Hergé, el Kennedy belga; Tintín, l'Armstrong insensat

A Eugene Cernan se’l recorda pel contrari que Neil Armstrong. Si aquest últim va ser el primer home a trepitjar la Lluna, Cernan va ser l’últim, que tampoc està malament com a targeta de presentació. Però per al que s’explicarà aquí, el que interessa és el seu nas, i no en el sentit metafòric del terme. El tenia gran, afortunadament gran. Sense arribar a ser el d’un Cyrano (un altre que va viatjar a la Lluna), aquella nàpia el va treure d’un conflicte el juny del 1966, durant un vol espacial de la missió Gemini 9 A. Les sortides a l’exterior de la nau encara eren com els primers passos d’un nadó. Pitjor encara. A la NASA no se li havia acudit posar a l’exterior de les Gemini uns passamans per agafar-se com els nens s’agafen a la pota de la taula, així que Cernan les va passar magres. El pols se li va accelerar a 180. El vestit, en un més difícil encara, es condicionava en aquella etapa inicial amb aire calent, així que al pobre Cernan se li va entelar el vidre de l’escafandre. Avançava a cegues. “¿De què us serveix aquest accessori? ¿De rebost, de caixa o d’escriptori?”, feia broma sobre el seu nas Cyrano. A Cernan el seu li va servir d’eixugaparabrises, que es diu aviat. La carrera espacial va ser de vegades tan còmica com una carrera de sacs. Benvinguts a bord d’un nou capítol de les cròniques llunàtiques. El dia 20 trepitgem la Lluna.

Aquesta anècdota espacial verídica és només una excusa per parlar de Tintín i les insensateses del seu viatge a la Lluna el 1950, perquè tot i que és cert que és una obra referencial, atapeïda de profecies que 19 anys més tard es van complir, conté, sent Hergé un tipus tan obsessiu amb el rigor, vinyetes inversemblants i llicències argumentals més pròpies de Luciano de Samosata, que, per deixar-ho ja dit, va ser el primer autor que cap al segle II de la nostra era va novel·lar un viatge al satèl·lit de la Terra.

La tripulació del coet tintinesc era, d’entrada, molt desconcertant: Tornassol i la seva sordesa, el Tintín que s’emporta el seu gos, Frank Wolff, que resulta ser un sabotejador, Dupond i Dupont, que es colen a bord per error i, abans d’arribar a Haddock, que mereix un punt i a part, Jorgen Boris, un espia de la potència rival, la filosoviètica Bordúria, que viatja com a polissó als cellers. ¿Què podia sortir malament?

Haddock mereix una atenció especial per la mona que agafa amb el whisky que porta de contraban dins d’un llibre d’astrofísica. Una imprudència, sens dubte. S’enfunda el vestit i surt a l’exterior. No hi ha registres en la carrera espacial nord-americana de vòmits dins del vestit, però si en plena missió. Frank Borman té la plusmarca interestel·lar amb vuit arcades amb regurgitació completa. Si l’URSS va batre alguna vegada aquell rècord, els russos encara no ho han revelat.

L’espai, no és necessari dir-ho, no és un entorn amigable. Una bona salut és una condició indispensable. Walter Schirra va protagonitzar un dels viatges més agres de la NASA perquè es va refredar, res de l’altre món a la seva Nova Jersey natal, però un problema majúscul a l’espai, com es va descobrir per a la ciència amb ell. Els russos, per exemple, van dedicar alguns dels seus primers vols orbitals a comprovar si era possible ingerir aliments a l’espai. No les tenien totes. L’absència de gravetat no va resultar ser un obstacle. Però la mucositat nasal, ¡ai!, sembla que sí que l’agraeix. Schirra era el comandant de la missió Apollo 7, així que les ordres a bord les donava algú a qui els seus sins nasals ja no l’obeïen. Els marejos i migranyes que va patir i com això va afectar a la seva gestió de la missió conviden a acabar que la tripulació del coet que Sildàvia va enviar a la Lluna el 1953, per molt Armstrong que fos el Tintín, no era la més adequada.

Tintinòlegs i tintinòfils ja estaran maleint l’antropopitec de pa sucat amb oli, diplodocus i mariner d’aigua dolça que firma tot això, però tots saben que els dos àlbums que Hergé va dedicar al viatge a la Lluna no són els més memorables del belga, tot i que, això sí, despunten pel seu propòsit de rigor científic. Tant és així que, en una portada de la revista infantil ‘Tintín’, Hergé va retre un sincer homenatge a qui va ser la seva principal font d’inspiració, un dels més oblidats teòrics de l’exploració espacial, Alexander Ananoff, nascut a la província russa de Geòrgia el 1910 i mort, amb menys dels obituaris que es mereixia, el 1992.

Els historiadors de la carrera no s’obliden mai de Konstantin Tsiolkovski, nascut també a l’Imperi Rus, el 1857, que no dubten a anomenar pare de la cosmonàutica, i certament era un avançat a la seva època, ja que no només va donar amb l’equació matemàtica que permet llançar un coet, sinó que, a més, va ser un bon publicitari de les seves teories: “La Terra és el bressol de la humanitat, però no es pot viure en un bressol per sempre”.

Tsiolkovski tenia un cert aire al professor Tornassol, però la lectura que va resultar ser una epifania per a Hergé va ser ‘Astronautique’, en què Ananoff concloïa que l’experiència acumulada amb els coets V2 alemanys de la segona guerra mundial, el descobriment del radar i el desenvolupament de l’energia atòmica convertien la quimera del viatge a la Lluna en una aventura tecnològicament per fi a l’abast dels més audaços. A la vinyeta amb què Hergé va voler donar les gràcies a Ananoff, hi apareix Tornassol a punt de rebre un cop al casc espacial, per comprovar la seva resistència, i en l’angle inferior dret, sobre una taula, es distingeix un llibre amb la portada original d’‘Astronautique’. D’aquí va beure Hergé per narrar aquell viatge a la Lluna, però Ananoff el va induir a l’error de programar una expedició sense mòduls lunars, en què el mateix coet que s’enlairava a la Terra allunava després al cràter d’Hiparc. Aquesta alternativa la va descartar la NASA per ser la menys operativa de les tres que en un primer moment es van estudiar, però al pare de Tintín el va permetre explotar al màxim els seus dots per a la ‘mise en scène’ i, poc o molt, emular les cotitzades il·lustracions de l’exploració espacial d’un altre geni mig oblidat, com Ananoff, Chesley Bonestell.

Notícies relacionades

La cara oculta i còmica de la Lluna

Primer refrigeri a la Lluna: una hòstia

El que hem dit. Sense ser l’Everest professional d’Hergé, aquell doble àlbum va adquirir una dimensió julesverniana que poques de les altres aventures de Tintín van adquirir, perquè va ser profètica. Es va publicar 12 anys abans que Kennedy prometés que els Estats Units plantarien la seva bandera a la Lluna, abans que conclogués la dècada dels 60.

Aquell mateix 1969 en què l’Apollo 11 va portar Armstrong i Aldrin a la Lluna, la NASA va enviar una segona missió tripulada, l’Apollo 12. ‘Paris Match’ li va encarregar a Hergé que, fidel a la seva patent de línia clara, convertís en còmic aquella missió. Ho va fer a quatre planxes. Va ser molt fidel als fets, com sempre, fins al punt que no va passar per alt una de les frases més còmiques que es van pronunciar sobre la superfície lunar, però això, amics selenites, és matèria per a una pròxima entrega de les cròniques llunàtiques, sobre la vis còmica dels astronautes.