La cara oculta i còmica de la Lluna

La Lluna té la seva cara oculta i, se’n parla poc, el seu costat còmic. Quan falten dos dissabtes per commemorar els 50 anys d’una odissea que, en termes comparatius, va reduir l’èpica tornada d’Ulises a casa a un simple anar a comprar el pa a la cantonada de casa, abans que la cosa es posi seriosa no està de més repescar els moments més divertits de la carrera espacial, que n’hi va haver. No tots els astronautes eren com el hieràtic i seriós Neil Armstrong, que sembla que van ser tallats amb la mateixa fusta seca que Charles Lindbergh. Charles ‘Pete’ Conrad, el tercer home a la Lluna, comandant de la missió Apollo 12, era el contrari. Com ja es va anticipar a l’anterior capítol d’aquestes cròniques llunàtiques, no li agradava la solemnitat. Havia fet una aposta de 500 dòlars amb la periodista Oriana Fallaci que quan descendís del mòdul lunar Intrepid diria el que li donés la gana, aliè al fet que allò fos una retransmissió televisiva a escala planetària. Ho va fer.

Per entendre la frase és necessari, abans, una mica d’antropometria. El primer home a la Lluna, Armstrong, era un home ben plantat, un terrícola d’1,8 metres d’alçada, per si de cas calia causar bona impressió als hipotètics selenites. El seu gran pas per a la humanitat va ser, com ell va dir aquell 20 de juliol de 1969, un simple pas per a ell. La qüestió és que Fallaci, que es va convertir en una habitual als passadissos de la NASA per escriure un dels seus llibres, es va entestar a dir que darrere de les frases per a la història de la conquesta de la Lluna hi havia guionistes, però Conrad li va assegurar que no, que hi havia barra lliure, i es va proposar demostrar-l’hi. Així que, arribat el moment, aquell astronauta de tot just 168 centímetres d’altura, talla S a l’armari de la roba espacial, va dir el que va dir: “¡Uau!, això devia ser un petit pas per a Neil Armstrong, però ha sigut un gran pas per a mi”. Gagarin, el gegantí heroi soviètic de l’espai, feia 158 centímetres, sigui dit de passada.

Tot i que Conrad, anys més tard, va tenir un final tràgic com el de Lawrence d’Aràbia, que va morir a bord de la seva “motocicleta espantadissa”, com ell mateix l’anomenava, no ha passat a la història per les seves gestes, sinó per ser el graciós de les missions de la NASA. En aquella mateixa expedició de l’Apollo 12 tenia una conxorxa amb Alan Bean, l’altre astronauta del mòdul lunar, una broma que tots dos guardaven gelosament en secret. Sense que el centre de control ho sabés, Conrad havia colat a l’equipatge personal un autodisparador per a una de les càmeres fotogràfiques. Va fallar en el moment crucial, però el propòsit era que una de les imatges que arribessin a la Terra fos un retrat de tots dos junts i donar peu així a tota mena d’elucubracions. Allò hauria sigut la guinda perfecta per a les teories de la conspiració que en els anys venidors serien tan populars i que llavors, el 1969, eren impredictibles. Ralph Rene, per citar un d’aquests conspirafílics, n’havia tret petroli. És autor d’un llibre amb un títol no prou ponderat per culpa de la traducció. ‘NASA mooned America’, que seria alguna cosa així com que la NASA ensenya el cul als EUA.

A la seva manera, Conrad va recollir el testimoni de la broma que anys abans va portar Virgil Grissom, pilot espacial ja en temps de les naus del programa Gemini.

Igual que Paul Tibbets, el 1945, va batejar el seu bombarder B-29 amb el nom de la seva mare, Enola Gay, els comandants de la NASA es consideraven militars amb el mateix dret a deixar la seva empremta en el registre civil de l’espai. Total, que Grissom, un home amb un quocient intel·lectual que feia caure de cul, va voler que el seu coet es digués Titanic. Fins i tot la NASA tenia un límit i va dir que no. Grissom va contraatacar. Molly Brown va ser la seva nova proposta. Va ser una de les afortunades ànimes que es van salvar en l’enfonsament del ‘Titanic’ i va ser coneguda des d’aleshores, perquè així ho va voler ella, com “la insubmergible Molly Brown”.

En realitat, el nomenclàtor de les missions espacials va transitar al llarg dels anys per una finíssima línia que separava l’èpica de la broma. Va ser una sort que fos l’Apollo 11, amb el seu Eagle com a mòdul lunar, el que es posés per fi al satèl·lit, perquè en l’Apollo 10, el seu predecessor, es deia Snoopy. “Hem perdut Snoopy”, en cas de catàstrofe, com a acudit caní hauria superat la llegenda del de Mis Tetas.

Notícies relacionades

Primer refrigeri a la Lluna: una hòstia

Així van viure els soviètics l'arribada a la Lluna (i no és com pensaves)

Tampoc estava malament el nom de la nau de l’Apollo 9, Gumdrop, és a dir, ‘llaminadura’. Molt poca serietat, sense cap dubte. A la seva manera, podria semblar que els astronautes es comportaven com capritxosos semideus. Es jugaven la vida, cert, així que potser es cobraven el seu salari en espècies. Grissom, per exemple, va morir en el terrible incendi de l’Apollo 1. Però per a capriciós semideu, cap com Scott Carpenter, pilot d’un Mercury, que va desobeir tantes ordres com va voler quan va iniciar la maniobra de reentrada a l’atmosfera. Sembla que li agradaven les vistes a través de les escotilles. Va prendre els comandaments i, com si pilotés un BMW, “¿t’agrada conduir?”, va disfrutar del paisatge més del compte. Va amarar 400 quilòmetres més enllà del punt previst. Quan ja se’l donava per desaparegut, el van localitzar torrant-se al sol del Carib, mentre les onades gronxaven la seva nau. Allò va posar fi a la seva trajectòria com a astronauta.

Per qüestions d’higiene, aquesta exploració de la cara còmica de la Lluna no inclou humor escatològic, que ja va ser succintament exposat en la primera entrega, la dedicada a la carmanyola espacial, on ja es va donar fe de la constel·lació d’Urió (amb ‘u’), i no inclou tampoc cap menció a les dues ocasions en què l’aventura espacial ho va ser amb els pantalons pixats. Queda promès per a la pròxima entrega de les cròniques llunàtiques.