Cròniques llunàtiques
Quan els Franco van robar la Lluna
La mateixa dictadura que va desdenyar deixar un missatge etern al satèl·lit va complimentar els astronautes a Madrid, tot i que no tant com Tony Leblanc
mashup-16-9 1 /
El nom de Joseph Gutheinz és poc o gens conegut a Espanya, i és una llàstima, perquè per a un descendent de la saga dels Franco hauria de ser com esmentar-li Van Helsing a Dràcula o Simon Wiesenthal a Adolf Eichmann. ‘The Moon Rock Hunter’, així l’anomenen als Estats Units, l’home entossudit a posar fi al trànsit il·legal de pedres lunars, potser com va passar amb aquella petita porció que, recollida per la tripulació de l’Apol·lo 11, li va ser regalada a Espanya i que Francisco Franco, com si fos un Pazo de Meirás qualsevol, se la va endur a casa. Mai més se’n va saber res. La família sempre ha assegurat que es va perdre durant una mudança. Quina badada. Gutheinz va recuperar fa 15 anys la porció que Richard Nixon li va regalar a un altre país amic, Hondures, quan la volien vendre per cinc milions de dòlars. Vaja, que els Franco diuen que van perdre de la forma més tonta uns grams de la Lluna, una pedra geològicament d’un gran valor, d’uns 3.900 milions d’anys d’antiguitat, i simbòlicament d’un preu incalculable.
Joseph Gutheinz és el Van Helsing dels traficants de Lluna, però, llàstima, res se’n sap d’aquella porció robada pels Franco del patrimoni nacional
A bord de l’Eagle, Neil Armstrong i Buzz Aldrin es van emportar una mica més de 22 quilos de pedres lunars. Tenen la consideració de tresor nacional als Estats Units, però un quart de quilo es va fraccionar en unes 370 unitats que, perfectament acreditades i emmarcades (o sigui, que no hi ha la possibilitat que els Franco les confonguessin amb una merdeta) es van repartir entre els governs amics en plena guerra freda. Els amics, és clar, eren el que eren, sovint dictadures indefensables des de qualsevol punt de vista ètic. Quatre de cada 10 d’aquells ‘souvenirs’ portats de la Lluna en diferents missions, com insígnies de ‘boy scoutt’ per als anticomunistes del món, es donen per desaparegudes. Per això Gutheinz s’ha fet un nom en l’escena científica internacional. ¿Com?
Gutheinz es va posar al capdavant d’una operació policial convenientment ben batejada, ‘Eclipsi lunar’. Se sabia, per exemple, que la porció regalada a Hondures va desaparèixer a Tegucigalpa en mans d’un coronel sense escrúpols i amb poques llums, ja que la va vendre per només 50.000 dòlars. El caçador de roques lunars, amb ajuda del multimilionari Ross Perot, va fer el més senzill del món per trobar-la: va posar un anunci. “Es compren roques lunars”.Perot va posar els diners com a ham i Gutheinz va estirar del fil. Així es va recuperar aquella mostra, que el 2004 va ser tornada al seu amo legítim, el govern d’Hondures. I després d’aquest, van venir altres rescats (de furts a Nicaragua, Xipre, a la mateixa NASA...), però no, llàstima, el de la Lluna dels Franco. Com a consol queda que els Estats Units li van regalar a Espanya una altra porció, en aquest cas procedent de la missió Apol·lo 17. La Casa Blanca no feia cap puntada sense fil. El destinatari era Luis Carrero Blanco. Va ser el 1972. Washington ja sabia que uns mesos després seria elegit el successor del dictador. Teories de la conspiració al marge, desconeixia que un any després moriria a mans d’ETA. Aquell gra de Lluna s’exhibeix al Museu Naval de Madrid.
Notícies relacionades“Això s’arregla amb quatre contraxapats, una peixera, una mica d’aiguarràs i, ¡tup!, cap amunt”, deia Tony Leblanc a la mai prou ben ponderada ‘El astronauta’, pel·lícula dirigida el 1970 per Javier Aguirre, un cineasta que li tenia ben pres el pols a l’època, com abans va demostrar amb la psicodèlica ‘Una vez al año ser hippy no hace daño’. Amb el carburador d’un Seat 600 i un pressupost de 8.000 pessetes, Leblanc aconseguia arribar a l’espai, però, per un error de càlcul, el mòdul Garrapata aterrava a Almeria. A la seva manera, aquella pel·lícula revisitava la unamuniana polèmica del que inventin ells, perquè el franquisme es va mirar gairebé literalment des de la barrera la conquesta de la Lluna, i la metàfora taurina no és parlar per parlar, perquè a la visita que els tres astronautes de l’Apol·lo 11 van fer a Espanya l’octubre de 1969 dins de la seva gira mundial van ser obsequiats amb un vestit de torero i una ‘montera’ per a cadascun. Van fer entrega del present els toreros ‘El niño de las camas’ i ‘El Viti’.
De l’Apol·lo 17 els EUA li van regalar a Carrero Blanco, cridat a ser el successor de la dictadura, uns grams més de la Lluna, i aquests sí que són visitables
El desviure’s de la dictadura a l’hora de complimentar els tres astronautes contrasta amb la mandra que uns mesos abans van mostrar les autoritats espanyoles quan la NASA va demanar als governs amics que redactessin un missatge que seria convenientment microgravat en un disc de silici de la mida d’una moneda i que s’havia de dipositar al terra lunar en senyal de bona voluntat, se suposa que per a generacions futures o per a, qui sap, alguna civilització alienígena que fes una parada al nostre satèl·lit. Ho van demanar a 116 països. Van enviar les seves paraules per a l’eternitat 73 caps d’Estat tan variats com Isabel II i Pau VII. Franco, gairebé millor així, no va fer els deures. Això sí, mesos després es va emportar a casa el seu tros del pastís lunar, que el dia menys pensat potser treu les seves arestes en una subhasta. Passats 50 anys, els records d’aquelles expedicions han cotitzat a l’alça. Aquest mateix divendres, com explica Ignacio Vidal-Folch en un formidable relat sobre el que són aquestes licitacions de records a mà alçada, arriben a Christie’s les restes d’aquell primer viatge al desert lunar. Caldrà estar-ne pendent, no sigui que en un lateral, amb vista al públic, es distingeixi la silueta de Gutheinz.
