La veritable empremta de l'home a la Lluna

La conquesta de la Lluna no forma part, per raons òbvies, de ‘Moments estel·lars de la humanitat’, aquests 14 episodis crucials de la història relatats gairebé de manera presencial i amb molta emoció per Stefan Zweig. Lògic. Va morir el 1942. Es va prendre una pastilla de cianur, una cosa que, per si algú s’ho pregunta, no hi havia a bord de l’Apollo 11 per si la missió fracassava i aquell era un viatge només d’anada. ¿Hauria obsequiat Zweig a Neil Armstrong unes línies tan èpiques com les que va dedicar a Vasco Núñez de Balboa, “ufà i feliç, disfrutant que els seus ulls són els primers d’un europeu en els quals es reflecteix l’infinit blau d’aquestes aigües”, és a dir, el Pacífic al qual acaba d’arribar? L’arribada a la Lluna va ser, efectivament, un moment estel·lar, malgrat que, ¡ehem!, van errar el tret en el punt d’aterratge, van deixar el lloc ple d’escombraries, Buzz Aldrin va baixar de l’Eagle amb els pantalons pixats i, per una pura badada,van estar a punt de tornar a casa amb la branca d’olivera banyada en or que la NASA volia que deixessin al satèl·lit com a símbol etern de pau.

El primer passeig lunar va ser el cim d’un desafiament tecnològic de categoria, que mai es qüestioni això, però una vegada allà, tot cal dir-ho, com a excursió va ser molt tímida. Si l’Eagle, posem per cas i examinem el gràfic, s’hagués posat al mig de la plaça de Catalunya, que ja no és precisament per les seves dimensions el Tiananmen català, la zona explorada, segons el programa de la NASA, no hauria anat més enllà de l’àrea on mengen els coloms. Armstrong va prendre la llibertat d’allunyar-se 50 metres del mòdul per mirar el cràter Little West. Ni tan sols així hauria arribat a la calçada de la plaça. I, ni de bon tros, hauria entrat a El Corte Inglés.

Aquella escapada fora de guió fins a la vora del cràter no va ser l’únic exemple del fet que, malgrat que tot estava planificat, els astronautes tenien un marge per prendre decisions.

La primera i més notable va ser, és clar, el lloc de l’allunatge. El túnel que unia el mòdul amb la nau d’abastament on es va quedar Michael Collins contenia una mica d’aire quan es va procedir a la maniobra de desatracament. Allò, imprevist, va donar un impuls extra a l’Eagle, que va volar més enllà del punt calculat. Armstrong es va adonar que una cosa estranya succeïa quan a través de la finestreta va veure el cràter Maskelyne, l’evocador nom del qual no ha d’induir a error. Està dedicat a un astrònom del segle XVIII, no a aquell mag anglès que va enganyar els alemanys a El Alamein amb tancs falsos i altres enganys i l’aviació nazi a Suez amb miralls estroboscòpics. Llàstima.

L’allunatge, malgrat l’error de càlcul, va ser delicadíssim. Armstrong era un pilot extraordinari. A partir d’aquí, com si això fos un llibre d’escull la teva pròpia aventura, la missió de l’Apollo 11 es pot explicar amb èpica o amb l’esperit amb el qual David Foster Wallace es va embarcar en un creuer pel Carib i que tan cruament va retratar en ‘Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer’. Si trien l’opció A, busqui un text amb una altra firma. En cas d’optar per la B, passin al següent paràgraf.

Aquell creuer per a dues persones venia, en principi, mil·limètricament planificat. Havien de ser dues hores i mitja de visita a una Lluna en quart creixent. S’aterraria amb el Sol a 10 graus per sobre de l’horitzó i la nau s’enlairaria quan assolís els 15 graus. Així va ser. Ni molt fred (de nit la temperatura descendeix fins als 100 graus negatius), ni molta xafogor (de dia puja a 150). El curiós és que la NASA va preveure que després de l’allunatge, els astronautes reposessin forces amb un frugal esmorzar, fessin una migdiada de quatre hores i, després d’un dinar complet, sortissin de la nau. Que poc que coneixia l’agència espacial nord-americana l’esperit impacient del creuerista. Fetes les obligades revisions tècniques i celebrada la missa que Aldrin es va emportar de casa, Armstrong va demanar permís per sortir.

La pel·lícula del seu descens per l’escaleta i les seves primeres paraules formen part del saber col·lectiu mundial. Menys es parla dels primers passos d’Aldrin. Al situar-se per sortir del mòdul se li va trencar la bossa d’orina del camal dels pantalons. Estava mig plena. Mig buida, si es prefereix. A la seva manera va fer un homenatge a Alan Shepard, el segon home a viatjar a l’espai després de Iuri Gagarin, el primer dels Estats Units, tot i que en veritat no va passar de ser un vol suborbital. Just abans de partir a bord del Mercury 3, va demanar permís per anar al lavabo, però l’hi van denegar. La bibliografia científica acredita que no només semblava un sant Sebastià assagetat per elèctrodes, sinó que portava fins i tot un termòmetre introduït al recte. No era el moment, li van dir. No es va poder contenir i, com Aldrin el 1969, va viure el seu gran moment banyat en pipí.

En les dues hores que Armstrong i Aldrin van estar a la Lluna van caminar uns 1.000 metres, però sempre al voltant de l’Eagle. Des de la perspectiva terrestre, que només s’allunyessin 50 metres del mòdul sembla una conquesta de la Lluna de Madelman, però cal tenir present que el seu diàmetre és una quarta part del de la Terra. La línia de l’horitzó estava a només dos quilòmetres d’on ells es trobaven. Els llunaplanistes, que segur que n’hi ha, ho tindrien molt fàcil allà per descobrir l’error que defensen amb tanta vehemència.

Una vegada desembarcats, la parella d’astronautes va fer exactament el primer que sol fer el turista prototípic. Abans fins i tot de descendir a terra, Armstrong va deixar caure una bossa amb escombraries amb tovalloletes d’higiene personal, embolcalls de productes ja consumits i un breu etcètera que encara segueixen allà. És, de fet, la primera foto del passi de diapositives d’aquella missió, l’Eagle amb una bossa blanca entre les seves potes. El segon que van fer va ser agafar un ‘souvenir’, és a dir, recollir el que es coneixia com una mostra de contingència, un parell de pedres lunars per si un imprevist, el que fos, obligava a enlairar-se abans de temps. Les va ficar en una butxaca.

Les fotos per al record de la breu estada a la Lluna van ocupar els seus bons minuts del viatge. Sobre aquestes fotos cal remarcar un detall que sovint passa inadvertit. Armstrong va ser el primer a trepitjar la Lluna, però apareix en molt poques fotos. Va monopolitzar la càmera, així que en quasi totes les imatges d’aquell viatge apareix sempre Aldrin.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Des del punt de vista científic, aquella expedició no va ser gaire ambiciosa. Sobre el terra lunar va quedar un reflector làser (que encara funciona) i un sismòmetre (que no va sobreviure a la primera nit lunar), amb una petita bateria de plutoni, és a dir, més i pitjors escombraries. Llavors va semblar més important allò simbòlic, la bandera, comprada en uns magatzems Sears pròxims a cap Canaveral per cinc dòlars i mig.

Les dues hores i mitja de visita a la Lluna van ser, segons es miri, la versió llunàtica d’aquella comèdia de Mel Stuart, ‘Si avui és dimarts, això és Bèlgica’, en la qual les presses poden propiciar fatals errors. Entre la trucada de rigor a Richard Nixon, el passeig fins al cràter, les fotos, la bandera i la recollida de 22 quilos de pedres i pols, Armstrong i Aldrin van estar a punt d’oblidar-se un dels encàrrecs, deixar al nostre satèl·lit una branca d’olivera d’or i un disquet amb missatges de pau gravats per caps d’Estat de la Terra. Se’n van recordar quan Aldrin ja era a dalt de l’escaleta i Armstrong esperava a baix. Va ser el moment dònuts. Aldrin portava la bossa amb aquests objectes en una butxaca. L’hi va llançar a Armstrong. No la va caçar al vol. Va caure al costat dels seus peus. No es podia ajupir per recollir-la. No van clavar el genoll en tota l’expedició. La NASA temia que amb el pes de les motxilles quedessin com a tortugues de panxa enlaire. Les pedres les van agafar amb un braç extensible. No hi havia temps. Va clavar una puntada de peu a la bossa i així la va apartar una mica de l’Eagle. Tocava tornar. Amb el que va succeir en els instants abans d’enlairar-se, Zweig, tant com era de malastruc, s’ho hauria passat d’allò més bé. Des del centre de control metrallaven amb preguntes a Armstrong perquè els descrigués què veia a través de la finestreta. Vaja, les clàssiques preguntes del cunyat geòleg. A Armstrong no se l’enganyava fàcilment. Volien tenir tota la informació verbal possible per si la missió fracassava just en l’operació tornada. Mals auguris.