Mil assassinades per la violència masclista des del 2003

Un inici de juny tràgic pot elevar a 1.000 el nombre d’assassinades per violència masclista. En cas de confirmar-se que la dona que va morir dissabte a Ayamonte (Huelva) i la de 29 anys trobada sense vida aquest dilluns a Alboraya (València) són noves víctimes del maltractament destructiu, el nombre d’assassinades a Espanya des del 2003, any en què van començar a elaborar-se les estadístiques, arribarà a la cruenta xifra de 1.000 víctimes, els noms de les quals reproduirem a EL PERIÓDICO com a homenatge i com a denúncia de la deplorable realitat. De moment, l’estadística oficial en recull 998, 23 des de començament d’any, 11 més que en el mateix període de l’any anterior.  

L’organització terrorista ETA va assassinar, en els seus 40 anys d’història, menys persones, en concret, 864, segons l’Audiència Nacional; en l’11-M van morir 192 víctimes, i en els atemptats de París, 137. Per trobar una xifra més elevada de morts per causes violentes s’ha de buscar en les guerres o en l’atemptat de l’11-S, on van morir gairebé 3.000 persones. Per tant, gairebé 1.000 dones assassinades a Espanya en 16 anys és una xifra desoladora, malgrat que la ultradretana Vox qüestioni l’existència d’una violència estructural sobre les dones.

I això que l’estadística no recull totes les assassinades per la seva condició de dona, sinó tan sols les mortes en mans de les seves parelles o exparelles. La Delegació del Govern està en fase d’ampliar les dades amb la resta de morts motivades en l’intent de dominació de l’home sobre la dona, però de moment contínua vigent el recompte que es va iniciar el 2003, just un any abans que s’aprovés la pionera llei integral contra aquesta xacra, que va posar Espanya en l’avantguarda de la lluita institucionalment denominada violència de gènere.

Ana Orantes, un abans i un després

Anteriorment, es considerava maltractament ‘domèstic’ i les autoritats no hi feien massa atenció perquè opinaven que era un tema menor i que havia de quedar en l’àmbit de les llars. Però l’assassinat d’ Ana Orantes, el 17 de desembre de 1997, va marcar un abans i un després en la conscienciació social en contra dels maltractaments. Després de quatre dècades de pallisses i agressions verbals cap a ella i els seus vuit fills, Orantes va decidir explicar el seu sofriment a la televisió i 13 dies després el seu exmarit la va abrasar viva. El seu desgraciat homicidi va ajudar, no obstant, les organitzacions de dones a forçar el PP a aprovar, un any després, el primer pla d’acció contra la violència domèstica, que va modificar el Codi Penal per incloure-hi la violència psíquica i la mesura cautelar de distanciament físic entre agressor i víctima.

En els anys següents les associacions feministes van continuar lliurant la batalla, amb escàs èxit fins que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar la llei integral, que finalment van recolzar tots els grups. La norma incorpora mesures de protecció, reparació i prevenció, i suposa, segons els experts, un abordatge complet a què les comunitats autònomes s’han adaptat, així com el Codi Penal, amb la regulació de l’ordre de protecció, l’agreujant de gènere o la inclusió d’altres formes de violència contra les dones, com la mutilació genital o el matrimoni forçat.

El pacte d’Estat

No obstant, no tots els seus preceptes s’apliquen i poc després d’aprovar-se es va posar de manifest que la llei per si mateixa no solucionava el problema. Des que es va aprovar, han mort més de 850 dones. D’aquí que la legislatura passada els partits fessin l’esforç de buscar punts en comú per crear un pacte d’Estat, que inclou més de 200 mesures aplicables a qualsevol forma de violència sobre la dona i els seus fills i amb una dotació econòmica de 1.000 milions en cinc anys. Perquè no s’ha d’oblidar que els menors en són tan víctimes com les seves mares. Des del 2013, n’han mort 28, un aquest any.

Algunes de les recomanacions del pacte s’han posat en marxa, però moltes s’han quedat al tinter per l’avanç electoral i la confrontació política.

Espanya ha recorregut, per tant, un llarg tros en la lluita contra les agressions motivades per la desigualtat entre homes i dones, però tal com demostra cada assassinat i cada agressió, encara queda una llarga distància per recórrer. I és que la violència masclista rau en un comportament social difícil de corregir només amb lleis. El maltractament “té moltes arestes” i els professionals que “ens dediquem a erradicar-lo hi trobem moltes resistències”, avisa Luisa Velasco, expolicia, psicòloga i experta en violència masclista.

La falta de denúncies

D’entrada, un dels principals problemes és la resistència de les víctimes a demanar ajuda. “La majoria oculta el maltractament per por de les represàlies de l’agressor, per pena, per vergonya, perquè encara moltes n’estan enamorades o en tenen una forta dependència econòmica, per no esmentar que és el pare dels seus fills”, relata Natividad Hernández Claverie, psicòloga de la Comissió contra els Maltractaments. Tot un còctel que pot estar darrere del fet que només tres de les 23 víctimes fins al 7 de juny interposessin denúncia contra el seu agressor.

Un altre dels clamorosos obstacles són els errors de les institucions. I és que l’altra cara de la moneda són les dones que moren malgrat haver presentat denúncia. El 2018, 14 de les 47 víctimes. Cada cas té les seves peculiaritats però, en termes generals, les associacions que ajuden les víctimes i els experts denuncien errors en la valoració policial, els advocats d’ofici i el treball de jutges i fiscals. Per això, el pacte inclou millorar la formació de tots els operadors, però és una cosa que demana el seu temps i, mentrestant, moltes víctimes no acudeixen a les administracions per desconfiança, al creure que no serà capaç de protegir-les.

El qüestionament social

Per acabar i no per això menys important, una altra de les grans dificultats és el comportament reticent de bona part de la societat, que ha perdut el temor de qüestionar en públic el maltractament, d’argumentar que les dades estan inflades, etc., sobretot des que Vox va guanyar múscul, entre altres motius per la seva fèrria oposició a la llei contra la violència de gènere. “La societat no hi ajuda gaire, ja que es qüestiona la credibilitat del testimoni de les víctimes. Es confon, de forma intencionada, el sobreseïment amb les denúncies falses, cosa que fa que la dona pensi que no la creuran i que, si denuncia, serà pitjor. No hi ha moment més desolador per a la dona que veure que el seu procediment s’arxiva per falta de proves, fet que no vol dir que acusi falsament. S’ha d’entendre que no totes les víctimes tenen marques visibles del maltractament”, reflexiona Velasco.

Notícies relacionades

«Un maltractador mai pot ser un bon pare"

"Mai vaig voler ser pare, però vaig acabar sent el pare del meu germà"

En la mateixa línia, Hernández Claverie fa una comparació amb el terrorisme d’ETA i explica que mentre que les víctimes del terrorisme, sobretot els últims anys, tenien un recolzament social, a les “maltractades se les qüestiona, se les titlla de febles o de si han patit per tontes i perquè volen, perquè la possibilitat de sortir de la violència depèn d’elles”. Per això, considera que la batalla contra el maltractament es vencerà quan la societat, igual que va passar amb el terrorisme etarra, “en prengui consciència” i no tingui un cert grau de “permissibilitat”. Per això, els professionals consultats assenyalen que és bàsic que l’educació sigui igualitària des d’una edat primerenca.

“Sé que sona una mica a tòpic però educació, educació i educació. En l’àmbit penal, gestionem els fracassos, quan el mal ja s’ha produït, però per evitar-lo, s’ha de prevenir i educar a les escoles i les famílies i en els mitjans de comunicació. Quan tots vegem les dones com a iguals, no hi haurà problemes”, conclou María Gavilán, jutge de primera instància i experta en la matèria.