Es busquen els familiars de vuit afusellats pel franquisme

Un casquet de màuser trobat quatre dits sota l’herba de la finca La Rad és la primera pista que diu a l’equip d’arqueòlegs Aranzadi que són al lloc correcte. Durant set anys, els investigadors de l’Associació Salamanca Memòria i Justícia sospitaven que allà es va matar gent. I un detector de metalls els ho ha corroborat.

La troballa va tenir lloc la setmana passada al terme de Pedrotoro, pedania de Ciudad Rodrigo (Salamanca), un llogarret habitat per sis veïns. La finca és una plana de bosquet silvestre i terra de pas de bestiar a la vall de Lagar, a prop del riu Águeda. En aquest paratge silenciós i assolellat va tenir lloc una de les milers de tragèdies fosques de la tardor de 1936.

En tastos del terreny delimitats amb pals, els memorialistes de Salamanca i l’equip tècnic que dirigeix el prestigiós forense Francisco Etxeberria busquen les restes de vuit persones que el 16 d’octubre d’aquell any tremend, van exhalar allà el seu últim sospir.

Però la recerca no és només sota terra. Luisa Vicente, mestra jubilada, coordinadora de Salamanca Memòria i Justícia, està difonent com pot una crida als qui poguessin ser familiars dels que van morir aquell dia a la finca pels trets d’un esquadró de ‘passejos’.

Les restes que es tracta de recuperar corresponen a Balbino Escalera Iglesias, natural de Villamiel (Càceres); Graciliano Hernández Tomás, de Puebla d’Azaba (Salamanca); Pablo Santos Sánchez, de Palma de Mallorca; Antonio Hernández Rastrero, nascut en Casillas de Flores (Salamanca); i els veïns de Ciudad Rodrigo Ángel Sierra Mangas, Remigio Baz Martín, Gertrudis Sánchez Montero, àlies ‘la Gaona’, i Clara Machado Vieira.

I als seus parents se’ls busca per tot Espanya. A Salamanca Memòria i Justícia han arribat ja pistes d’una neta de Graciliano Hernández al País Basc. Però a l’associació creuen que hi ha més família d’aquell home, a més, escampada per Catalunya. També assevera Luisa Vicente aquest vincle català per als casos de Balbino Escalera, Ángel Sierra i Remigio Baz.

"En aquesta terra, quan el cap de família era afusellat –explica Vicente–, la seva vídua i els seus fills quedaven a la ruïna, i sotmesos a l’estigma del roig. Continuar aquí se’ls feia impossible. Moltes famílies d’assassinats d’aquesta zona entre 1936 i 1941, anaven malvenent la seva hisenda o l’hi requisaven, i tard o d’hora emigraven a altres punts del país per buscar-se el pa".

"Ferides d’arma de foc"

83 anys ha estat aquesta bala esperant sota terra a ser trobada com a prova del crim; però no és l’única evidència a parlar. 75 anys ha dormit als arxius de Gallegos d’Argañán (localitat veïna de Ciudad Rodrigo) la principal certificació escrita de Pedrotoro com a lloc d’execució extrajudicial.

Es tracta de l’acta de defunció de Graciliano Hernández Tomás, de professió jornaler, redactada pel jutge municipal Ricardo Sevillano. No és que les autoritats del franquisme expedissin una certificació a tothom que fos passejat. De fet, va ser a petició de la vídua que el paper es va omplir el 14 d’octubre de 1944. Herminia Martín, mare solitària de dos orfes, Ángel i Josefa, buscava amb l’acta poder acreditar el seu dret sobre alguna herència.

El lloc de mort que assenyala l’acta és Pedrotoro. La causa de la mort amb prou feines apareix descrita al paper i, no obstant, el seu laconisme mostra amb eloqüència quin tipus de silenci administratiu cobria els assassinats en camps i cunetes, en els rars casos en què aquests s’anotaven: "Ferides d’arma de foc. Se n’ignoren les circumstàncies per l’estat de guerra de la nació", diu.

El document consigna com a data de la mort el 16 d’octubre de 1936. Hi ha un espai que s’hauria d’haver omplert després de la frase impresa i el seu cadàver haurà de rebre sepultura al cementiri de", però el jutge només va posar allà una ratlla d’estilogràfica.

Columna buida

Tampoc hi diu gran cosa, i alhora significa molt, el buit després del nom del llaurador Graciliano en el registre de la presó de Ciudad Rodrigo, d’on va partir cap a la mort.

Luisa Vicente i el seu marit, Felipe Sánchez, van localitzar l’apunt durant la recerca. És una llista de cuidada cal·ligrafia, que encapçala un llarg títol: "Presó de partit de Ciudad Rodrigo. Relació nominal dels reclusos existents durant el mes indicat".

Al costat de la fila de noms dels presos hi ha una columna anormalment buida: "Delicte". Només als veritables delinqüents se’ls apuntava la causa de la seva presó: "robatori" o "violació de domicili" en la majoria dels casos. Als que van entrar portats allà com a rojos atrapats per guàrdies civils o partides de falangistes no se’ls anota cap causa; casella en blanc.

Com en altres saques encara més nombroses, als vuit excarcerats el 16 d’octubre de 1936 se’ls afegeix a la columna final, la de la causa de sortida, un també lacònic "detingut militar".

Testimonis

Però els papers no són els únics a assenyalar Pedrotoro. La investigació passa pel testimoni de testimonis. L’amo d’una finca limítrofa, veí del poble, ha relatat com el seu pare sempre va afirmar que a l’altre costat de la tàpia hi havia els vuit de Ciudad Rodrigo. I encara un altre veí, camperol, ha referit als investigadors que el seu pare i altres jornalers de la vall anomenaven la finca La Rad "la terra dels morts".

"Sovint ens dona pistes la memòria dels treballadors del camp dels anys 30 recollida pels seus fills –explica Luisa Vicente. I la dels avis que, passat ja tant temps, comencen a atrevir-se a parlar".

El 29 d’abril els memorialistes van aconseguir firmar un contracte d’ocupació de La Rad per a les excavacions. Anima els arqueòlegs el fet que la finca no hagi sigut conreada mai des de 1936, i que només tingui un suau pendent, per la qual cosa la terra no ha sigut remoguda per l’home, i amb prou feines per l’aigua. És tan estable, que, de fet, els cercadors estan trobant també bales rodones de plom i trossos de granades vuitcentistes, ja que el paratge va ser escenari d’escaramusses de la guerra d’Independència contra Napoleó.

Notícies relacionades

Fugir a 1.000 quilòmetres de Portbou

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

Per primera vegada en una excavació, és l’Estat, en desenvolupament de la Llei de Memòria Històrica, el que posa el forense. I Luisa Vicente creu que no serà l’última: "Espero que el precedent es normalitzi amb un nou govern socialista", opina després d’una campanya electoral en què els bàndols han passat de puntetes sobre la Memòria Històrica.

Per aquesta activista contra l’oblit, neta d’un afusellat, és "fonamental" trobar els familiars. Són imprescindibles per a les proves de l’ADN. Si no es poden fer aquestes proves, les restes que rescatin de la fossa aniran a una ossera comuna del cementiri de Salamanca després d’un breu pas per l’Institut de Medicina Legal de la ciutat. "I allà –diu Vicente– sí que es perdrien per sempre.