Infermeres escolars: necessàries, però ignorades

Infermers, professors i pares han unit la seva veu en diverses ocasions per reclamar que a cada centre escolar exerceixi un graduat en infermeria. Fins i tot es podria dir que s’han esgargamellat, aprofitant tot el que tenen al seu abast: les peticions formals, les reunions amb l’administració de torn, l’entrega de firmes, la pressió a través dels partits de l’oposició i les campanyes informatives. Però els esforços han servit de ben poc. Una figura tan necessària en espais amb una població extensa i vulnerable com els nens, que s’ocupa d’una cosa sensible, com és la salut, amb prou feines està estesa. La Comunitat de Madrid se situa al capdavant i amb prou feines hi ha prop de 250 escoles amb infermera dels 1.254 centres d’educació infantil i primària, mentre que a Catalunyala situació és infinitament pitjor.

Segons la presidenta de l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (Acise), Engracia Soler, no hi ha cap centre públic, ni tan sols d’educació especial, que compti amb aquest tipus de professional, del qual només disposen algunes escoles concertades i privades. I això que el 2015 la seva agrupació va entregar 5.700 firmes al Parlament exigint-ne la implantació, es va reunir amb diversos partits i va presentar un pla estratègic sobre la seva posada en marxa. “Però no han fet res”, lamenta.

A Catalunya hi ha el programa Salut i Escola, pel qual infermeres d’atenció primària van als instituts i les escoles a fer xerrades i fer consultes obertes a l’alumnat sobre temes relacionats amb la salut mental, l’educació sexual, el consum de drogues, etc. I la Generalitat preveu reorganitzar i integrar aquest programa amb altres actuacions com les relacionades amb les vacunacions o els menús escolars, segons informa Beatriz Pérez. Però aquesta ampliació està molt lluny de complir la petició unànime que arriba de la comunitat educativa: que un infermer estigui, de forma permanent, adscrit a un centre d’ensenyament.

Set mares recollint firmes

Ho sap molt bé l’Ana Ibáñez, que amb unes altres sis mames està recollint firmes recollint firmesa favor de la causa, totes mares de nens amb diferents patologies i que, segons explica, es veuen obligades a estar “enganxades a les escoles” perquè els seus fills puguin assistir a classe amb normalitat. En el seu cas, la seva filla, Martina, de tres anys, té diabetis tipus 1 i, com que no hi ha infermera a la seva escola, ella ha d’anar a subministrar-li insulina cada vegada que la professora o la vetlladora (auxiliar d’educació) li comuniquen que la Martina la necessita. Elles li fan els controls, però la medicació és cosa dels pares. A l’actualitat, l’Ana es pot acostar a l’escola cada vegada que la seva filla la necessita, perquè està de baixa laboral, però en el futur vol “tornar a treballar i normalitzar al màxim la seva vida”, sempre que la Martina “estigui atesa”. Perquè això passi, veu imprescindible que a l’escola de la seva filla hi hagi una infermera tota la jornada. L’Ana no entén que, atesa la situació, la Generalitat aposti per tancar les escoles d’educació especial, quan ni tan sols poden atendre nens “amb necessitats sanitàries” però sense discapacitat als centres ordinaris.

A 600 quilòmetres, laLidia Dueñas viu molt més tranquil·la. El seu fill, Luis, també té el mateix tipus de diabetis, però la seva escola pública, a Madrid, sí que disposa d’infermera que li subministra la insulina i està pendent de les seves necessitats, gràcies entre altres raons a l’empenta i la lluita de la seva família. I tot i així, la situació està molt lluny de ser perfecta, perquè l’administració regional ha reduït un 13% el nombre d’hores de la infermera escolar, que a més canvia cada any, cosa que fa que la Lidia no respiri tranquil·la fins que han passat uns mesos de l’inici del curs escolar i ha comprovat si el sanitari assignat controla la malaltia del seu fill.

Per impulsar aquesta professió, el Consell d’Infermeria, que té aquesta figura entre les seves prioritats, amb la vista posada a promoure un canvi de model sanitari que es basi en la prevenció més que en la curació, ha desenvolupatl’acreditació de les competències, és a dir, posar negre sobre blanc quines funcions pot fer un sanitari a l’àmbit de l’ensenyament i quines no. Segons el seu secretari general, Diego Ayuso, l’acreditació és un “avenç important” per aclarir aquesta professió, segons la seva opinió molt necessària i amb “més beneficis que costos, ja que la seva feina implicaria“estalvis a l’administració a llarg termini”. Molts nens atesos a l’escola, per exemple, ja no passen pel centre de salut.

Emergències i educació per a la salut

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

Coincideix amb ell la portaveu de Satse, el sindicat d’infermeres majoritari, Mar Rocha, que aclareix que aquests treballadors, a més d’assistir els alumnes amb malalties cròniques, coml’asma, les al·lèrgies, la diabetis i atendre les emergències sanitàries dels nens –o professors– que pateixin contratemps o cops durant l’esbarjo o es posen malalts a l’horari escolar, tenen una tasca fonamental per promocionar els hàbits saludables a tota la comunitat educativa: ja siguin menors, pares o professors. I és que les infermeres tant a la seva consulta com en xerrades organitzades expressament al mateix centre poden promocionar les dietes saludables, ensenyar primersauxilis, mostrar els perills del consum d’alcohol o drogues, o dur a terme una correcta salut buco-dental o sexual, entre altres coneixements. “En resum, promoure la salut en edats primerenques perquè emmalaltim menys, perquè el que s’aprèn de nen, és per a tota la vida”, explica Rocha.

Els professors recolzen la iniciativa perquè es veuen també perjudicats per la falta d’infermeres: a cada moment han d’interrompre les classes per atendre imprevistos sanitaris i tot plegatsense tenir la formació adequada. De fet, ANPE, el sindicat majoritari dels docents públics, fa temps que hi lluita i ben aviat conformarà una plataforma juntament amb infermeres, pares i pacients. Francisco José Suárez, professor d’una escola pública a Astúries, posa veu al col·lectiu, al lamentar que l’Administració els intenti “carregar amb la responsabilitat” d’un tema “tan complex i sensible” com és la salut, cosa que els genera “inseguretat i intranquil·litat”. A la seva classe hi ha diversos nens amb al·lèrgies greus i mai s’ha hagut d’enfrontar a una emergència, però això no significa que no pugui passar-li en el futur. Per això, conclou: “A la infermera escolar només li trobem avantatges”.