Eutanàsia: quatre persones que van triar morir

A l’actualitat, només vuit països –entre ells Bèlgica, Canadà, Luxemburg i Colòmbia– han despenalitzat l’ajuda mèdica a morir. Altres, com Suïssa, no la penalitzen exclusivament en determinades circumstàncies. Recuperem els casos de quatre persones, a Espanya i a l’estranger, que van optar per morir abans que viure encadenes a la malaltia i la falta de mobilitat. 

Ramón Sampedro

Quan tenia 25 anys, Ramón Sampedro es va tirar al mar des d’un penya-segat a la platja d’As Fumas (Galícia). El cop el va convertir en tetraplègic. Va ser el primer ciutadà d’Espanya en demanar públicament l’eutanàsia, que li va ser denegada una vegada i una altra pels tribunals. Als 55 anys, després d’estar-ne gairebé 30 en un llit sense poder moure res més que el cap, va tramar un pla per treure’s la vida el 12 de gener de 1998. La tasca no va ser senzilla. Sampedro –la vida del qual va ser portada al cine per Alejandro Amenábar– va comptar amb onze persones de total confiança. Cada una tenia una missió específica i cap d’elles era delicte per separat.

Un amic li va comprar el cianur, un altre va calcular la proporció adequada i el següent va traslladar el verí fins a la casa adequada. Algú el va recollir, després es va posar la beguda en un vas al qual se li va afegir una canyeta perquè Sampedro pogués xarrupar el líquid. Sampedro havia escrit una carta de comiat (amb la boca) i també va voler gravar un vídeo. Quan els forenses van trobar el cianur potàssic al seu cos, la policia va detenir la seva companya, Ramona Maneiro, més coneguda com a Moncha, la dona que el va acompanyar en els seus últims dos anys de vida. La trama estava tan ben tramada que els agents no van trobar proves per incriminar-la. Set anys després de la seva mort, quan el presumpte delicte ja havia prescrit, Moncha va admetre haver administrat el verí i haver filmat els fets.

Madeleine Z.

Madeleine Z, vídua de nacionalitat francesa i resident a Espanya, patia esclerosi lateral amiotròfica (ELA) des del 2003. Militava a l’associació Dret a Morir Dignament i no volia ser una càrrega per a ningú. Havia demanat moltes vegades als metges (sense cap èxit) un suïcidi assistit. De fet, pensava a treure’s la vida des que li van diagnosticar la malaltia. Finalment, el 2007, quan tenia 69 anys, es va treure la vida a Alacant amb una combinació letal de fàrmacs i assistida per dos companys de l’associació. La seva mort va ser investigada per la policia i els jutjats. “Vull deixar de no viure. Això no és vida”, va explicar dies abans Madeleine. “Quan vaig aconseguir la solució, em vaig sentir alleujada”.

Craig Ewert

La cadena de televisió britànica Sky va emetre el 2008 el suïcidi assistit d’un pacient terminal. El documental, titulat ‘¿Dret a morir?’, mostrava les últimes hores de vida del professor universitari Craig Ewert, de 59 anys, a qui se li subministra una dosi letal de barbitúrics. La mort va tenir lloc el 26 de setembre de 2006 a Suïssa, país on, a diferència del Regne Unit, no es penalitza l’assistència a morir en determinats casos. Ewert va comptar en el moment de la seva mort amb l’ajuda del grup d’assistència suís Dignatas. El pacient va pagar a aquesta organització 3.000 lliures (uns 3.500 euros) pel suïcidi, la cremació i el trasllat de les cendres al Regne Unit.

A Craig Ewert li va ser diagnosticada l’abril del 2006 una greu malaltia neuromotriu degenerativa que el va condemnar a viure depenent d’un respirador artificial. Els metges li van donar entre 2 i 5 anys de vida. Amb el consentiment de la seva dona i els seus dos fills, Ewert va decidir viatjar a una clínica suïssa per acabar amb la seva vida. No volia viure en un cos que ell mateix va descriure com una tomba vivent. “M’agradaria seguir endavant, però realment no puc. Quan estàs totalment paralitzat, no pots parlar, no pots caminar, no pots moure els ulls, ¿com li fas saber a algú que pateixes?”, va confessar el professor d’informàtica. El documental emès per Sky mostra el mestre abans de la seva mort, acompanyat de la seva dona. En un moment de la gravació un membre de la clínica Dignitas li proporciona una dosi de barbiturat de sodi i l’adverteix: “Senyor Evert, si beu això morirà”. El pacient accepta la dosi i demana suc de poma i música de fons per acompanyar-lo en la seva mort. La novena simfonia de Beethoven va ser la melodia que va triar.

Anja D.

Notícies relacionades

Un home, imputat per ajudar a morir la seva dona amb esclerosi múltiple

Així està regulada l'eutanàsia a Espanya

A Alemanya, el suïcidi d’una dona va reobrir el debat sobre l’eutanàsia l’any passat, quan un tribunal va jutjar el doctor de la morta per haver-la assistit indirectament en un cas que pot establir precedent. El seu dolor era insuportable, la seva vida s’havia convertit en una gàbia sense escapatòria. Exhausta de tant lluitar contra la seva malaltia crònica, Anja D. va optar per posar fi a tants anys d’angoixa. Va abocar en un vas entre 90 i 150 pastilles per dormir i se les va empassar. La sobredosi de somnífer la va portar a desmaiar-se i entrar en un profund coma. Abans, va agafar el mòbil i es va acomiadar del seu doctor. “Gràcies. Totes empassades”, va escriure.

Christoph T., metge de la família durant 13 anys, la va visitar. Seixanta dies després, el 18 de febrer de 2013, Anja va morir. I cinc anys després, el cas va arribar a la justícia. Un tribunal de Berlín va acusar el facultatiu d’haver contribuït per omissió a la petició de morir del seu pacient. Per provar-ho, assegura que ell va entrar a casa de la dona quan aquesta el va avisar –el metge tenia una clau– i que hauria d’haver actuat per salvar-la.