El maltractament infantil detectat pels hospitals es dispara un 90% a Catalunya

En només dos anys, els hospitals catalans han detectat un 90% més de casos de maltractament infantil, una cosa que ha encès les alarmes dels equips de protecció de menors de la Generalitat. Si el 2016 es van obrir 256 expedients per aquestes alertes mèdiques, el 2018 es va tancar amb 490 nens atesos. Pràcticament la meitat dels casos es van catalogar com a maltractament infantil amb absoluta certesa per part dels metges, i només un 11% de les sospites van ser descartades, el que dona un saldo final de 436 casos de maltractament. El més estès va ser l’abús sexual, amb més de 200 deteccions en dependències hospitalàries en només un any.

Experts i responsables públics atribueixen aquest increment al fet que hi ha més sensibilització entre els sanitaris. “Cada vegada hi ha més metges formats en maltractament, i l’explosió de casos com el dels Maristes ha trencat el tabú”, expliquen tant els metges com fonts del Govern català. És a dir, no és que els pares maltractin més els seus fills que anys enrere, sinó que la ‘xifra negra’ (això és, la de casos no descoberts) s’està reduint. Amb tot, la Generalitat està intentant resoldre les greus mancances que encara presenta el sistema.

Abús sexual a la família

L’abús sexual preval en dos de cada cinc nens en els quals un hospital hi ha detectat maltractaments. El 38% es van registrar in situ a la visita mèdica, 72 hores després que es produís l’agressió, amb evidències físiques al cos del menor. La resta es dona en visites amb metges especialistes que ja han sigut programades després d’una sospita per part dels professionals educatius, dels serveis socials o de l’entorn familiar.

Els hospitals Sant Joan de Déu de Barcelona i Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona compten amb la Unitat Funcional d’Abusos al Menor (UFAM). Aquest servei especialitzat està format per un equip multidisciplinari d’educadors, treballadors socials, psicòlegs i metges. Afirmar que s’ha abusat d’un menor, amb mesos o anys de retard, no sol ser ni fàcil ni ràpid. “No estem parlant d’un abusador violent, sinó d’algú de la família o de l’entorn més proper, que acostuma a fer-li regals”, explica la responsable de la UFAM de Sant Joan de Déu de Barcelona, Marta Simó. Segons ella, la majoria dels abusos es produeixen dins de la família: pares, oncles o fins i tot avis.

Padrastres i cosins adolescents

Els especialistes han detectat que han aparegut nous tipus d’agressor. Els padrastres de matrimonis separats o la nova parella dels pares estan en auge, explica la doctora. L’altre, menors adolescents que duen a terme abusos sexuals des d’una situació de poder. “Només són el 3% dels casos, però és una cosa molt nova que abans no ens trobàvem”. Normalment solen ser germans més grans, germanastres o cosins que s’aprofiten de nens molt més petits que els adults deixen al seu càrrec i els utilitzen per “experimentar” després de tenir “un accés descontrolat a la pornografia”. Agressors que, de vegades, poden tenir menys de 14 anys, i per tant, són inimputables judicialment.

La detecció física de l’abús sexual després de 72 hores de l’agressió arriba quan els menors presenten alguna malaltia de transmissió sexual, o quan apareixen adolescents que es queden embarassades. A la resta dels casos, és essencial l’abordatge psicològic especialitzat, basant-se sempre en el principid’intervenció mínima. En el 25% dels casos d’aquesta unitat, els abusos queden descartats i almenys en el 40% no hi ha evidències clares ni del sí, ni del no. Per exemple, en els menors amb discapacitats intel·lectuals. “És aclaparador, especialment per part de la família”, explica la doctora.

En el 35% dels casos aquesta unitat sí que aconsegueix provar els abusos sexuals. Els nens solen patir insomni, estrès posttraumàtic i una elevada sensació de culpabilitat que es treballa amb una teràpia psicològica. “¿Qui és el més gran?”, pregunten insistentment els metges als menors perquè els quedi clar que la culpa és de l’agressor. Tot i que, en realitat, qui acostuma a necessitar més recolzament és l’entorn del nen, la família que no ha sabut veure el que li estava passant.

Síndrome del “nadó sacsejat”

L’altre gran gruix de maltractament detectat per part dels hospitals és el físic. L’any passat es van obrir 167 expedients. Anna Fàbregas, membre de la comissió de pediatria social de laSocietat Catalana de Pediatria i sanitària d’urgències a un hospital de l’Institut Català de la Salut (ICS), assegura que un dels casos més habituals que es troben els sanitaris d’urgències és la “síndrome del nadó sacsejat”, un tipus de traumatisme cranial.

“Sol afectar nadons de menys de cinc mesos. Els pares els sacsegen cap endavant i cap enrere per intentar que deixin de plorar però, si es fa amb força, el desenllaç pot ser fatal”, assenyala la pediatra. Els vasos sanguinis entre el cervell i el coll exploten i es produeixen greus hemorràgies cerebrals que poden arribar fins a la zona ocular. Per reduir a zero els casos de sotracs de nadons, la doctora demana un sobreesforç en la prevenció. “Normalment són pares primerencs i molt joves que viuen els plors del nadó amb molt estrès i no són conscients que poden estar matant el seu fill”, assegura. 

Hematomes i fractures

La metge assenyala que hi ha patrons de detecció que se solen repetir. “Els hematomes al cul, l’esquena, la cara o darrere de les orelles ens expliquen que no es tracta d’una caiguda. Queda bastant clar que no s’ho ha fet ell, sinó que es tracta d’un càstig excessiu”. Una altra pista: nens que encara no han començat a caminar i ja presenten fractures d’ossos que els pares justifiquen com a “caigudes per les escales”. També es troben lesions a les articulacions, fractures “per estirada”: algú els ha intentat ‘arrencar’ una cama o braç. Sempre queda el dubte de si els menors presenten el símptoma dels ossos trencadissos, però normalment les proves mèdiques dissipen els dubtes.

Quan els metges tenen aquestes sospites, avisen la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i fins i tot poden alertar un forense i els Mossos d’Esquadra. “Els equips especialitzats visiten la família, entrevisten el menor i en 24 hores prenem una decisió”, explica la directora general de la DGAIA Ester Cabanes. De vegades, fins i tot, s’ha arribat a retenir el menor al centre hospitalari. Si el maltractament és físic o sexual, el més habitual és el que la Unitat d’Emergències de la DGAIA activi un recurs de desemparament, tot i que sigui cautelar.

Educar els pares

Els casos en què la gravetat de l’agressió patida no és tan gran són traslladats als serveis socials municipals o als equips socials territorials del Govern especialitzats en infància, que segueixen el cas i decideixen si obren un expedient de retirada de tutela o opten per treballar amb els pares perquè “aprenguin a relacionar-se amb el seu fill”. Un exemple d’aquest tipus és el maltractament psicològic o la negligència. “Són més difícils de detectar”, segons precisa la pediatra Anna Fábregas. Insults i menyspreu per part dels pares, menors que van amb màniga curta en plena onada de fred, que no prenen la medicació o fa dies que no es dutxen, poden ser alguns dels indicis. 

El maltractament es duplica durant l’embaràs

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

“Hi ha mares que passen diversos mesos d’embaràs sense fer-se proves, que prenen drogues o que venen al metge amb una panxa de diversos mesos i ens diuen que no sabien que estaven embarassades”, explica Anna Fábregas. En aquests casos, l’obertura d’un expedient serveix perquè al néixer el nadó s’activin tots els professionals i el cas sigui seguit amb lupa. 

Aquestes xifres s’extreuen de la base de dades del Registre Unificat del Maltractament Infantil, RUMI Salut, que connecta els hospitals amb els professionals de la DGAIA i que cada mes publica la Conselleria d’Afers Socials.