Els miners de Julen, desbordats per l'admiració

“Desbordats, cansats i amb ganes de tornar a la rutina”. Els vuit integrants de la brigada de rescat miner de l’empresa pública Hunosa van decidir correspondre aquest diumenge les mostres de gratitud rebudes després de participar enl’última fase, la més delicada, del rescat del petit Julen, engolit per un pou de 71 metres de profunditat. Durant les dues setmanes de tasques de salvament, els ulls de tot el món van estar posats en ells i el seu treball, el més dur: havien de trencar la roca viva amb les seves eines per recuperar el cos del nen, una baralla contra la muntanya que els va valer el qualificatiu de “superherois”. Ara, ja a casa, rebutgen l’etiqueta amb humilitat. “No som herois,per descomptat, simplement vam fer la nostra feina”.

El director tècnic de la brigada central de salvament miner, Sergio Tuñón Iglesias, va reconèixer en una roda de premsa a la seu d’Hunosa –celebrada alhora que el funeral de Julen– que l’interès entorn de la brigada, tant per part dels mitjans de comunicació com dels mateixos veïns de Totalán i de Rincón de la Victoria, on es van allotjar, els va arribar a desbordar. “Ens va agafar a contrapeu tanta repercussió”, va admetre el responsable. “Normalment, treballem des de l’anonimat”, va afegir.

Tornada a la normalitat

Qualsevol pressió o incomoditat per aquest excés d’atenció, no obstant, va desaparèixer quanels va tocar entrar en acció i obrir la galeria, ja que és “el terreny on millor es troben». Per això, Tuñón va expressar el seu desig que, després d’aquesta compareixença, tot tornés a la normalitat. “Ara, bàsicament, estem cansats i provant de recuperar la nostra vida”, va dir, “i demà o passat poder ser de nou al peu del telèfon, o continuant amb les funcions de formació amb altres cossos”. No obstant, va considerar que aquesta timidesa “no ha d’estar renyida amb elfocus que s’ha posat sobre la brigada després de 107 anys”, confiant que aquest reconeixement del treball de la brigada serveixi per donar-li continuïtat. Al seu costat, el president d’Hunosa, Gregorio Rabanal, va ser rotund. “No està en qüestió”.

Gran part de la curiositat que generava la compareixença estava en l’acompliment del grup de rescat alCerro de la Corona, a Totalán.“El desenllaç ens deixa un sabor molt amarg i no et sents al cent per cent útil, per dir-ho d’alguna manera”, va assegurar Tuñón, mentre va concedir que laimplicacióva ser diferent perquè es tractava de rescatar un nen. Tret d’un dels brigadistes,tots tenen fillsde poca edat.

El cable de Santa Bárbara

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Segons va relatar, pràcticament no van tenir problemes tècnics, potser perquè la patrona dels miners, “Santa Bárbara”, va dir, “ens va llançar un cable”. Es van trobar un escenari menys dur del que preveien després de contemplar les dificultats de la perforadora per travessar la duraquarsita. No obstant, sí va fer falta recórrer a les micro voladures, que es van fer “sincronitzant el màxim possible” i d’una forma gairebé “quirúrgica”, de manera que els esquemes de barrinat i les càrregues fossin els mínims imprescindibles per evitar que les vibracions afectessin el pou on era Julen. “Es va buscar més aviat poder esquerdar la pedra, que tronés sense més ni més”, perquè després el martell pneumàtic pogués “acabar de sanejar” la galeria. Tuñón va explicar queals tres primers metres de galeria l’excavació va ser més lleugera, i que a l’arribar a l’últim tram es va treballar “a poc a poc i amb molt de compte, sondejant la hipotètica zona” on podia ser el nen.

“Com a miners i rescatistes, teníem doblement clar que faríem el màxim que poguéssim per arribar fins al Julen el millor possible, en el menor temps possiblei sempre esperant el desenllaç més favorable”, va dir. “Per això estem”. “Però desgraciadament no va passar així”.