Batalla judicial fratricida entre bisbes per 111 obres d'art

Bisbe contra bisbe. Tal qual. Els dirigents de l’Església tenen les seves picabaralles, com qualsevol criatura de Déu, evidentment. Però els superiors eclesiàstics solen dirimir les seves diferències a casa, que per alguna cosa es regeixen pel dret canònic. I aquí arriba el que és inhabitual del cas: el prelat de Barbastre-Montsó, Ángel Pérez, ha demandat per la via civil al de Lleida, Salvador Giménez. 

En joc: patrimoni artístic. L’origen de la batalla judicial fratricida: una separació. O sigui, una cosa així com ‘torna’m el rosari de la meva mare’ després d’una ruptura matrimonial, però en clau diocesana. El rosari en qüestió són 111 obres d’art taxades en gairebé 8 milions d’euros provinents de les parròquies aragoneses que al seu dia van formar part del bisbat de Lleida i que per obra i gràcia del decret ‘Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione’ de l’any 1995 van passar a la tutela de Barbastre. Les parròquies van marxar, però les obres d’art atresorades alMuseu Diocesà,avui Museu de Lleida, s’hi van quedar. A l’Aragó diuen que estan en dipòsit i han de tornar; a Catalunya, argumenten que el bisbe Josep Meseguer les va comprar, a finals del XIX i principis del XX, seguint les directrius de Lleó XIII i la seva idea de preservar i conservar l’art. 

El Museu Diocesà

Per això els dos bisbes en reclamen la propietat i per això aquest dijous ha començat el judici al jutjat de primera instància de Barbastre. Tres bisbes a la sala, els dos en exercici i l’emèrit de la diòcesi d’Osca, Alfonso Milián. I un detall com a mínim curiós: la part demandant no ha vist mai les obres que reclama. Així ho han assegurat del prelat que va tenir la mitra de Barbastre entre el 2004 i el 2015, que ha tancat la seva intervenció exclamant: "111 obres per a una Catalunya que en té tantíssimes". No ha dit res sobre el coneixement de les peces Pérez, però fonts del Museu de Lleida asseguren no haver-lo vist mai a les sales. Sí que ha visitat el seu homòleg a la capital del Segrià i una d’aquestes trobades ha tingut protagonisme durant la vista oral: el que va tenir lloc fa dos anys, el 18 de maig del 2017. Va ser un acte de conciliació a petició de Pérez en què van participar els dos bisbes, el director del Museu de Lleida (Josep Giralt) i el llavors director general de Patrimoni, Jusèp Boya. Però de conciliació no en va tenir res des del moment en què el prelat d’Osca va començar la reunió amb una "declaració de principis" que remarcava que la "propietat de les obres no era negociable" ja que eren de Barbastre. I si no s’acceptava això, hi hauria demanda. I n’hi va haver.

Sentència vaticana

En aquestes estem, amb la diòcesi de Barbastre defensant per tots els mitjans la sentència canònica favorable als seus interessos del 2007 i que la justícia civil ja va dir en el seu moment que no era homologable, i el bisbat de Lleida intentant fer valer tots els documents que la doctora Carmen Berlabé va aportar a la seva tesi doctoral i que en el judici canònic no es van acceptar per arribar tard. Aquests demostren que de les 111 peces en litigi 83 van arribar al museu per donació amb compensació econòmica, permuta o compravenda. O sigui, la diòcesi de Lleida té la seva propietat. Les 28 restants fa temps que Lleida ha comunicat que van arribar en dipòsit i no discuteix que pertanyen a l’Aragó.

Notícies relacionades

Aragó explota la reeixida via Sixena per reclamar desenes de peces d'art sacre en disputa amb Catalunya

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Així les coses, la vista ha començat amb la declaració de Giménez i un atac en tota regla de la defensa pel seu canvi de criteri. El bisbe, com alguns dels seus antecessors, va començar la seva prelatura obeint Roma i acatant la sentència del Vaticà, però sense poder tornar les obres custodiades a l’estar en mans d’un consorci del qual ell només té un 5%. El seu canvi de criteri ho ha justificat: "Fa anys que estudio la documentació", "volem i podem presentar la documentació [que no va poder veure el Vaticà]" i "quan sento parlar de monsenyor Meseguer com un lladre i espoliador, m’ofèn".  No en va, Meseguer es va limitar a comprar, de vegades superant o igualant ofertes d’antiquaris, objectes que estaven en desús i en mal estat a les parròquies. En cas de no haver-ho fet, avui no hi hauria judici perquè no hi hauria res per litigar. També això ho han demostrat els conservadors del Museu de Lleida citats com a testimonis.

Segles d’història comuna

La dels 111 béns de la Franja, com es coneix el litigi, és una de les moltes disputes entre Catalunya i Aragó (amb els Governs de les dues comunitats implicats en les causes ja sigui com a demandants o demandats) per les obres d’art que van quedar atrapades quan es van segregar les parròquies aragoneses del bisbat de Lleida després de vuit segles d’història comuna. El de Sixena, encara als tribunals, és el més conegut per la polèmica que va generar l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida. Poc després, amb el 155 en marxa i l’autonomia suspesa, el febrer del 18, el bisbat de Barbastre va presentar la demanda civil que ara es discuteix.