Sánchez va tornar a la mà dura després del gest esperançador de l''Aquarius'

Una de la preguntes més reiterades a qualsevol candidat en període electoral és quina seria la primera decisió que prendria si resultés elegit. Pedro Sánchez no podia saber-ho quan va presentar la moció de censura, però una de les seves primeres decisions importants va acabar sacsejant Europa a l’acollir l’‘Aquarius’, un barco carregat d’immigrants en situació límit que havia sigut rebutjat als ports italians. Un any després, no es pot descartar que se n’hagi penedit. Va crear unes expectatives de canvi de rumb en la política d’immigració que no ha pogut o volgut complir, tot i que en algunes matèries com l’acollida dels nouvinguts i als sol·licitants d’asil s’hagi avançat.

El control de fronteres s’ha intensificat. En aquest terreny, el més visible, el pretès gir respecte al Govern anterior va acabar convertit en un simple gest sense continuïtat. Al contrari. El Ministeri de Foment va retenir mesos després sense sortir de port dos barcos més d’oenagés (‘Open Arms’ i ‘Aita Mare’) per no veure’s obligat a acollir els immigrants que rescatessin. El seu titular, José Luis Ábalos, interpel·lat al Parlament, va reconèixer que l’acollida de l’Aquarius només havia sigut “un toc d’atenció a Europa” perquè es mobilitzés davant del drama humà que suposaven la insolidaritat de l’Executiu italià.

El discurs antiimmigració

El gest va tenir efectes limitats. Diversos països es van repartir l’acollida de nous barcos, però només durant uns mesos. També es va parlar d’un sistemad’asil comú, reformant el Conveni de Dublín, i de crear una plataforma de desembarcament segur, però no s’ha fet res, com recorda Paloma Favieres, de la Comissió Espanya d’Ajuda al Refugiat (CEAR).

El discurs antiimmigració guanya adeptes a Europa cada dia que passa sense que Espanya hagi pogut fer-hi front. Fins i tot el ressuscitat partit socialdemòcrata danès, homòleg del PSOE en aquest país, acaba de guanyar les eleccions amb un missatge gairebé xenòfob.    

En la mateixa compareixença, Ábalos va reconèixer que Espanya no pot fer-se càrrec del salvament dels nàufrags de tot el Mediterrani. Ja s’encarreguen directament, “amb gran eficàcia” i sense necessitat que actuï cap oenagé, dels que s’acosten a les costes espanyoles, els que els correspon.

El suposat ‘efecte crida’

L’any passat gairebé es va duplicar l’arribada de pasteres,pasteres amb més de 57.000 persones. El PP, acabat de desallotjar del Govern, va aprofitar per vincular aquestes arribades massives, especialment intenses a l’estiu, a un suposat‘efecte crida’provocat per l’‘Aquarius’. Va ser el moment en què Sánchez va fer el pas enrere, davant del temor que el seu gir li suposés un desgast electoral, tot i que l’augment fos a causa del tancament de les fronteres del Mediterrani central i oriental i no a cap ‘crida’. La UE va aconseguir que allà Líbia i Turquia exercissin de gendarmes i impedissin les sortides, després de destinar-los abundants fons.

En paral·lel al rescat de l’‘Aquarius’, el Govern també havia promès suprimir les denominades‘devolucions en calent’ i les tallants concertines de les tanques de Ceuta i Melilla, però cap de les dues coses s’ha portat a terme.

No només les devolucions han seguit sinó que l’advocat de l’Estat va recórrer una condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per una d’aquestes. La idea de retirar les concertines es manté, però condicionada a elevar l’altura de les tanques i fer-les més infranquejables.

Blindatge de fronteres

El blindatge de fronteres s’ha potenciat en casos com les devolucions exprés de subsaharians que salten la tanca de Ceuta rescatant un antic acord amb el Marroc que mai s’havia utilitzat. I la pressió d’Espanya davant de la UE ha aconseguit desbloquejar fons destinats al país alauita, i després d’això aquest és mostrat molt més actiu en la lluita contra la immigració irregular. L’arribada de pasteres s’ha reduït una mica des de començament d’any (un 6%) i aquest estiu “no sembla que hi hagi d’haver un repunt”, segons José Javier Sánchez, responsable d’emigracions de Creu Roja.

Tot i així, les oenagés es mostren molt crítiques amb la política de blindar les fronteres i “externalitzar” el problema, oferint diners a altres països. Segons Sergio Barciela, responsable d’immigració de Càritas, això ha provocat “més sofriment i morts”al Mediterrani i un enriquiment “més gran de les màfies”.

Al contrari,l’acollida als nouvinguts és l’aspecte que més ha millorat. Les imatges de pavellons poliesportius plens dels viatjants en pastera s’han mitigat. El nombre de places ha passat de 630 a 3.000 des de la moció de censura, segons dades de la Creu Roja. I les places per a peticionaris d’asil també s’han incrementat (de 195 a 2.600 des del 2015).

Els ‘menes’ i la burocràcia

L’atenció posterior que reben els immigrants ja és més problemàtica, especialment la dels menors no acompanyats (‘menes’). Són responsabilitat de les comunitats autònomes. El Govern va destinar un pressupost extraordinari, però no ha sigut suficient. El problema de fons es manté. Les comunitats més afectades, Catalunya i Andalusia, no donen l’abast. L’atenció és insuficient i molts dels nens acaben en la petita delinqüència.

Notícies relacionades

Canvi de rumb en immigració

Òscar Camps: "Ens volen eliminar"

La falta de mitjans segueix embussant la resolució delsexpedients d’asil, amb esperes d’entre sis mesos i un any i més de 70.000 pendents. A més, les denegacions superen el 60%. El Defensor del Poble ho acaba de denunciar juntament amb el col·lapse en les concessions de nacionalitat. El sistema acumula més de 300.000 sol·licituds a causa de la falta de personal i el mal funcionament del sistema informàtic amb què es gestionen els expedients.

Si Espanya torna a tenir de nou pressupostos podrà començar a resoldre’s. Igual que el Fons d’integració, acollida i reforç educatiu. El PP el va deixar a zero. Sánchez el va dotar amb una partida de 70 milions en els comptes del 2019, però el seu destí és conegut. El seu rebuig va precipitar la passada convocatòria electoral.