Primer refrigeri a la Lluna: una hòstia

Compte enrere per al 50 aniversari dels primers passos a la Lluna. Serà el 20 de juliol que ve, tot i que a Europa ja era el 21. Si el propòsit en aquesta primera crònica llunàtica fos recordar com d’èpic va ser el moment, el natural seria imitar la veu de Jack King, el Constantino Romero de la NASA, la ‘Veu de l’Apollo’, “nine, eight, seven...”, però la intenció és una altra, posar el focus en la cara més prosaica d’aquella odissea espacial. Podria haver-hi desenes de fils argumentals possibles per a aquesta primera crònica, però no hi ha res més lògic, tractant-se d’una excursió com aquella, que començar per un repàs de la carmanyola. ¿Què s’emporta un, si va a la Lluna? Encara més, ¿quin va ser el primer tiberi consumit en terra lunar a bord de l’Eagle? A aquesta última pregunta, una resposta ja. Va ser una hòstia, acompanyada d’unes gotes de vi. Les dues coses venien consagrades des de la Terra. Coses de Buzz Aldrin, un paio molt creient. Això no era al menú programat per l’agència espacial. El primer àpat previst consistia en uns dauets de cansalada i unes galetes, un refrigeri calòric per a l’estona de feina que tenien encara, però les missions Apollo van ser sovint un 10% sorpreses i improvisació, i aquesta va ser una d’aquestes ocasions.

Bona part del que s’explicarà aquí (com l’existència de la molt poc coneguda constel·lació d’Urió, amb ‘u’, no us la perdeu) s’ha d’agrair a l’enginyer i notabilíssim especialista en la carrera espacial Rafael Clemente, pare fundador del primer Museu de la Ciència de Barcelona (¡quina joia!), autor d’un llibre que narra esplèndidament la cara visible i l’oculta de la carrera espacial i, cosa que és molt d’agrair, un cabalós conversador.

El rebost de l’Apollo 11, tot i que en missions posteriors va millorar progressivament, no era l’insuls i repetitiu menú en tub de pasta de dents que odiava Felipe, amic de Mafalda, en una de les vinyetes de Quino. Protestava davant del mirall, pujat en un tamboret, fart de menjar cada dia pit de gall dindi amb xampinyons, i el lògic era que el lector s’estranyés que la dieta espacial fos tan sofisticada.Quino no estava gaire lluny de la realitat. En aquell primer viatge a la Lluna, després que els russos ja haguessin acreditat que era possible menjar en absència de gravetat, a més dels mencionats dauets de cansalada, la tripulació tenia a l’abast de la mà estofat de bou, sopa de pollastre, gall dindi amb salsa, pastís de dàtils, fruita seca, barres de caramel, préssec, pa i sucs diversos, entre aquests de pinya i pomelo i de raïm i taronja. També cafè.

“¿Sap on serveixen els millors àpats de l’Armada dels Estats Units?” pregunta Clemente. La resposta la sap ell, esclar. “Als submarins”. El dinar té alguna cosa terapèutica i, què no és un coet lunar, sino un submarí a l’espai. Només així s’entén que amb els anys el rebost de les naus partís fins i tot amb amanida de llagosta.

Amb tot, l’hora del dinar a bord no era, en les primeres missions de la NASA, una tiberi d’aquells que entren pels ulls. Més per qüestions de pes que per evitar la data de caducitat, el menjar ingressava a bord deshidratat. Cuinar-lo. O sigui, rehidratar-lo, requeria recórrer a les piles de combustió de la nau. L’energia per als equips elèctrics s’obtenia amb una combinació d’oxigen i hidrogen que ¡oh fortuna!, produïa aigua com a residu. Així es rehidrataven l’estofat o se servia el cafè.

L’ensurt de Leónov

Sembla fàcil. No ho va ser. Les missions espacials van ser sovint un lent procés de prova i error. L’aigua de les piles de combustió al principi bombollejava. Segons explica Clemente al seu últim llibre, ‘Un pequeño paso para (un) hombre’, allò ocasionava serioses incomoditats gàstriques, potser, qui sap, flatulències, un problema d’upa, no fos que passés, tot i que per altres raons, el que li va passar al cosmonauta soviètic Aleksei Leónov, que va sortir de la seva nau Vosjod per fer un passeig espacial i, per raons poc clares, el seu vestit es va inflar. Quan va provar de tornar no passava per l’escotilla. Va improvisar una arriscadíssima operació de despressurització del vestit i va poder tornar amb els seus companys.

El que hem dit al principi, les sorpreses i les improvisacions no van ser poques. Abans d’arribar a la missad’Aldrin, val molt la pena rescatar l’ocurrència de John Young.

Als astronautes de la NASA no els escorcollaven a fons abans d’emprendre el viatge, així que Young va ficar-se en una de les butxaques un sandvitx de carn. Ja a l’espai, per a esglai del seu company Virgil Grissom, el va treure com si allò fos una criaturada i li va oferir una mossegada. Al centre de comandament es van enfurismar. Les molles en ingravidesa podien fer malbé algun equip. Va ser un episodi tan sonat que una còpia d’aquell sandvitx, conservada en metacrilat, s’exhibeix en un museu pròxim a Indianapolis en memòria de Grissom, mort en la catàstrofe de l’Apollo 1.

La qüestió, per anar ja al gra, és que el primer menjar del 20 de juliol de 1969, amb l’Eagle posat en meitat d’aquella “magnifica desolació”, en paraules del mateix Aldrin, aquest va obrir la butxaca situada a la part alta de la cuixa i va treure un minúscul calze de plata, un vial mèdic ple de vi i una hòstia de pa. El teclat de l’ordinador va fer d’altar. No havia avisatNeil Armstrong, que com a home de gel que era, va quedar-se callat. Des que l’Apollo 9 va orbitar la Lluna i es va desencadenar una controvèrsia quan Frank Borman va llegir el Gènesi de l’Antic Testament, la NASA va ser escrupolosament laica. A aquella missad’Aldrin  es va procurar no donar-li gaire visibilitat.

Notícies relacionades

La cara oculta i còmica de la Lluna

Així van viure els soviètics l'arribada a la Lluna (i no és com pensaves)

Abans d’acomiadar aquesta primera crònica llunàtica, toca complir la paraula donada i parlar d’Urió. Els menús espacials es concebien a les cuines de la NASA amb la màxima que generessin tan pocs residus com fos possible. O sigui, que el gall dindi venia, esclar, desossat. Lògic. Però una altra qüestió eren els residus que genera el cos humà. Per no indigestar-li a ningú aquestes últimes línies, millor no entrar en excessius detalls sobre el cagarro ingràvid de l’Apollo 10, del qual cap dels tres astronautes a bord, Eugene Cernan, Thomas Stafford i John Youg, admetien la paternitat. La còmica conversa que van mantenir sobre aquesta qüestió va portar el segell de “confidencial” durant un temps. Així que potser és millor explicar només una anècdota sobre les miccions.

L’orina s’expulsava de la nau a través d’un conducte que, com són les coses, no només es mantenia calent, per evitar que el líquid es congelés i obturés la sortida, sinó que estava recobert per una capa d’or. Vaja, com els lavabos de Saddam Hussein. El meravellós (si així se li pot dir) és que quan l’orina sortia a l’exterior immediatament es formaven uns vidres de gel que, per inèrcia, acompanyaven una estona la nau. Llavors, des de les escotilles, es podia veure la brillantor d’aquests vidres com unes estrelles més al firmament. A algú se li va acudir batejar a allò com la constel·lació d’Urió i aquest va ser el nom que se li va quedar per a l’eternitat.