Els adeptes d'una confraria islàmica senegalesa aconsegueixen el control del 'top manta' a Espanya

Hi ha un ordre intern a les parsimonioses caravanes de manters carregats amb els seus farcells a la boca del metro. El 'jebelu' marca les distàncies entre les teles esteses a la vorera, i fins i tot les fugides quan els espanta la policia, sincronitzades com en les bandades d’estornells. La paraula 'jebelu' 

En wòlof, llengua del Senegal i Gàmbia, significa submissió, però no esclavitud, sinó com a adhesió o entrega a un col·lectiu o un projecte. El 'jebelu' és la condició que uneix els membres del ‘Mouride’ o ‘Muridiya’, la confraria més gran de l’islam al sud del Sàhara, a què pertany la immensa majoria dels senegalesos que venen bosses, ulleres i samarretes falses en voreres espanyoles.

Fonts de la Secció de Propietat Intel·lectual i Industrial de la Policia Nacional porten detectant presència creixent de senegalesos en el 'top manta' des del 2001, però és des de fa cinc anys –expliquen– que els ‘muridís’ (membres de la confraria ‘Mouride’) tenen una presència monopolística en aquesta modalitat de venda ambulant. Queden manters gambians, gahnesos i, fins i tot, marroquins, però són els adeptes del ‘Mouride’ els qui regnen a la manta.

La confessió és una branca de l’islam sufí, integrista, moderada i no-violenta. Un de cada quatre senegalesos és muridí, i tots, sota el lideratge de 'marabús’ (líders religiosos), tenen com a califa a Moutakha Mbake, descendent del fundador, Amadú Bamba (1853-1927).

Compartir per llei

El 'ndiguel', codi intern de la confraria, obliga a la solidaritat entre els membres, també els manters. La seva base és l’ajuda mútua, el servei o 'kidma', el perfeccionament personal i la santificació per la via del treball en equip, que es promet amb l’adopció del 'jebelu'. El mateix codi els cohesionava al Senegal camperol formant 'dahiras' (associacions, parròquies) administrades per un xeic i regulades en l’aspecte religiós per un 'marabú' o 'morabit’.

Els senegalesos muridís emigrats a Espanya, Itàlia, França o els Estats Units formen 'dahires' a cada ciutat, i mantenen una vinculació espiritual, però també econòmica, amb la gran 'dahira' de Touba, al centre del Senegal, la seva ciutat santa, la Jerusalem o Meca del muridisme.

Reunió amb Trias

El 25 de setembre del 2013, quan Xavier Trias va rebre a Serigne Mamora Mbacke, un dels líders de les 'dahires' de la diàspora, aquest li va parlar al llavors alcalde de Barcelona d’una universitat internacional que es projectava a Touba. Quan no és una universitat és un hospital. A una successió de projectes socials o religiosos a la ciutat santa destinen els manters (i tot el Mouride) les donacions que els demana la seva confessió.

Cada membre compra una targeta d’adhesió a la 'dahira' per set euros, que els procurarà l’abric de la comunitat, en la qual es comparteixen cases, menjar i alguns serveis, com l’assessorament jurídic o els sopars en comunitat durant el Ramadà. Cada any, el muridí dona l’equivalent en francs CFA a 60 euros.

Tres federacions de 'dahiras' (Catalunya, Madrid i Andalusia) lideren a Espanya. A través d’aquestes, una vegada a l’any es canalitzen donacions des de comptes bancaris espanyols fins a un compte a Touba. No tots els diners procedeixen de la manta: a la costa cantàbrica hi ha també 'dahires' de senegalesos enrolats en barcos de pesca. 

El muridisme i les seves normes ordenen la vida del manter senegalès, i reforcen l’autoritat de xeics, morabits i també del veterà amb prestigi en la 'dahira' ('gulú'). D’ell n’ha d’aprendre el principiant ('daixar'). Treballar sense protestar, servir els altres (kidma), resar i reunir-se periòdicament amb la comunitat són lleis bàsiques.

Violar la llei

Les fonts policials consultades no diuen màfia a les xarxes de manters, perquè no les catalitza l’amenaça de mort. Però sí que veuen característiques d’organització criminal. Organització perquè hi ha jerarquia, 'omertà' (llei del silenci envers la Policia) i recaptació organitzada dels diners guanyats i blanqueig, amb freqüència en forma de donacions a mesquites de dins i fora d’Espanya. Però la principal ombra d’una organització darrere del 'top manta' és l’absència de baralles per l’espai. Algú hi posa ordre.

Aquesta organització és criminal perquè genera lucre per la comissió d’un delicte, el de venda ambulant de productes que violen la propietat industrial. L’article 274 del Codi Penal el castiga amb entre sis mesos i dos anys de presó. "Però el manter no té consciència d’il·legalitat –comenta una font de la Policia que vigila el fenomen– ni comprèn el concepte de propietat industrial, ni pensa que faci mal venent les seves bosses o vambes".

Per la discreció amb què actuen, no se sap fora de les 'dahires' com han aconseguit el negoci. A la Policia no li consten guerres urbanes de senegalesos contra nigerians, liberians i guineans, que es repartien la manta, fins al 2012, quan van començar a arribar a les voreres els muridís del Senegal.

Ja no hi ha venedors amb experiència en conflictes bèl·lics, antics combatents de l’Àfrica que conservaven entre si jerarquies castrenses. Nombrosos quincallers negres d’ara eren al Senegal camperols del cacauet o pescadors de comunitats molt propenses a l’emigració. Però el seu objectiu és tornar: en les 'dahires' espanyoles no hi ha tot just senegalesos de segona generació, ni tampoc ancians.

El 'top manta' del 'top manta'

En l’Associació Espanyola de Defensa de la Marca (Andema) creuen que s’està produint un canvi en la relació del manter amb els seus subministradors, de l’antic assalariat a una modalitat de fals autònom.

Des del 2015, els traficants de productes falsificats s’han adonat que és menys arriscat vendre, o donar a crèdit la seva mercaderia al manter, que pagar-li per vendre. Si el manter pateix una confiscació policial, serà ell qui perdrà la mercaderia. El manter passa a ser propietari del que ven –tot i que no ho hagi triat–, "i això explica que s’hagin tornat agressius quan se’ls intenta confiscar el producte", opina José Antonio Moreno, portaveu d’Andema.

Notícies relacionades

Així regulen el 'top manta' Madrid, València i Sevilla

Els CAPs del Gòtic i la Trinitat Vella, entre els més tensionats

Rebutja les acusacions de violència Ababakar Thiakh, muridí i un dels portaveus de la ‘dahira’ de Barcelona que, abans de llicenciar-se en Història, va ser ell mateix manter. "No practiquem la violència; el principi sufí fonamental de la Muridiya és la no-violència. I no hem vingut a robar ningú. Ningú escull ser manter. Quan un emigrant senegalès arriba a Espanya, si no té feina, només té dues alternatives, perquè no robarà: o recollir ferralla o la manta". 

Fonts policials i d’aquesta associació coincideixen a estimar-ne una mitja de guanys d’un manter al dia: 30 euros. "Ell no assimila que estigui sent explotat per màfies internacionals –explica una d’aquestes fonts policials. Al contrari, se sent agraït a la xarxa perquè li ha donat una feina a una ciutat estranya".