Els dermatòlegs alerten dels trasplantaments de cabells 'low cost'

Per molt que alguns homes facin gala dels cap calb o rapat al màxim, quedar-se sense cabells preocupa, i molt.Segons un sondeig de l’Organització de Consumidors (OCU), només el 37% dels enquestats manifesten que no els va importar començar a perdre cabells, i la meitat dels homes confessen haver seguit algun tipus de remei contral’alopècia. Entre aquests remeis, el trasplantament de cabells, que ofereix resultats permanents i per això està tan de moda.

Se’l fan famosos, polítics i gent corrent. Sobretot a Turquia, país en què el Govern finança els empelts de cabell i per això surten més barats que a Espanya. Però també aquí i en altres països han proliferat centres estètics que han abaixat els preus, cosa que ha portat els metges a donar la veu d’alarma: compte amb els trasplantaments de clíniques de baix cost, perquè el que és barat pot sortir car, i no només estèticament, sinó també per a la salut.

La Societat Internacional de Cirurgia de Restauració del Cabell (ISHRS, en les sigles en anglès), que agrupa més de 1.000 metges de 70 països, ha iniciat una campanya amb què intenta que els clients sàpiguen reconèixer les pràctiques més perilloses, s’informin abans de deixar el cap en determinades mans i optin per centres que ofereixin garanties; si no volen acabar amb greus problemes al cuir cabellut, com il·lustra l’acció informativa amb impactants fotografies de caps sagnants i zones amb calbes, cicatrius o trasplantaments amb tot just quatre cabells.

Metges i personal sense experiència

De fet, la ISHR informa que el 77,5% dels metges enquestats manifesten haver atès sis o més casos a l’any de pacients amb empelts fallits. Algunes companyies venen aparells per fer trasplantaments, “clau en mà”, a metges sense experiència, que fan la transferència d’unitats fol·liculars del clatell a les zones amb menys cabells ells mateixos o bé persones sense la qualificació necessària, malgrat elsriscosque comporta. Així, en algunes clíniques “pirates”, sobretot de Turquia, segons ha documentat la societat mèdica, els trasplantaments són fets per “tècnics” i no per metges i diversos alhora en una mateixa sala, com si d’una cadena de muntatge es tractés. Si bé el màrqueting previ no ofereix aquesta informació, sinó que a les seves pàgines web apareixen equips de metges professionals amb testimonis excel·lents.

Aquesta situació pot provocar problemes estètics, com línies frontals tan perfectament rectes com antinaturals ocalbesvisibles en la zona donant, normalment el clatell, ja que és genèticament resistent a l’alopècia. Així mateix, de vegades es col·loquen massa cabells a la part frontal i menys a la part del mig, cosa que es nota des de dalt o si la persona s’ajup. Altres vegades es fan trasplantaments en tires, en comptes d’homogenis. Però més enllà de problemes estètics, que tret que es corregeixin, si és que tenen solució, poden ser per a tota la vida, també es poden produir afectacions més serioses en una intervenció que requereix hores de sala d’operacions, com ara infeccions o cicatrius greus.

Diagnòstics mitjançant fotos

El problema de fer-se els empelts a Turquia és que normalment el diagnòstic sobre si es pot o no fer l’implant i si hi ha una bona matèria primera en la zona donant es fa a distància, mitjançant fotos, i en ocasions l’anàlisi falla i aquesta persona no era bona candidata per fer-se un empelt capil·lar. Però com que viatja i paga, se li fa. I si sorgeixen complicacions o el client no en queda satisfet, és difícil reclamar a distància.

A Espanya, la legislació és més protectora, però també hi ha clíniques de baix cost que poden provocar danys semblants. Segons l’OCU, només el 45% dels trasplantats espanyols es troben molt satisfets amb el resultat.

I és que “la gent ha interpretat que fer-se un trasplantament de cabells és com anar al mercat a comprar llet; si el veus en un altre supermercat més barat, el producte és el mateix i no hi ha risc”, avisa Sergio Vañó, director de la Unitat de Tricologia (la ciència que estudia el cabell), referent a escala nacional, ubicat a l’Hospital  Ramón y Cajal. El doctor Javier PedrazJavierPedrazcoincideix amb el seu diagnòstic, i explica que entre el 5% i el 10% dels seus pacients, a la clínica privada Insparya, són persones insatisfetes amb el seu empelt capil·lar. I avisa: resoldre el problema sol ser més costós que el trasplantament inicial, de mitjana entre 2.000 i 3.000 euros, quan a Turquia en pots trobar ofertes a partir de 1.500 euros i a Espanya, de 2.500 euros.

Desconfiar d’empelts per menys de 4.000 euros

Vañó aconsella desconfiar, almenys a Espanya, de tots els trasplantaments que costin menys d’entre 4.000 i 5.000 euros, per a cirurgies d’un dia, i avisa que “hi ha més de 100 tipus d’alopècia” i, algunes d’aquestes, amb un diagnòstic mèdic correcte, es poden tractar amb tècniques menys agressives i complicades que els trasplantaments. En aquest sentit, avisa que és una“creença errònia”pensar que no hi ha tractament mèdic que impedeixi la calvície. “En la majoria de pacients si se’ls diagnostica i tracta precoçment, es pot evitar la pèrdua dels cabells o fins i tot aconseguir que aquests siguin més abundants, però quan s’acudeix al metge amb cabells. Sense cabells, l’única solució és el trasplantament”, adverteix el dermatòleg. 

Notícies relacionades

José Joly, reelegit com a president de l’AMI

La provisió del fàrmac del TDAH es normalitzarà el 2025

Per tractar l’alopècia hereditària, la més comuna i que es deu a causes genètiques i hormonals, en l’actualitat hi ha tres tipus de tractaments: els medicaments antiandrògens, que eviten l’acció de les hormones i que poden ser orals o mitjançant microinjeccions; el Minoxidil, que obre els vasos sanguinis, i que es pot administrar com a loció o pastilles, i un tercer grup de teràpies, algunes noves, com ara el làser de baixa potència o el plasma ric en plaquetes. Ja en fase molt preliminar hi ha les investigacions amb cèl·lules mare, que s’han provat amb èxit en ratolins però no en humans.

El problema és que la majoria d’aquests tractaments s’administren en centres privats. En la sanitat pública, els dermatòlegs poden orientar els pacients i posar-los tractaments, però “les teràpies complementàries que poden augmentar l’efectivitat només existeixen en el sector privat”, assegura Vañó.