La tristesa inunda el barri malagueny de Julen

A primera hora del matí, la tristesa es va instal·lar entre els coquetons carrers d’El Palo, la populosa barriada de Màlaga on resideixen els pares de Julen. Les dones escombraven les portes de casa seva en complet silenci, sense la xerrada d’altres matins. Ja sabien de la troballa del cos sense vida del nen, una notícia que es va anar propagant per la barriada al sentir els plors de lament de l’àvia materna, a qui cap a les dues del matí els seus li van comunicar el trist desenllaç.

Va ser unanit i un dia estranyal barri, especialment al nucli de Las Protegidas, la zona de cases de dues plantes, en colors vius, on resideix la família del menor. Feia 15 dies que estaven enganxats al televisor esperant alguna notícia delnen, que tots coneixien de veure'l jugar pels carrers, gairebé sempre enganxat a unapilota. Divendres a la nit, quan es va informar que els miners rescatistes estaven a escassos centímetres de Julen, va començar la vigília més dura, a l’espera de la confirmació.

“Vaig escoltar l’àvia plorant i cridant, i vaig pensar que ja està, ja havia acabat tot”, diu Rosi des de la finestra de casa seva. “És una sensació d’impotència, angoixa i consternació", relata mirant a l’improvisat altar que aquests dies ha anat muntant de forma espontània a la plaça d’El Llano, centre de reunió dels veïns. Espelmes, peluixos, pancartes amb al·lusions al nen i fins i tot una bandera d’Astúriesen homenatge alsminers de la Brigada de Rescat. “Era l’esperat, però encara així...”, diu sense poder acabar la frase. Des d’una casa pròxima arriben els crits esquinçats d’una anciana, molt afectada: “Ja no vola més, ai, el meu Julen”.

Nit en blanc i llàgrimes

A la pròxima fruiteria La Bomba, la simple menció del nen provoca les llàgrimes. “He passat una nit molt dolenta, no puc ni parlar”, diu, trencada, la propietària. A mig matí, els veïns de les vivendes més pròximes als Roselló improvisen la seva pròpia concentració en record de Julen, paral·lela a l’“oficial”, organitzada per l’associació de veïns d’El Palo. En aquesta, amb una nombrosa representació de polítics locals, es llegeix un comunicat de recolzament als pares, es guarden dos minuts de silenci i es deixen anar globus blancs abans de trencar en aplaudiments.

A El Llano, més humil, recorden que és allà on s’han fet les vigílies aquests dies, al costat del cor format amb espelmes on jugava Julen.“La tristesa es respirava en l’ambient aquestes dues setmanes, fixa’t que ni es posava la ràdio al matí, com era el normal”,explica una jove de l’edat de la mare de Julen, mentre distreu el seu fill. Altres mares s’espremen el cervell entre llàgrimes intentant esbrinar com li explicaran els seus propis fills que Julen ja no tornarà.

Notícies relacionades

Cas Julen: Últimes notícies de la investigació

Trobat el cos del Julen al pou de Màlaga

“Sempre venia a buscar el meu fill, de 10 anys, perquè li agrada el futbol, i el nen m’ha estat preguntat tot el dia si hi havia alguna novetat, convençut que sortiria”, diu Silvia.“Es va quedar amb mi ahir a la nit esperant a veure si el treien del pou, i ara... no sé com l’hi diré”, diu abans de trencar-se. Les ulleres delataven la nit en blanc d’un altre grup de veïns. “Això et parteix l’ànima”, comenten, i no poden sinó lamentar la “mala sort” que ha tingut Vicky, la mare de Julen, “en aquesta vida”. “Primer el seu germà Oliver, després un avortament ja avançat i ara això, no hi pot haver més dolor”, diu Vanesa, “és injust, perquè és una noia molt bona”.

Al costat del tanatori

El carrer on viuen els pares del nen mort és unavia per als vianants que desemboca al tanatori municipal on hores després vetllarien Julen. “Ja és casualitat, haver de passar tots els dies pel lloc que et recorda al teu fill mort”, se sent a la cantonada. Durant la matinada de dissabte, una silenciosa comitiva va anar prenent el carrer en aquesta direcció, i a primera hora el petit recinte ja era atapeït en espera de la família i el fèretre. En un d’aquests grupets, unes senyores comenten en veu alta el seu desig que “tant de bo almenys hagi mort del cop en la caiguda i no hagi passat hores viu”. “Quina pena més gran”, contesta una altra abans que el silenci s’instal·li al grup.