«Un maltractador mai pot ser un bon pare"

Patricia Fernández Montero (Madrid, 1998) ja no té por. Fa anys en va tenir. I va ser aterridor. No només va tenir pànic a Fernando, nom fals amb què la jove identifica el maltractador de la seva mare, sinó a tot un sistema judicial i assistencial que mai la va saber cuidar i protegir. Ni a ella ni al seu germà petit, David. El seu calvari va durar 10 anys. La Patricia va ressorgir de les cendres i es va convertir en altaveu d’aquells “en els quals ningú pensa i menys encara escolta”: els nens i nenes que pateixen en silenci la violència masclista a les seves cases. Els menors que veuen com les seves mares són humiliades, apallissades i aniquilades. A la Patricia li agradaria dir-li a tots els jutges, fiscals, advocats i treballadors socials que “un maltractador mai pot ser un bon pare”.

La Patricia tenia sis anys i el seu germà quatre quan la seva mare va rebre una pallissa gairebé mortal en mans de Fernando. Aquell dia, la seva vida va canviar radicalment. La mare, Sonia Fernández, va decidir dir prou i llavors es va desencadenar una cruel guerra en la qual només hi va haver un culpable, ell.

Les víctimes, criminalitzades

Ningú (a excepció dels avis materns) es va posar del costat de la Sonia i els seus fills. “Hem avançat algunes coses, però es continua criminalitzant les víctimes. La visió patriarcal ho inunda tot. Quan se’n publiquen casos, els periodistes continuen entrevistant veïns que diuen que el maltractador en qüestió era maco i simpàtic. La gent tendeix a pensar que es tracta de bons pares. I això arriba també en el món judicial”, protesta la Patricia, que amb 17 anys va plasmar la seva història en un llibre, ‘Ya no tengo miedo’ (Editorial Club Universitario).

“Quan em vaig assabentar que la mare s’havia separat del Fernando, vaig plorar. Però el meu plor no era de dolor, sinó d’alliberament”, confessa la Patricia, que va topar de cara contra la realitat quan algú li va esmentar les paraules Punt de Trobada Familiar: una oficina en què el sistema els obligava a ella i al seu germà a rebre la visita del Fernando. El caràcter de la Patricia va canviar. Va deixar de tenir set anys, una edat en què l’única obligació d’un nen és ser feliç. “Tenia el cervell sempre en estat de crisi i estrès. Vaig deixar al costat coses. Em sentia indefensa. Les meves prioritats van canviar i el meu únic objectiu era sobreviure”, explica a aquest diari.

Psicòlegs, advocats, assistents...

La Patricia i el seu germà es van capbussar en un fosc món de psicòlegs, policies, advocats, jutges i agents socials. Cap hi va confiar. Ningú els va creure. Tots pensaven que el Fernando podia haver apallissat la seva dona, sí, però que continuava tenint dret a ser pare. “La meva mare sempre ens deia que ens portéssim bé al Punt de Trobada. I jo, una vegada, vaig dir a un treballador social que només feia el que em deia la meva mare. O sigui, mirar de portar-me bé”. L’expressió “faig el que em diu la meva mare” va ser l’excusa terrible perquè un pèrit judicial decretés SAP (Síndrome d’Alienació Parental), situació en la qual un dels dos progenitors intenta posar els fills en contra de l’altre, una mica així com un rentat de cervell, una síndrome que no ha sigut reconeguda per cap associació professional ni científica i que, no obstant, és utilitzada en el món de la judicatura.

“El SAP és misogin per naturalesa, implica atorgar privilegis al maltractador i treure drets als nens, a qui se’ls hauria d’assegurar una infància segura. Associacions científiques de prestigi han decretat que no existeix, però es continua decretant en els judicis. ¿Per què? Per allò de sempre: Vivim en una societat masclista on la víctima és criminalitzada. Sempre han de ser les víctimes les que demostrin que estan dient la veritat, quan hauria de ser al contrari”.

La custòdia, al maltractador

El SAP va tenir una conseqüència fatal: el jutge va atorgar la custòdia al Fernando. “A la meva mare li van arrabassar els fills. Ningú ens va preguntar a nosaltres perquè se suposa que érem massa petits. Ningú es va parar a pensar en els efectes que això tindria en dos nens. El jutge no ens coneixia. Em vaig adonar de com d’injust és el món. Em vaig adonar que no teníem veu i que estaven jugant amb nosaltres. Que et separin de la teva pròpia mare i no saber quan tornes a veure-la és el més dur que m’ha passat en la vida. Una experiència que em va marcar i que mai oblidaré. El dolor va ser inmesurable”, narra la Patricia en el seu llibre.

Per a la Patricia i el David, la convivència amb el Fernando i la seva parella va ser l’infern. No els atenien. I a penes els parlaven. La tensió es podia tallar amb un ganivet. Mai el van anomenar pare. Ni papa. Ni tan sols l’anomenaven pel seu nom. Per a ells, el seu veritable pare és el nòvio de la seva mare, un “gran guerrer” que els va ensenyar a ser tenaços i que els va demostrar que una família (amb independència dels llaços biològics) es manté dempeus gràcies a l’amor. El Fernando els inspirava només això, por.

La Justícia és "inútil"

Notícies relacionades

"Mai vaig voler ser pare, però vaig acabar sent el pare del meu germà"

"Mare, no truquis a la policia o el pare ens pegarà"

Després de dos mesos, la Patricia i el David van poder tornar a veure la seva mare. I temps després, van tornar a conviure amb ella, havent de passar caps de setmana “horribles” amb el Fernando. “La Justícia és inútil”, sentencia la jove al llibre, que, malgrat tot, té un final feliç. La Patricia va trobar una foto en la qual el Fernando havia escrit una frase que, en realitat, implicava una confessió com a autor de la pallissa a la Sonia aquell 20 de febrer del 2005. Va ser l’única (i primera vegada) que el maltractador, conscient que ara sí que corria perill judicial, va decidir deixar-los en pau. “Ens vam abraçar a la mama. Érem com guerrers que havien entaulat la batalla de la seva vida”.

La Patricia té avui 21 anys. El seu germà, 18. Cap dels dos mantenen cap contacte amb el Fernando. Són feliços. La Patricia estudia Periodisme i Comunicació Audiovisual i ha escrit un altre llibre de poemes. Presideix, juntament amb la seva mare, l’associació Avanza sin Miedo, on els menors víctimes de la violència masclista tenen el que la societat els denega: veu.