Armando Bastida: «Augmentar el permís de paternitat no és la millor notícia»

Pare de tres fills, infermer de Pediatria amb 19 anys d’experiència i divulgador, Armando Bastida és una veu autoritzada pel que fa a la criança. És responsable del projecte “Criar amb sentit comú”, en què ofereix recolzament professional a pares i mares. Molts dels seus articles sobre la paternitat i la maternitat estan esquitxats d’humor, igual que el seu últim llibre: ‘Sana, sanita. Diario de un enfermero de Pediatría’ (editorial Grijalbo), un còmic il·lustrat per Raquel Gu en què Bastida narra les llums i ombres de l’atenció sanitària pública infantil.

Un dels personatges és un pediatre veterà que aposta per la llet de fórmula en lloc de les lactàncies maternes. I al·lega que així les mares tenen més temps per treballar o per viure.

Ell pensa que és modern. Però és la perversió del paternalisme: ja decideixo jo per tu.

Després descobrim que el metge té un tripijoc amb una marca de llet. ¿Això està basat en fet reals?

Sí.

¿És freqüent?

Bé, jo ho he vist. La indústria entra en els centres de salut per explicar els beneficis i les novetats de les seves fórmules. Entren els de les cremes, els dels medicaments... I ens donen la literatura científica. Afirmen que els seus estudis són independents. De vegades ho són i d’altres, no tant. Et donen aquesta informació i, subtilment, t’ofereixen assistir gratis a un congrés o un viatge. No és ètic.

El llibre també parla de la importància de la nutrició infantil i de com a les àvies els costa molt donar una poma als seus nets per berenar i opten per nocilla i cremes industrials.

Crec que senten que han de fer alguna cosa per guanyar-se els nets. La indústria ha aconseguit que visquem envoltats de sucre i que no ens sembli malament. Hi ha sucre afegit a tot: al quètxup, al Cola-cao... Les àvies no hi veuen perill, és una manera de fer feliços els petits, el mateix que posar-los la televisió tota l’estona. En lloc d’això, seria genial que juguessin a coses maques i els expliquessin històries de la seva època.

¿Per què hi ha obsessió perquè els nadons i els nens petits guanyin pes i siguin rodanxons?

Venim de l’època de la guerra i de la gana i s’ha instal·lat la creença que mentre més grassonet, més saludable. De vegades fins i tot els pediatres també hi cauen i si un nen és normal de pes diuen que va justet. En realitat, l’únic important és que el pes sigui conforme amb l’alçada. Molta gent pensa que l’alçada depèn del que mengi el nen, però no és així. Si tens un nen baixet i l’obligues a menjar perquè es faci més alt l’únic que tindràs serà un nen bola: baixet i grassonet.

L’alçada d’un nen depèn dels seus gens, ¿oi?

En un 90% sí.

‘Sana, sanita’ també mostra una mare amb un fill addicte a les pantalles. Li sobren quilos i quan al centre de salut se li recomana una dieta rica en fruita i verdura, la mare els retreu voler matar-lo de gana.

Es ignorància. Alguns mares i pares creuen que els seus fills i filles necessiten energia. Jo veig a la consulta nens que només de treure’s la samarreta ja sé que els sobra pes. I els pares, no obstant, estan convençuts que està bé. Un nen de 7 anys no hauria de tenir panxa. Ha d’aixecar els braços i se li han de veure les costelles. Si passa això, està perfecte. Però patim sedentarisme i una alimentació plena d’ultraprocessats. També em trobo amb pares i mares que afirmen que les seves criatures no beuen aigua perquè no els agrada. ¿Però com pot ser que un nen no begui aigua? Així estem. Cal reeducar.

Al llibre insisteix molt en la falta de conciliació. I això que el permís de paternitat s’acaba d’ampliar

Aquesta és una bona notícia per als pares. I també per als bebès. Però no és la millor notícia. El bebè necessita la mare o el pare molt més temps. I normalment la mare, que és qui l’ha parit i qui, potser, l’estigui alletant. És a la persona que més trobarà a faltar quan arribi la setmana 16, quan el nadó es queda sense mare unes quantes hores al dia. No té sentit. La majoria de pares que ens hem quedat a casa fent-nos càrrec dels fills mai demanaríem més temps de permís perquè sabem fins a quin punt el nostre bebè necessita la seva mare. I elles necessiten el nadó. És una espiral. Quan te n’adones penses: qualsevol avenç doneu-l’hi a elles, no a nosaltres.

Però el Govern ho ha fet perquè no es penalitzin les dones laboralment.

Aquesta és la intenció, una altra cosa és que funcioni. El que em molesta és que no s’ha pensat en el bebè. S’ha pensat en igualtat. Però igualtat no significa que sigui el més just ni el més equitatiu. Al dir que el pare és igual que la mare el que estan fent és infravalorar el paper de la dona com a mare, relegar la maternitat a una cosa que tothom pot fer. Les empreses continuen preferint contractar homes. Una dona es pot tornar a quedar embarassada, quan els nens es posin malalts és ella la que s’absentarà del lloc de treball i són elles les que agafen excedències. No s’està fent el que s’hauria de fer.

¿El què?

Notícies relacionades

La guerra de las mares

Criar els fills: paraula de pare

Conscienciar la població de com d’important és cuidar els fills. Necessitem permisos més llargs per als dos. Si una mare es fa càrrec de les seves criatures hauríem de pensar que el que està fent és molt important. Perquè ho és. El que cal fer, insisteixo, és aprovar permisos més llargs. D’un any i amb cotització. I quan aquest permís s’acabi, si vols que a elles no se les penalitzi laboralment, s’haurien de concedir als pares [homes] permisos laborals per anar al pediatre o a les tutories i dies de baixa per cuidar el nen quan estigui malalt. I tot això ho hauríem de fer nosaltres, els homes. Que elles tinguin 12 mesos de permís però que després nosaltres ens ocupem de totes aquestes coses.

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens