendre algunes situacions, i sobretot a veure la mort del teu fill amb més perspectiva. No som els mateixos ara que el dia després de la pèrdua de Sergi”, relata Pili i agrega que una vegada van finalitzar els nous mesos de sessions (temps recomanat de teràpia perquè no s’enquistin els sentiments) es van ajuntar uns quants‘supervivents’i ara queden una vegada al mes per parlar, de qualsevol tema.

Cada persona evoluciona de manera diferent després de la pèrdua d’un ésser estimat. Els sentiments són diferents, els pensaments hi ha a qui el pot portar a la frustració. Per això, és important que la teràpia sigui per separat, comenta Julián, ja que cadascun té el seu ritme i els seus moments. “En canvi, en el nostre dia a dia sabem quan un dels dos està malament. No ens ho diem, però ho detectem i allà hi som, l’un al costat de l’altre”, afegeix.

El pas del temps et fa poder entendre algunes de les decisions que va prendre al seu dia la persona que va decidir anar-se’n, per molt que tu vulguis que segueixi aquí. Pili assevera que cinc anys després i amb una teràpia dolorosa, pot arribar a entendre que el seu fill no era feliç i que si ella arribés a sentir-se de la mateixa manera, tampoc sabria què fer. Però Pili, que sempre serà la seva mare, afegeix amb veu tremolosa i els ulls plens de llàgrimes, que no sempre l’entén, que quan veu alsamics de Sergi es pregunta com estaria si fos aquí. ¿Estaria bé? ¿Seria pitjor? ¿En quines condicions estaria?... Julián afegeix amb veu ferma que, potser, no seria feliç, “Però seria aquí, amb nosaltres”.

Aparences

“El dol és diferent. El dol no és dol si és d’un fill. És molt més”, prossegueix Julián, que no pot evitar mostrar el seu nerviosisme al parlar de Sergi. El seu sentiment de culpa continua molt present, a diferència de la mare, que ha pogut apaivagar, tot i que sigui només en alguns moments, gràcies a l’acompanyament emocional de l’associació.

Els dos remarquen que ha de deixar de ser un tema tabú. A Espanya hi ha més de 3.000 casos a l’any, segons l’‘Institut d’Estadística de Catalunya’. Els pares de Sergi asseguren que, si haguessin tingut més informació, si no haguessin tingut vergonya de parlar sobre la depressió del seu fill, o sobre el seu intent de suïcidi anterior, segurament l’haguessin pogut ajudar millor. “Si haguéssim sabut on acudir i amb qui parlar, podríem haver-ho evitat”, afegeixen. Però ningús’imagina  que el suïcidi sigui una cosa tan comuna i que pugui passar. “La tonteria de conservar les aparences està acabant amb moltes vides. Parlem del tema, perquè passa; i més del que creiem”, afegeix Julián.

“La gent et sorprèn, per bé i per malament”, expliquen. Hi ha coneguts que no pensaves que hi serien, i avui són el millor recolzament. “Hi ha amics que en aquell moment van desaparèixer, però no els jutjo”, sosté Pili, i afegeix que entén que la gent tingui por, que no sàpiguen què dir.

Molts diuen aquestes típiques frases que tant mal fan. Que “si tot passa”, que “si el temps el cura tot”... “Això et fa mal a l’ànima. Això no passarà en tota la nostra vida”, afirmen. 

“La supervivència ens ha fet sortir endavant. Lluitar per la nostra altra filla”, afegeix la parella. Emprendre una nova vida en una altra casa, sense lligams, i sense planificacions. “No sabem què farem aquest cap de setmana. Ja veurem com estem”. Pili explica que pensava que tornaria a fumar però que en el dia d’avui se sorprèn de com pot anar a treballar, anar gimnàs i fer una vida mitjanament normal. Això fa visible la necessitat de parlar del tema i apartar els tabús.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Una de les coses que més els agrada, i que han après a fer amb el temps, és parlar de Sergi. Recordar els seus gustos, les seves inquietuds... “Parlar d’ell ens ajuda, i ens agrada”, expliquen.  

“Sobreviure és tornar a encaminar la teva vida, sense ell, però la teva vida. Tornar a la rutina, suportar la nostra vida com podem, i això ho hem après de la nostra filla. Ella ens dona vitalitat i sobretot força. La nostra filla ens ha donat a nosaltres una lliçó”.