Veganòpolis, on les gallines van amb jersei

Les vigílies veganes que fa dues setmanes van treure el nas en aquestes pàgines (recordin,vegans que acompanyen i consolen al bestiar en els seus últims instants de vida abans d’entrar a l’escorxador) tenien, com es va prometre llavors, un segon capítol, una visita a un recòndit santuari on, d’una manera o d’una altra, han arribat rescatats uns 200 animals d’una desena llarga d’espècies que, després de burlar la mort, s’estan donant la gran vida. Llavors, en aquella primera entrega, ja es va prometre que en el segon capítol hi hauria fins i tot una gallina amb jersei. Doncs aquí la tenim, ni més ni menys queuna rodanxona brolier, amb la seva rebequeta de punt, fet que pot semblar una oportunitat de riure una mica, però que quedi clar per endavant que, des de la perspectiva dels vegans, i d’arguments no els en falten, es tracta d’una víctima del capitalisme més atroç, un híbrid que va ser concebut als anys 20 als Estats Units però que perfectament hauria pogut sortir de l’illa del doctor Moreau. Que tothom sigui benvingut a aquesta excursió periodística a El Hogar, el santuari vegà on fins i tot els animals són vegans.

Les vigílies, com es va explicar llavors, són noves a Espanya, amb prou feines fa un any que se celebren, però El Hogar ja en fa 15 que es va fundar. Tot just entrar a la masia, en una meitat d’una bucòlica finca a prop de Falset, a la comarca del Priorat, crida l’atenció una lleixa amb un parell de desenes de pots. Té aspecte d’altar. És un altar. Allà es conserven les cendres dels gossos, vaques i bens que van passar a millor vidadurant la seva estada al santuari, llistó que no és fàcil de superar en un lloc com aquell.

¿RecordenRebel·lió a la granja? George Orwell, en aquella metàfora política, va explicar que els animals de la granja, després d’expulsar el granger Howard Jones, redacten els set manaments d’obligat compliment. “Cap animal farà servir roba”. “Cap animal dormirà en un llit”.A El Hogar, com a mínim s’incompleixen aquesta dos. Les gallines utilitzen jersei i (una altra de les sorpreses) alguns animals (gossos, gats, un cadell de senglar i un parell de galls dindis) passen la nit sobre llits tous en habitacions de la finca. Hi ha també una habitació dels ratolins, però no com la dels terrors infantils, sinó una habitació naturalitzada perquè les rates hi estiguin el que es diu a gust.

Arribats a aquest punt, que potser algun lector ha abaixat la guàrdia (efecte col·lateral de l’esglai i el riure), toca ja posar fi a la festa, explicar les raons de tot això. A El Hogar, la desena de gossos que hi conviuen són exvíctimes de maltractament o el resultat de traumàtics abandonaments. Al Neo, per exemple, no li responen les potes del darrere i arrossega la panxa per terra. El Zorte, un dels últims a arribar, és una cria de senglar que va veure com un caçador matava la seva mare. Cal donar-li el biberó cada 40 minuts. Dorm amb ell Ana, una de les voluntàries. Hi ha una gata que de vegades xoca amb la paret. És cega. La seva esperança de vida, en qualsevol cas, és més gran que la del també gat i leucèmic Bubongo. El River és un porc que van trobar atrapat en el fang i oblidat pel seu amo després d’una riuada. El passat de la majoria d’habitants d’El Hogar és més dur que el de la venedora de llumins del conte.

El propòsit d’aquesta arca de Noé és el mateix que el de les vigílies veganes, aconseguir un clic en la consciència dels carnívors, posar-los cara a cara davant el preu ètic que paga la societat per la seva dieta i, per a això, res més punxant que les gallines broiler, per a les quals el Coronel Sanders, fundador de l’exitosa cadena KFC, ha de ser el mateix dimoni.

Les broiler són una aberració de la naturalesa, un encreuament forçat per la indústria avícola nord-americana allà pels anys 20, quan el consum de la carn de pollastre era un luxe a l’abast de poques butxaques. Els grangers preferien comercialitzar els ous abans que esquarterar l’animal. Lògic. ¿Què van fer? Van hibridar mascles de la raça Cornish, els més forçuts del gimnàs gal·linaci, amb femelles ponedores de la branca genètica Barred Rock. El resultat va ser una bèstia inaudita, que creix a la velocitat del llamp amb un consum mínim de pinso. Bastant ximpleta, a més, es deixa fer. Sota la pell amb prou feines acumula greix. Només als Estats Units se sacrifiquen i consumeixen cada any més de 45.000 milions d’exemplars. No, no és un error al teclejar. 45.000 milions. Les xifres d’Espanya també han de posar les plomes de punta.

La qüestió és que es tracta d’un pollastre que el darwinisme mai hagués permès. La seva aparent robustesa no li aporta cap avantatge evolutiu. El comú és que no se sostingui gaire bé dempeus. És, sense ànim d’amargar-li a ningú el dinar, un monstre. Són la industrialització del lema punk: viu ràpid, mor jove i tingues un cadàver ben plantat. Comercialment ben plantat. Per ser descendents dels dinosaures, o sigui, un arbre genealògic per emmarcar, la seva vida és llastimosa. A El Hogar els teixeixen jerseis a mida.

Camaraderia animal

El santuari és un lloc desconcertant, tot cal dir-ho. Els animals conviuen en clima de camaraderia. Que un ànec i un xai comparteixin el bol de l’aigua no deixa de sorprendre. En realitat, a això es dediquen els responsables d’El Hogar a través del seu recomanable compte d’Instagram, a predicar que els animals, si van ben servits de manduca, tot i que sigui escrupolosament vegana, són simpatiquíssims. Ells (els animals) posen per a les fotos i ells (els humans) cullen els fruits. Segons Elena Tova, una de les portaveus del santuari, Angelines, una truja, té una legió de seguidors. És una activista més.

Els porcs, per si algú s’ho pregunta, no són tan marrans com sembla. Ben arreglats fins i tot són formidables animals de companyia. Els més petits no tenen vetat l’accés a l’interior de la masia. La foto que encapçala el text parla per si sola.

Aquest santuari funciona a partir de donatius i de voluntaris. Els han tingut fins i tot del Japó. Igual que les vigílies veganes tenien alguna cosa de teràpia catàrtica per als qui hi participaven, les estades a El Hogar sembla que omplen les necessitats dels qui, per exemple, vetllen per la salutd’una ovella anciana, la Zoe, que ja no s’aguanta dreta, i a la qual cada dues hores aixequen a pes per girar-la perquè no li surtin llaguesi perquè l’escalfi el sol per l’altre costat. L’eutanàsia no és una alternativa a El Hogar.

La finca, en un lloc recòndit del terme municipal de Marçà, és realment molt gran. La densitat de població animal és molt baixa.  Hi ha algunes tanques, per posar una mica d’ordre i, en un cas en concret, per respecte a la intimitat d’una vaca famosa, Margarita, de la qual es va parlar, i molt, durant l’estiu del 2017.

Margarita, com es va saber llavors, va ser criada com un membre més de la família per un matrimoni de Tortosa. Quan la Generalitat va saber de la seva existència es van encendre les alarmes sanitàries. Des del punt de vista administratiu era una vaca fora de tot control, possible portadora de malalties que podia transmetre a la cabana ramadera catalana. Es va ordenar la seva execució.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

La sort i la desgràcia de Margarita va ser que tot allò va passar a l’estiu, quan les notícies d’aquest tipus entren més fàcilment en ebullició. Els activistes d’El Hogar van organitzar un rescat que ni el Mossad. Una vaca són paraules majors. Va ser la seva salvació, però d’aquells traumàtics mesos,a Margarita li ha quedat una profunda aversió a les càmeres. Vol ser com un Salinger que no diu ni mu.

El Hogar, que serveixi com a postdata, té previst traslladar-se tan aviat com pugui. Se’n va de la comarca de la vinya a Osona, la comarca de l’embotit. Això és activisme, sí senyor.